Selecciona Edició
Connecta’t

Quan Catalunya va fer pop

Passeig per mig segle de rock català, des d’Els Dracs fins a Manel

1976. Secta Sónica amb Gato Pérez, a l'esquerra en segona fila.
1976. Secta Sónica amb Gato Pérez, a l'esquerra en segona fila.

Catalunya sempre s’ha pres molt seriosament a si mateixa. Al llarg de la història, ser català ha significat resistir per mantenir uns trets culturals que l’historiador Josep Fontana assegura que conformen una identitat. D’aquí, potser, neix una memòria selectiva que recorda la resistència conscienciada i les manifestacions culturals i polítiques. I probablement per això, la dècada dels anys seixanta sempre s’ha recordat com la de la Nova Cançó. Però hi va haver altres estils musicals que van tenir un destacat protagonisme en aquella època, recordats per artistes i periodistes que valoren dels anys seixanta un altre moviment que també reivindicava, tot i que d’una manera menys intel·lectual, la cultura catalana. És el pop ie-ie i la tasca feta pel segell Concèntric, punt de partida de l’exposició Popcèntric, que avui s’inaugura a l’Arts Santa Mònica de Barcelona tot fent un rastreig de la feina d’aquest segell i de la influència que ha tingut després en el desenvolupament de l’escena musical catalana. D’això ja en fa cinc dècades, cinc dècades de pop català.

La Catalunya ie-ie. Va ser l’empresari i mecenes Ermengol Passola qui el 1965 va crear Concèntric com una escissió d’Edigsa. En paraules de Passola recollides al darrer número d’Enderrock, revista on treballen els comissaris de l’exposició, “els components d’Edigsa eren gent benestant barcelonina... i els de Concèntric nacionalistes més proletaris”.

El nou segell impulsava la música cantada en català com a resposta a l’ofec cultural provocat pel franquisme, però, a diferència d’altres iniciatives, Concèntric vinculava aquesta resistència amb la homologació de la cultura catalana amb els corrents de l’estranger. És a dir, el mèrit de Concèntric no va ser només defensar la música feta en català, sinó apostar per estils moderns, representats llavors per The Beatles i el pop, per connectar amb els joves. No bastava cantar en català: calia estar al dia i un reguitzell d’artistes ie-ies van fer del pop una mostra de resistència cultural a Catalunya.

Malgrat tot, el Dúo Dinámico ja era llavors una formació d’èxit a tot Espanya. El grup barceloní cantava en castellà, però el seu estil ja s’havia fet popular a Catalunya, fet que afavorí que altres artistes com ara Els Dracs, Eurogrup, Els Drums, Els Xocs o The Bonds, bandes que van popularitzar versions en català d’èxits estrangers, no haguessin de remar contra corrent. La popularitat que van assolir aquests grups, tots llançats per Concèntric, i que va arribar a la cota màxima amb la versió que van fer Els Dracs de La casa del sol naixent, va suposar de retruc que el mateix Dúo Dinámico edités cançons en català, cosa que també van fer artistes com Juan & Junior o Luis Eduardo Aute, així com d’estrangers com ara Jimmy Fontana, Pino Donnagio o Rita Pavone. Tot i això, incloent la presència a la llista d’edicions de Concèntric d’artistes més pròxims a la cançó melòdica, com Josep Guardiola, els anys seixanta van representar la irrupció del pop en detriment de la música d’origen italianitzant, dominant fins el moment. La ràdio, amb programes com Radioscope (Ràdio Barcelona-Cadena SER) difon la nova escena.

Una llarga llista d’artistes com Lita Torelló, Francesc Heredero o María Cinta van editar discos en aquella època en un segell com Concèntric, que no refusava el jazz, editant Tete Montoliu, ni les aventures swing de Guillermina Motta o les primeres passes d’artistes de la cançó com Maria del Mar Bonet o Lluís Llach. I és que a la sala de màquines del segell impulsat per Passola hi havia dos personatges clau: Josep Maria Espinàs i Francesc Burrull. El primer va ser l’encarregat de donar estructura literària a les lletres de les cançons —tant les originals com les versions—, unes composicions juvenils que expressaven els sentiments propis d’aquesta etapa de la vida, mentre corresponien a Burrull els arranjaments i les adaptacions musicals.

Disc de Guillermina Motta.
Disc de Guillermina Motta.

