Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Refundant partits

Les dues formacions hegemòniques a Catalunya durant els últims 35 anys es veuen obligades a reformular les bases

Aquest dissabte al matí es va celebrar un acte de refundació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i des de fa mesos Artur Mas diu que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) també s'ha de refundar. Caram! Tan malament estan aquests partits? Què està passant?

En efecte, els dos partits hegemònics dels últims 35 anys, empesos per les circumstàncies, es volen sotmetre a processos de transformació profunds i intenten renovar les bases sobre les quals es van fundar. Tot això, naturalment, després de patir serioses crisis, reflectides en els seus respectius desastres electorals dels últims anys, accentuades en els sondejos més recents. Quines són les circumstàncies que els han conduït a utilitzar un verb d'un calibre tan alt com és refundar per així remuntar el vol i superar la situació?

Segons el meu punt de vista, hi ha circumstàncies comunes als dos partits i circumstàncies específiques en cada un. La circumstància comuna és que les polítiques recents, tant de CDC com del PSC, s'han allunyat del que desitjaven una bona part dels seus votants habituals. En efecte, les cúpules polítiques dels dos partits han pres opcions que dividien els seus en lloc d'unir-los, els separaven en lloc d'integrar-los.

En el cas de CDC, l'element de desunió ha estat passar de tenir com a objectiu més cotes d'autonomia o, anant al límit, el concert econòmic com a sistema de finançament, a optar decididament per la independència com a única sortida als problemes de Catalunya. Sens dubte, molts dels seus votants són partidaris d'aquesta opció, però molts altres no ho són, és més, en són decidits adversaris. Aquests, entre els quals hi ha moltes persones de gran influència econòmica i social, han considerat que no seguien Convergència per aquest camí i han decidit baixar: per aquí no hi passo, fins aquí hem arribat. D'altra banda, bona part dels votants convençuts que la independència és la millor opció han derivat les seves preferències cap a ERC –ja se sap, és millor l'original que la còpia–.

La crisi és, probablement, més profunda en CDC perquè sobre aquest partit planeja la fundada sospita d’una corrupció continuada

En el cas del PSC, també ha estat aquesta mateixa qüestió el desencadenant de la seva crisi. Tot i que el PSC mai ha estat oficialment partidari de la independència, en aquest tema s'ha mogut durant els últims anys amb molta ambigüitat i, quan el llavors primer secretari Pere Navarro va voler abandonar aquesta ambigüitat, se li van rebel·lar alguns barons i baronesses importants que havien ocupat càrrecs de consellers en els successius Governs del tripartit.

Recordo aquella frase de Marina Geli, crec que pronunciada l'estiu del 2012, en la qual afirmava que el PSC era un partit en què podien conviure federalistes, confederalistas i independentistes. Més que un partit, això semblava una conya. Llavors ja es va veure que aquesta qüestió de l'estructura territorial de l'Estat era el germen de la desunió, cosa que sempre castiga l'electorat. Primer va abandonar el partit ni més ni menys que Pasqual Maragall, després el seu germà Ernest va fundar un altre partit i, per fi, fa un parell de mesos, els barons i les baronesses als quals abans em referia van decidir intentar acollir-se a d'altres formacions independentistes. Potser l'ambigüitat ha acabat.

Però la crisi és, probablement, més profunda a CDC –i, en semblant mesura, Unió– perquè sobre aquest partit planeja la fundada sospita d'una corrupció continuada. Ja hi havia molts rumors des de fa temps i alguns casos concrets ja havien aflorat. Però les alarmes van augmentar exponencialment amb el cas Palau, un dels temples del catalanisme, suposadament profanat pels increïbles abusos de Fèlix Millet i les acusacions de ser un instrument del finançament irregular de CiU. Inexplicablement, perquè algú hauria d'explicar-ho aviat, la resolució d'aquest cas encara està pendent de judici però, des de fa alguns anys, la seu de CDC està cautelarment embargada pel jutge.

Aquí van començar les sospites fundades. Però últimament, com és sabut, les coses han empitjorat seriosament després de la confessió de l'expresident Jordi Pujol el 25 de juliol passat. Els mitjans de comunicació catalans tendeixen a passar de puntetes sobre aquesta dada fonamental. Si voleu conèixer el seu abast polític, llegiu el recent llibre de Lluís Bassets La gran vergonya. Ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol (editat en català i en castellà per Columna i Península, respectivament), un text extraordinari, imprescindible per entendre el que ha passat a la rebotiga durant els últims 35 anys a Catalunya. És difícil que aquest ascens i aquesta caiguda no arrosseguin un partit que durant anys no va ser res més que la projecció del seu líder màxim.

En un any tan electoral, no deixa de ser curiós que aquests dos partits vulguin refundar-se sense gairebé tenir temps per fer-ho. Encara que, per dir-ho tot clarament, el PSC pot començar des d'ara mateix i a l'altre, a CiU, l'espera un calvari judicial fins al 27 de setembre. Fet i fet, el famós procés, el procés, serà realitat però amb un canvi de naturalesa: no serà un procés polític sinó judicial.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional