Selecciona Edició
Connecta’t

Estrena decorosa de ‘Cinquanta ombres d’en Grey’ al cinema

Destaca la correcta realització i sobretot la interpretació de la protagonista, Dakota Johnson

Cincuenta sombras de Grey
Dakota Johnson i Jamie Dornan a 'Cinquanta ombres d'en Grey'.

Tot i que sembli increïble, en la llavor de la versió cinematogràfica de Cinquanta ombres d'en Grey hi ha Persona, d'Ingmar Bergman. Cada actriu que feia la prova davant de la directora britànica Sam Taylor-Johnson, prestigiosa artista i fotògrafa –encara que directora fins a aquest moment d'un únic llargmetratge, Nowhere boy, sobre The Beatles–, llegia quatre pàgines d'un monòleg d'aquesta obra mestra. Segons la cineasta, en declaracions prèvies a l'estrena, "així sabíem qui podia afrontar un complex viatge emocional”.

Això, ara com ara, no es veu a Cinquanta ombres d'en Grey, l'estrena mundial de la qual s'ha fet a la Berlinale poques hores abans del seu desembarcament en tot el planeta: Universal ha apostat per la data més propera al dia de Sant Valentí. Si de la trilogia de l'escriptora E.L. James, se n'han venut més de 100 milions d'exemplars, en entrades anticipades de la pel·lícula ja n'hi ha 4,5 milions d'adquirides, 180.000 de les quals, a Espanya, on es projectarà en més de 850 sales. La pel·lícula ha estat prohibida a Malàisia i Indonèsia, i veurem si arriba als cinemes dels països del golf Pèrsic.

Tot el que s'ha dit té sentit per entendre que Cinquanta ombres d'en Grey és un negoci que mai no ha volgut ser art. El llibre ha suposat la primera experiència en el BDSM (bondage, o lligams, disciplina i dominació, submissió i sadisme i masoquisme) per a moltes lectores –públic al qual va dirigit–, especialment als Estats Units, on no tenen precursors literaris com el marquès de Sade en un erotisme que se surt dels cànons habituals. Anastasia Steele és una estudiant de Literatura que entrevista el multimilionari de 27 anys Christian Grey per malaltia de la seva companya de pis, la que realment estudia Periodisme. Neix una l'espurna i Grey li ensenya els seus divertiments, li obre casa seva, que no el seu cor, perquè Anastasia gaudeixi com ell. És a dir, la Ventafocs amb copets al cul.

Vista la pel·lícula, qui surt més ben parada del tràngol és la directora. Ha estat 18 mesos lligada a la pel·lícula i ha suportat la pressió de fer un treball escrutat per tot el món; ha sabut manejar la càmera i fer el que era necessari perquè el paquet fílmic s'aguantés dempeus de forma decorosa; ha aguantat la ingerència constant de l'estudi i de James –“Ha estat difícil; no dic que de vegades no fos útil la seva presència, però en canvi, en d'altres va ser realment frustrant”, confessa a The Hollywood Reporter. Entre els seus films previs hi ha un curt, Death Valley (2006), en què toca el sexe de forma més lliure i explícita. Ara la cosa canvia: “No he sentit que fos necessari ser gràfic. Quan veig pel·lícules, l'erotisme és una cosa que acaba amb penetració. En canvi, la part més eròtica és com s'arriba fins a aquí, i en això m'he centrat”. Nomena com a referències Nou setmanes i mitja, La vida de Adèle i, sobretot, L'últim tango a París, “per la profunda foscor de l'aventura”. De totes aquestes pel·lícules, n'hi ha breus pinzellades en la pantalla.

I a més Taylor-Johnson va apostar per Dakota Johnson. Si hi ha diàlegs risibles és perquè procedeixen de la novel·la, no de la interpretació de la filla de Don Johnson i Melanie Griffith: per al món anglosaxó el cognom de la protagonista revela com es pica l'ullet a la inspiradora d'aquestes trames que de tan lleugeres que són s'esvaeixen en l'aire: Danielle Steel, una Corín Tellado nord-americana. Johnson va fer creïbles els quatre folis de Persona i produeix veritat a la pantalla, a més de liderar l'humor que més s'agraeix durant el film. En canvi, Jamie Dornan com a dominador Grey no està a l'altura: va entrar a última hora substituint Charlie Hunnam, que es va espantar davant el compromís d'haver de filmar una trilogia i, per tant, carregar amb el personatge del mascle del segle XXI durant gairebé una dècada. Tampoc no era el preferit de les greystes, que apostaven per Matt Bomer. Segons els rumors de Hollywood, la seva homosexualitat –mai amagada­– el va esborrar de la llista de candidats.

No hi ha pubis –per favor, això és Hollywood– masculins i amb prou feines s'entreveu el femení. Desapareix el moment sexual del tampó, una de les fites del primer volum. La pel·lícula acaba en el mateix lloc que el llibre, i, almenys, de la cal·ligrafia del film es pot dir que millora la basta narrativa de James. Per descomptat és menys pujada de to que Nou setmanes i mitja, però el segle XXI nord-americà segueix navegant en aigües de l'àmbit políticament correcte. Dit això, es faran d'or.

 

Dean per Corbijn i Eisenstein per Greenaway

Hi havia molta morbositat per veure com havia filmat l'holandès Anton Corbijn, l'emperador dels fotògrafs de rock i cineasta ja assentat amb quatre films, la vida d'un altre fotògraf, Dennis Stock, l'autor de la imatge icònica de James Dean passejant per la novaiorquesa Times Square. Ara, Corbijn sembla fins i tot estar parlant de si mateix amb Life, pel·lícula de la secció Berlinale Special. Durant molts anys, el seu treball va ser més semblant al de Stock, un retratista de 26 anys, que a un actor de 24 anomenat James Dean. Stock descobreix ràpidament que Dean amaga alguna cosa interessant que vol filmar.

Corbijn parla de Dean com a mite —va ser la primera estrella de rock hollywoodiana—, però també vol apropar-se a la seva fragilitat. I ho aconsegueix gràcies al treball de Dane DeHaan, que aborda amb tots els matisos possibles el famós intèrpret. Robert Pattinson interpreta Stock, i tampoc no es queda enrere. Com a film és impecable, però el seu cor de vegades sembla gelat.

En el concurs d'ahir, el que sí va recollir aplaudiments el veterà cineasta anglès Peter Greenaway pel seu Eisenstein in Guanajuato, les desventures del mític director soviètic el 1931 en aquesta ciutat mexicana on planejava rodar ¡Que viva México! Eisenstein va arribar allà des de Hollywood finançat pel novel·lista Upton Sinclair i amb por de tornar a la seva pàtria. Per molt que fos el gran il·lustrador de la revolució, als dirigents soviètics els pesava més el seu judaisme, la seva homosexualitat i la seva rebel·lia.

MÉS INFORMACIÓ