Selecciona Edició
Connecta’t
el procés és una gran tertúlia / 10

Rafel Nadal, mariner entre dues Ítaques

La seva tesi actual és que la independència és el camí inevitable si no apareix una solució veritablement federal

Rafel Nadal, a 8TV.
Rafel Nadal, a 8TV.

De tots els tertulians d’aquesta sèrie, amb l’únic que sense pensar-m’ho compartiria un cap de setmana de família i cerveses és amb Rafel Nadal. Periodista i escriptor, Nadal em resulta proper per dues raons especials: la primera, perquè som nois de casa bona, amb una educació conservadora però amb un esperit rebel moderadament liberal i una joventut despreocupada, ell jugant a rugbi i jo, a hoquei sobre herba. Segurament són coses fútils, però que determinen els humans per sentir-nos-hi còmodes. L’altra raó és que Nadal és alegre i participa en el joc del procés sense vehemència ni pedanteria. Com tothom, té punts febles, però almenys no es pren el debat com si fos el circ romà.

Rafel Nadal és la quinta essència del que hauria de ser un català segons el que em van explicar a casa. De portes enfora no vol problemes; de portes endins hi ha una joie de vivre discreta, una pinzellada de pijo loco i una altra de pijo progre. Pijeria gironina, res a veure amb la barcelonina, que és aquella que parla com si mastegués una pilota de bàdminton. Per conèixer Nadal cal llegir el seu llibre Quan érem feliços. Nadal és el “no prenguem mal”, combinat amb el punt –omnipresent al país– de desconfiança vers Madrid, l’alegria de veure el Barça amb la colla, cuidar l’hort o la sortida a mar amb la barca. Nadal és el Telèmac de l’antiga Ítaca catalana i mediterrània.

La paràbola de l’illot

Des de la Generalitat albiren que la nova Ítaca és en una dimensió desconeguda entre Holanda i Àustria. Nadal és com el nàufrag que s’ha acostumat al seu illot. Un dia, els seus companys de naufragi li van dir que han de canviar d’illot perquè aquest on són, s’enfonsa. Nadal no ho acaba de tenir clar, però la majoria l’empeny, i ell es deixa arrossegar, però, a poc a poc, esquivant algunes empentes amb el pretext que vol beure’s un últim coco o que vol cuinar l’últim parell d’ous de papagai amb tòfona exòtica del seu estimat illot.

A partir de la lectura dels seus llibres i dels seus articles a La Vanguardia és més fàcil entendre el seu rol a les tertúlies de RAC1 o 8TV. Ha evolucionat d’una clara esquerra catalanista, però conciliadora amb Espanya, a una progressisme moderat que flirteja amb la independència. Tens la sensació que Nadal sovint es posiciona cap on bufa el vent. La seva tesi actual és que la independència és el camí inevitable si no apareix una solució veritablement federal per a Catalunya. Així manté totes les portes obertes.

El menys polèmic dels tertulians

Nadal és el “no prenguem mal”, combinat amb el punt –omnipresent al país– de desconfiança vers Madrid

L’audiència de les tertúlies, si depenguessin de les seves intervencions, cauria estrepitosament. És el tertulià menys polèmic. Expressa opinions amb les quals la majoria de la ciutadania hi estarà d’acord, i sobretot evita el conflicte. A la tertúlia de RAC1 de dimarts passat n'hi va haver un bon exemple en un debat sobre la llista Falciani. Nadal va dir: “No m’agrada que es facin causes públiques contra determinats personatges simplement perquè són populars. Però qui obté beneficis a vegades fruit de l’explotació sentimental d’un col·lectiu en un territori determinat, o qui juga a obtenir beneficis publicitaris gràcies al prestigi que té com a persona de dimensió pública, també fa que sigui normal que aquesta persona tingui algunes obligacions més amb el seu públic i el seu territori”.

Aquesta opinió, que sembla de sentit comú i és fàcil estar-hi d’acord, va ser replicada per Xavier Sala i Martín, que és un veritable actiu per a les audiències tertulianes: “No estic d’acord amb en Rafel, que diu que s’hauria d’intentar que la gent com Márquez pagués aquí, que tenen una autoritat moral amb els altres i la gent els mira. La gent ha de ser lliure de viure al país que vol, de tributar al país que vol. En Marc Márquez o l'Alonso o qui sigui no tenen cap mena de responsabilitat fiscal si els altres paguen o no. Els paios tenen tot el dret que si pensen que hi ha un vampir que els xucla la sang, de no deixar-se xuclar la sang. El culpable no és a qui xuclen la sang, sinó el qui la xucla”. Nadal, fidel al seu estil, va evitar tornar-s’hi.

Segell de moderació

Nadal navega entre aigües, és una de les veus nostrades amb el segell de la moderació marcat al front

Una de les poques discussions públiques que ha provocat Nadal va ser amb Josep Antoni Duran Lleida. En un article publicat el setembre del 2013 a La Vanguardia, Nadal donava a entendre per què vira cap a la independència: “Les eleccions i les enquestes demostren que ara per ara l’unionisme és minoritari, mentre que els partidaris de Catalunya com a subjecte de sobirania sumen amb comoditat un 80% de l’electorat. [...] Els qui han acusat l’independentisme de vendre fum no es poden limitar ara a prometre escenaris virtuals. Declarar-se partidari del dret a decidir per votar a favor del pacte exigeix aclarir com i quan s’ha d’exercir aquest dret si Espanya s’hi segueix oposant. Exigeix explicar en quins terminis, com i amb qui arribarà raonablement el pacte invocat. Exigeix projecte, programa i lideratges. En cas contrari, quan la tercera via es faci més visible –que ho farà– i se’ns ofereixi com l’alternativa realista, no serà més que un parany falsari, que haurem de denunciar i combatre.”

La resposta de Duran i Lleida va arribar dues setmanes més tard, en un article al mateix diari: “Aquesta reflexió [de Nadal] ens està dient implícitament que, si defenses el dret a decidir i la consulta, has de reivindicar la independència. Doncs no és així”. Duran va baixar a l’arena no tant pel contingut sinó per qui l’exposava i on l’exposava. Si Pilar Rahola escriu que Duran és un obstacle per al procés i que s’ha de retirar, el líder d’Unió no respondrà perquè Rahola és una rival coneguda. Però Nadal navega entre aigües, és una de les veus nostrades amb el segell de la moderació marcat al front, i aquests sí que els terceristes no es poden permetre perdre’ls.

 

MÉS INFORMACIÓ