‘Singles’ i festivals. Tal com correspon a l’època, el format clàssic de les edicions de Concèntric van ser el single i l’extended play de quatre cançons. L’elapé, el llarga durada, va ser un format que es va fer servir molt poc, ja que l’element significatiu bàsic era la cançó. En paral·lel, l’aparició de festivals amb caràcter competitiu on es presentaven els nous talents i els artistes més reconeguts va ser una altra eina d’expansió musical. Si el Festival de San Remo havia nascut el 1951 i Eurovisió el 1956, va ser el Festival de la Canción Mediterránea (1959-1967) qui donà aixopluc a aquesta generació d’artistes. Van ser Salomé i Raimon els que més bé van aprofitar la plataforma, amb la victòria aconseguida amb la peça que tots dos van defensar el 1963, Se’n va anar, interpretada en català, amb el consegüent disgust de Televisió Espanyola, que retransmetia el festival amb Radio Nacional.

Progres, hippies, rumberos i punkies dels setanta. Com que els moviments musicals no respecten el mur de les dècades rodones, es pot dir que els setanta van veure créixer a Catalunya coses tan aparentment oposades com el hippisme, la contracultura urbana, la rumba i el punk. Així, al final dels seixanta va sorgir l’escena del rock progressiu. En connexió amb el que passava a la resta d’Europa, una generació de músics van portar el rock més enllà de les formulacions tradicionals. Aquests grups duien la flama de la insatisfacció, però la seva reivindicació no era culturalment catalanista, sinó que buscaven una execució instrumental elaborada que partia del jazz rock. Moltes d’aquestes bandes eren instrumentals, però la més popular de totes, Máquina, sorgida de l’explosió del Grup de Folk, es va expressar en anglès, entre altres raons per diferenciar-se de la Nova Cançó i dels grups de pop comercial de l’època. Máquina són els autors de Why?, considerat un dels millors discos publicats a Espanya als setanta. Altres bandes com Tapiman, Pan & Regaliz, Música Dispersa i fins i tot el mateix Pau Riba, una ànima lliure que ja havia entregat a Concèntric la seva obra magna, Dioptria, es van popularitzar apel·lant a una imatge molt menys innòcua de la dels artistes ie-ies.

Festivals i elapés. Els progressius també van aprofitar els festivals com a plataforma de difusió, però no eren festivals competitius, sinó llargues sessions, matinals, en espais com el Saló Iris, epicentre a Barcelona dels Festivals de Música Progressiva. Ja en format contemporani, va ser Granollers la ciutat que va acollir el primer festival a l’aire lliure homologable amb els actuals, amb l’actuació al maig de 1971 de grups com ara Fusioon, Sisa, Máquina, Family i Smash, entre d’altres. Pel que fa al format discogràfic, el single va deixar pas a l’elapé, format que s’avenia molt més bé a la intenció d’obra que tenien aquests músics, distanciats del concepte convencional de cançó. Aquests grups posaven terra pel mig amb relació a altres bandes dels seixanta, com ara Los Mustang i Los Sirex, així com a artistes com Tony Ronald, ja establert a Catalunya, i Los Diablos o Los Albas, adeptes a la fabricació d’èxits per a l’estiu cantats en castellà. Els grups de rock progressiu es prenien de manera molt seriosa a si mateixos fent de la seva capacitat com a instrumentistes un dels seus principals actius.

Els Manel, un grup de l'escena actual ampliar foto
Els Manel, un grup de l'escena actual

Va ser anys més tard, el 1973, quan Víctor Jou va crear Zeleste a imatge del Club Marquee londinenc, i aquesta sala va ser la que va donar nom a la continuació natural dels primers grups de rock progressiu de finals dels seixanta i començaments dels setanta, els que s’anomenarien grups de rock laietà (1973-1978).

La reivindicació de l’esperit català es vinculava a la recuperació d’una sonoritat mediterrània, barrejada amb estructures properes al jazz rock pautat per Miles Davis. Era un so propi nascut a Barcelona i amb denominació d’origen. Bandes com l’Orquesta Mirasol, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sónica (grup de Gato Pérez), Blay Tritono o Iceberg, entre molts d’altres, van modernitzar una escena recuperant elements localistes formulats en clau fonamentalment instrumental. De nou l’elapé es va convertir en el format recurrent, ja que un altre cop són artistes que tenen en alta estima el concepte d’obra que no s’esgota en una cançó afortunada.

Els festivals de Canet fan un altre pas endavant en la formulació del festival contemporani: surten a l’aire lliure com el de Granollers i es converteixen en una manifestació ludicomusical que representa icònicament la època. Es tracta de manifestar l’enuig amb relació a una societat percebuda com a hostil més enllà fins i tot del mateix franquisme, que viu els seus darrers anys.

Serà a finals dels seixanta i començaments dels setanta quan comença a prendre forma la rumba catalana a través d’artistes com Peret, El Pescaílla, Chacho, Maruja Garrido o Rumba Tres. La rumba, pop gitano de carrer, anys més tard va tenir en Gato Pérez l’encarregat d’aportar substrat literari a un gènere que, gràcies a ell, va anar més enllà de la quotidianitat racial.

Josep Maria Espinàs, a primera fila en el Discofòrum que tenia lloc els anys 60 a La Cova del Drac, escenari per antonomàsia del pop català ampliar foto
Josep Maria Espinàs, a primera fila en el Discofòrum que tenia lloc els anys 60 a La Cova del Drac, escenari per antonomàsia del pop català

Però el batec dels setanta el marca la sensació de llibertat arran de la mort de Franco el 1975 i abans de l’arribada del pujolisme. Aquesta llibertat queda perfectament reflectida a Barcelona era una fiesta, documental que parla del poderós paper dels cercles undergrounds en la creació de cultura entre 1970 i 1983. Com declara el periodista Josep Maria Martí i Font al documental, “la nostra generació es va haver d’inventar un món, ja que les regles del món del qual venien ja no servien”.

L’esclat de creativitat d’artistes com Pau Riba, Sisa, Oriol Tranvia i tota la tropa laietana marquen una època sense regles que desembocaria en una dècada dels vuitanta on Barcelona va perdre pistonada amb relació a Madrid, ciutat on, a més a més, es va anar traslladant la indústria discogràfica, que fins aleshores estava ubicada a Barcelona. Aquesta ciutat i, per extensió, Catalunya van perdre protagonisme en favor de la movida madrileña, moviment menys ideològic i àcrata, marcadament benestant i amb l’hedonisme com a única pretensió. No es tractava de rebentar el món, sinó de fruir-lo consumint.

Una llarga llista d’artistes com Lita Torelló, Francesc Heredero o María Cinta van editar discos en aquella època en un segell com Concèntric

Punks, mods i new wave: els vuitanta. El final dels setanta, un cop esvaït el predomini del rock laietà, obre el camí al punk, que reacciona contra el virtuosisme i l’aspecte grenyut i hippie que emanaven de Zeleste. La Banda Trapera a Cornellà, amb el seu rock aspre, malparlat i amb tot l’enuig d’un barri obrer com Ciudad Satélite, sense serveis i ni tan sols asfalt, i Desechables, formació de Vallirana que es va establir a Barcelona, marquen els punts forts del moviment punk, aparegut emulant Anglaterra. L’esperit hardcore-punk del “no future” arrela a Catalunya en castellà amb bandes com Último Resorte, GRB o L’Odi Social, una de les poques bandes hardcore que canten en català, i l’oi, una ramificació del punk, troba amb Decibelios la seva banda cabdal, que a més manté una posició ambigua davant el nacionalisme espanyol.

Es pot dir que el català desapareix com a idioma musical de les noves generacions. Fins i tot l’Orquestra Plateria, filla ballable i salsera del rock laietà, s’expressa fonamentalment en castellà, idioma en el qual Gato Pérez, argentí de naixement, formularia la major part de la seva carrera dins el món de la rumba. La reivindicació de la catalanitat passa a un segon terme amb el punk, on predomina el so brut i l’escopinada a la cara del sistema.

