Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Aquí també hi viu gent

No hi ha una sola Barcelona sinó diverses. L'Ajuntament evita parlar de la pobresa, però la bretxa social continua augmentant

S'explica l'anècdota d'una de les escasses visites de l'actual alcalde, Xavier Trias, per la perifèria de Barcelona, apropant-se a un barri tan desconegut per a ell com les Roquetes, en un autobús consistorial, amb convidats del món empresarial, i exclamant, amb actitud patriarcal i comprensiva: “I aquí també hi viu gent”. Certament, en aquests barris populars també hi viuen persones, encara que costi creure que no hagin triat viure a Sarrià o a Sant Gervasi, i encara que l'Ajuntament eviti parlar de l'augment de la pobresa i d'una desigualtat injusta expressada en una bretxa social que s'ha anat engrandint durant els últims anys.

L'informe anual municipal de l'estat de la ciutat, presentat el 30 de gener passat, amb les dades del 2013 i amb el títol d'Impuls a la recuperació econòmica i compromís amb el benestar de les persones, confirma el que al desembre ja se sabia: que si la mitjana de la renda familiar disponible per càpita (RFD) a Barcelona és de 100, Pedralbes té un índex de 243,9 i la Trinitat Nova de 38,5; i que la renda per càpita de la major part de la població barcelonina ha continuat disminuint durant l'any 2013 una mitjana del 5,5%.

Aquesta ciutat real que incomoda tant l'alcaldia, encara que reconegui que ha augmentat la població que viu als barris de rendes baixes, és la de "Nou Barris cabrejada"; dels que viuen en els quilòmetres quadrats que han quedat morts a Sant Andreu per l'inacceptable retard i falta de previsió en les obres de la Sagrera; dels que habiten a les àrees oblidades d'Horta-Guinardó; dels joves que tenen la sort de tenir feina, però amb uns sous que no arriben als mil euros; dels que malviuen de subsidis o de pensions; dels que són expulsats de Ciutat Vella, el Poble Sec o Gràcia pressionats per l'especulació immobiliària i la indústria turística; dels desnonats de casa seva a causa de les males arts del sistema financer, o dels que pateixen la pobresa energètica.

I és que no hi ha una Barcelona sinó que, des del punt de vista urbà i social, hi ha diverses Barcelones: Ciutat Vella, l'Eixample, Gràcia, Sants-Montjüic, les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, el Poblenou, Nou Barris, Sant Andreu; cadascuna amb les seves múltiples històries i valors, les seves estructures urbanes i socials tan diferents.

Per a Trias, Barcelona es redueix a un escenari molt delimitat, la simplificada ‘marca Barcelona’, la de postal, que se cenyeix als espais més monumentals i rendibles

Però per a l'alcalde Xavier Trias, Barcelona es redueix a un escenari molt delimitat, la simplificada marca Barcelona, la de postal, que se cenyeix als espais més monumentals i rendibles, que són els seus preferits, on durant aquests quatre anys s'ha invertit de manera més intensa: el port de luxe, la part més cultural i representativa de Ciutat Vella i l'Eixample, amb els seus eixos comercials i bancaris emblemàtics, com el passeig de Gràcia, la Diagonal o la Rambla de Catalunya, en la qual en la renovació del seu paviment en benefici de les terrasses s'han invertit sis milions d'euros. La Barcelona preferida de Trias també inclou el Paral·lel i el Poble Sec, en procés de tematització com a zona turisticopopular d'oci.

La resta de la ciutat ha quedat oblidada per l'alcalde i el seu equip, encara que els problemes més greus continuïn sense resoldre's, com les obres pendents al territori de la Sagrera, a les Glòries, a Ciutat Meridiana o a la Zona Franca. Precisament, una voluntat de correcció de les injustes tendències dominants hauria d'haver comportat inversions imprescindibles en infraestructures, equipaments, rehabilitació d'habitatges i ajudes socials, com beques menjador i d'estudis, en aquests barris de rendes inferiors.

A mesura que es completin les obres implementades tardanament i amb finalitats electoralistes en aquest final de mandat, es podran desvelar i debatre els seus interessos ideològics i econòmics. De la mateixa manera que s'hauran de recordar totes aquelles obres necessàries que no s'han fet en el mandat actual. Perquè si alguna cosa és evident és la falta d'estratègia urbana, més enllà de continuar el que havien començat consistoris anteriors, com la política de remodelar els mercats i de reforçar aquesta Barcelona d'imatge. No hi ha una visió global que emmarqui la diversitat existent dins d'un paisatge humà i geogràfic previst; només una tendència erràtica impulsada per la privatització i l'afavoriment dels interessos dels poderosos.

Just darrere d'aquesta Barcelona tan representativa hi ha milers de fragments, de buits, de sòl públic, de terrenys oblidats, d'espais marginats, de ciutat totalment desaprofitada que es podria refer per a habitatge social i protegit, equipaments per a la salut i l'educació públiques, parcs de tota mena, eixos culturals i els tan necessaris park and rides per aparcar els automòbils i potenciar el transport públic a escala metropolitana.

És una llàstima que aquest Ajuntament, que té diners però desconeix la ciutat, que ha desatès les propostes de les associacions veïnals, hagi malgastat quatre anys per avançar i treure profit de totes les seves possibilitats i de les capacitats de la seva ciutadania.

Josep Maria Montaner és arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC