_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Por, immobilisme, resignació

La reacció dels partits tradicionals a fenòmens com Podem és sinistra: demostrar que en el fons són com ells

Josep Ramoneda

“Les democràcies nacionals ja no són capaces d'assegurar el control racional de l'economia, que s'ha evadit cap al mercat mundial”. La frase és del sociòleg alemany Wolfgang Streeck i sintetitza les raons de fons de la crisi institucional que viuen molts països europeus, també Espanya. En aquesta democràcia invertida, en què els governs estan més pendents dels mercats que els financen que dels ciutadans, s'ha imposat el que Ulrich Beck anomena la resposta alemanya a la crisi: “Socialisme d'estat per als rics i els bancs, neoliberalisme per a les classes mitjanes i els pobres”. Els ciutadans han assistit perplexos a la transferència permanent de rendes del treball als bancs per salvar-los i al moviment continu de persones i de favors entre la política i els diners. I han constatat com els governants els deixaven a la intempèrie, en nom de les lleis implacables de l'economia.

Els partits polítics, més interessats a enquadrar i controlar la ciutadania que a representar-la i defensar-la dels abusos dels diners, han presentat la crisi com un destí, com una fatalitat que s'ha de suportar amb sacrifici i expiació dels pecats (d'uns altres, per descomptat). Aquesta mentalitat de renúncia a la idea que el futur serà el que vulguem nosaltres, transmet desmoralització i absència d'expectatives a la ciutadania, que a poc a poc ha anat reaccionant, primer amb els moviments socials, després amb alguns intents de transformació política.

L'austeritat ha fracturat les societats europees i ha dividit la Unió. Els paranys de la presumpta solidaritat europea han donat com resultat la ruptura del model de governança bipartidista i la reaparició del nacionalisme, en diferents modalitats i circumstàncies. A Espanya, els partits tradicionals només han tingut una resposta: l'apel·lació a la llei com a límit insuperable (en una perillosa judicialització de la política que converteix els tribunals en el que no són: llocs on dirimir conflictes polítics) i la substitució de la política per una actitud rupestre: per què no calleu?

La reacció dels partits tradicionals a fenòmens com Podem és particularment sinistra. Tota l'estratègia consisteix a demostrar que, en el fons, són com ells. Ja us hem enxampat: vosaltres també sou corruptes. És a dir, la resposta a la indignació ciutadana per una corrupció que s'ha fet estructural no és assumir responsabilitats, fer neteja als òrgans partidistes, canviar els mecanismes de funcionament i buscar solucions per minimitzar els riscos de corrupció, si no incorporar aquells que els denuncien a la família. Hi ha dirigents als quals els cau la bava quan diuen a Podem: “Vosaltres també sou casta”. Patètic reconeixement de la pròpia condició i estranya fórmula de redempció: sou com nosaltres, ja estem salvats.

I aquí tenim Rajoy, amb Bárcenas Gürtel, jugant al desmemoriat quan li pregunten per aquestes qüestions

La raó d'aquesta estratègia, no només defensiva sinó també autodesqualificatòria, es troba en la falta de voluntat d'assumir les responsabilitats que marcarien realment un canvi en el marc de joc. I aquí tenim Rajoy, amb Bárcenas i Gürtel a les espatlles, jugant al desmemoriat quan li pregunten per aquestes qüestions. El PP cau en tots els sondejos, presentarà un candidat que podria ser pare dels altres aspirants en un moment en què toca renovació. A ningú se li ha acudit que una renúncia higienitzant i una cara nova podria ser el millor per al PP? L'estructura jeràrquica del partit, el poder d'un davant la servitud de tots, impedeix un canvi que semblaria natural i sa. Però el discurs defensiu contra Podem té un altre objectiu: la banalització de la corrupció. D'indesitjables n'hi haurà sempre, un exercici de resignació i autoexculpació.

Entre tant de soroll, on queda la política? Per què uns i altres, Podem els primers, eludeixen el debat sobre els grans problemes? Ningú parla sobre com redistribuir en una societat en què el treball s'ha convertit en un bé escàs que no garanteix una vida digna; de com activar l'Estat del benestar en la bona direcció, no com ara, que redistribueix cap amunt; de com aconseguir tenir veu en els àmbits supranacionals de governança (Europa, en el nostre cas) i treballar per aconseguir més control dels mercats i del poder financer, de com recompondre les fractures socials en uns països en què la desigualtat ronda el punt catastròfic.

En comptes d'això, el PP i el PSOE es posen d'acord en un pacte antiterrorista que obre inquietants interrogants: en qui i en què s'està pensant quan s'inclou en la definició de terrorisme “la subversió de l'ordre constitucional” o la desestabilització “de les estructures econòmiques i socials de l'Estat”? El terrorisme com a excusa per a una restricció del camp de joc contra els moviments socials o el separatisme? Por, immobilisme i resignació a la corrupció són pobres arguments per respondre a una fundada demanda de canvi per part de la ciutadania.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_