Selecciona Edició
Connecta’t

La soprano Radvanovsky triomfa al Liceu amb la seva excel·lent ‘Norma’

Va cantar la cèlebre ‘Casta diva’ amb colors foscos i pianíssims de gran efecte

Radvanovsky durant un moment de la representació de 'Norma' al Liceu.
Radvanovsky durant un moment de la representació de 'Norma' al Liceu.

Norma és l'imperi de la veu. I si no es té una gran soprano, muntar la famosa òpera de Vincenzo Bellini és un esforç inútil. Però al Liceu sí que hi és. Sondra Radvanovky defensa el paper amb una excitant combinació d'intensitat lírica, temperament dramàtic i instint teatral, armes amb què dóna vida a la traïda i venjativa sacerdotessa. Per les seves qualitats vocals, la soprano nord-americana té més grapa en les escenes de més embranzida dramàtica que en els passatges d'agilitat de bel canto, on es mou amb cautela lògica —al fossat l'ajuda amb summa cura l'expert director italià Renato Palumbo— i sap portar al seu terreny la cèlebre Casta diva,que canta amb colors foscos i pianíssims de gran efecte.

L'òpera és una coproducció amb Chicago, el Canadà i San Francisco

Radvanosky va triomfar amb magnificència i amb absoluta justícia. De fet, ella és qui aguanta la funció. El muntatge signat pel director d'escena i cineasta nord-americà Kevin Newbury —es tracta d'una coproducció del coliseu barceloní i les òperes de Chicago, el Canadà i San Francisco, on es va estrenar el juliol passat—, promet molt en aixecar-se el teló: l'ambientació s'inspira, en qüestions de vestuari i perruqueria, en Joc de trons, però, una vegada vista la monumental porta de fusta, amb llances i escuts, que marca els dominis de la sacerdotessa del temple gal d'Irminsul enfront de l'invasor romà, no passa res teatralment rellevant durant dues hores i mitja.

Hi ha més decoració que direcció d'actors, amb un pesat obrir i tancar de portes i un carro mòbil en funcions d'altar, al qual s'enfila Norma per tallar les fulles del vesc sagrat d'un arbre suspès en l'aire. Hi ha torxes i canvis de llum molt efectistes, però l'únic teatre emocionant de debò és el que sona en la música de Bellini.

L'ambientació s'inspira pel que fa al vestuari i la perruqueria en ‘Joc de trons’

El que causa impacte és, sens dubte, el Pollione que una altra veu nord-americana, el veterà tenor Gregory Kunde, defensa amb bravesa; els seus potents aguts van sonar com un tro al Liceu. Com a actor és fluix i previsible, però té dinamita a la gola i arriba al final de la representació amb la mateixa força que mostra en sortir: poden estar tranquils en el Festival de Peralada, on protagonitzarà Otello l'1 d'agost que ve.

Enfront d'aquestes dues grans veus, la bona feina de la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova com a emotiva Adalgisa, el bon Oroveso del baix nord-americà Raymond Aceto i les eficaces actuacions del tenor aragonès Francisco Vas (Flavio) i la soprano barcelonina Ana Puche (Clotilde) queden en un digne segon pla. En el seu retorn al Liceu, Palumbo obté una estupenda resposta del cor i l'orquestra gràcies a una direcció amb nervi, sabia en l'acompanyament de les veus, i rica en accents i dinàmiques que aguanten sense desmai una vibrant pugna teatral.