Compactes i segells independents. En qualsevol cas, Barcelona i Catalunya viuen sota l’ombra de la movida madrileña, que eclipsa el que passa fora de Madrid. Cal significar que, tot i l’aparent falta d’èxit dels grups catalans de l’època, carreres com les de Loquillo, El Último de la Fila o Los Rebeldes comencen a donar fruits en aquesta època, marcada igualment per l’adveniment de la new wave, adaptada localment per bandes de barris barcelonins com Distrito V, Cacao Pal Mono o Ultratuita, entre d’altres, així com projectes com Claustrofobia, barreja insòlita d’estils diversos, Brighton 64, responsables de la difusió del catecisme mod a Barcelona, i bandes de rock com BB Sin Sed o Los Mojados. Single i elapé són els formats de l’època, tot i que de mica en mica l’aparició del disc compacte augura la introducció d’un format que arraconaria el vinil. En aquests anys neixen les primeres discogràfiques independents (Flor y Nata, Wilde Records, Domèstic, Gira, Umyu, PDI), encarregades de substituir la gran indústria, ja a Madrid, i donar aixopluc al moviment de música alternativa que ja començava a prendre forma i que, gràcies a Ràdio Pica i Ràdio Ciutat de Badalona, va disposar d’altaveus difusors.

 Els noranta en català. A finals dels vuitanta comencen a aparèixer els primers grups del que després seria conegut com rock català, una amalgama d’estils musicals vinculats per l’ús de la llengua catalana. Bandes com Dubble Bubble a Osona, Detectors al Baix Llobregat, N’Gai N’Gai al Maresme o La Madam al Vallès aixequen el cap com a pioners.

L’aparició d’aquesta generació de músics no vinculada estilísticament amb Concèntric no és llunyana al desenvolupament de la llengua en un context educatiu ja marcat per la política lingüística de la Generalitat, que ha afavorit l’escolarització en català. La necessitat de trobar una identitat pròpia marca l’ús d’una llengua ja no percebuda com a provinciana que troba en la música una poderosa plataforma d’expansió i expressió.

Tot desmentint que l’administració s’inventés el rock català, consideració fora de lloc, l’èxit de bandes com Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Sangtraït o Lax’N’Busto, difosos per discogràfiques com PICAP o DiscMedi, va facilitar que aquests noms fossin habituals a les festes populars, tot constituint el circuit municipal l’eix de concerts del moviment. Les característiques fonamentals del rock català van ser tres: fenomen del territori al qual Barcelona aporta molt poc; una orientació festiva als més joves (bandes de perfil més adult com Utòpics, Bars i Umpah-Pah no assoleixen grans quotes de popularitat), i partir del rock dels setanta, oblidant les conseqüències del punk i els corrents dominants a l’escena internacional del moment, només atesa per grups com Kitsch, una mena de Jesus And Mary Chain de Banyoles.

El Senglar Rock va ser el festival que va intentar sense gaire èxit capitalitzar el movimen

El Senglar Rock va ser el festival que va intentar sense gaire èxit capitalitzar el moviment, que com que vivia del calendari festiu de l’estiu no necessitava un esdeveniment a mida. En aquest context, i al marge dels grans triomfadors com El Último de la Fila o, una mica més tard, bandes de l’anomenat so mestís —i barceloní— com Ojos de Brujo, pocs artistes van treure el cap per sobre de l’onada del rock cantat en català. Però ja s’estava coent l’alternativa.

La música líquida. Un dels efectes negatius del rock català va ser que artistes que tenien un discurs més adult veien amb mals ulls l’ús de la llengua catalana, que situava la seva obra al calaix dels discos del rock català. Cap a 2003, amb aquest estil esvaït i sense pressions comercials de les discogràfiques locals, ara ja petites i independents, artistes inicialment barcelonins, de classe mitjana o mitjana alta van començar a donar forma a l’escena actual.

Més enllà dels noms populars, que ja representen tot el territori, cal assenyalar que els sentiments, la quotidianitat, la manca de missatge polític manifest i el cultiu del pop en tots els seus vessants caracteritzen artistes com Manel, Mishima, The New Raemon, Txarango, El Petit de Cal Eril i altres referents de la música actual. Tota aquesta música, molt variada, gairebé es difon líquida, sense format físic, tot i que paradoxalment la tornada del vinil com a format exquisit manifesta la reacció davant la música digital.

Amb una escena que viu dels concerts en locals reduïts, quan no directament en cases particulars, que aspira a tocar a hores poc comercials als grans festivals, que s’han convertit en sinònim de música en directe —tret de festivals específics d’aquesta escena, com el PopArb, Strenes i Acústica— i que gaudeix de més repercussió informativa que d’ingressos que permetin als protagonistes sobreviure folgadament com a artistes, la situació actual és, com a mínim, paradoxal. Res, tret de l’idioma, vincula aquest grups amb els ie-ies, però és veritat que la primera pedra de l’edifici del pop català es va dir Concèntric.