Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

‘El virginià’

Contracrònica de la sessió de compareixença d'Artur Mas

El president Artur Mas ha dibuixat en la seva compareixença l'heroi malenconiós que en els moments de més dramatisme se sincera amb els rivals (i fins i tot amb els seus enemics) al mateix temps que els menysprea. Li ha quedat molt bé el personatge. Vaquer solitari que fuig del seu passat, o que el seu passat és una incògnita, a l'estil del Virginià. I d'aquesta manera, en solitud (i aureolat de flaixos), s'ha presentat Artur Mas a la comissió (la veritat és que fins ara els compareixents entraven acompanyats del president de la mesa, el diputat social independentista David Fernàndez). Mas portava una carpeta fosca a joc amb les cortines de la sala, i quan els comissionats (que no comissionistes) li llegien les seves preguntes sense aixecar la vista dels folis, el president abaixava el cap i consultava els seus papers, de manera que el personal es parlava però no es mirava. En les respostes, el molt honorable president no feia altra cosa que subratllar aquest paper de noi temerari que tan bé sap fer, i així li sortia el justicier de noble inclinació a qui no li fa res suportar les desgràcies (bé, deixem-ho en l'ombra que projecten) dels amics extraviats. “Jo vaig començar des de baix de tot”, ha revelat en un espuntament. I en una altra ocasió ha al·ludit a l'anomenada en dret “prova diabòlica”. Llavors s'ha comparat amb l'home injustament acusat que pretén demostrar la seva innocència però que, desgraciat d'ell, no té manera material de fer-ho.

El Virginià porta en el seu nom el que tot heroi té de virginal. Com a bon actor, Artur Mas té més facilitat per declamar que per argumentar. “Físicament estic viu, políticament no ho sé”, ha dit amb ironia, de la mateixa manera que ho fan els vaquers al costat de la foguera escalfant el cafè.

Com a bon actor, Artur Mas té més facilitat per declamar que per argumentar

Respecte al duel (o al tiroteig), el portaveu d'ERC, que és Oriol Amorós, ha disparat a ull. Miquel Iceta (PSC) ha tirat a tocar. Alícia Sánchez-Camacho (PP), a matar (però una prova que s'ha equivocat de blanc és que l'ha anomenat “senyor Pujol” en comptes de senyor Mas o un equivalent). A les butxaques (de CiU) és on ha disparat Albert Rivera (C's). Isabel Vallet (CUP), a l'esperit (és a dir, a l'espectre de la responsabilitat política). I Joan Herrera (ICV-EUiA) ho ha fet contra un casalot desolat (i silenciós). El que també recordem els espectadors del Virginià és que el seu fidel amic es deia el Trampes.