Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Les ofertes per l’Arnau plantegen un doble ús: teatre i sala de festes

L'estructura està molt deteriorada i un informe aconsella una reforma total

Aspecte actual de la sala del Teatre Arnau i de la barra de bar del segon pis. Ampliar foto
Aspecte actual de la sala del Teatre Arnau i de la barra de bar del segon pis.

El sostre fals del Teatre Arnau es va retirar fa una mica més d'un any perquè una part d'ell havia caigut sobre la platea. Ara queda al descobert una coberta íntegrament de fusta. Bonica, però també molt deteriorada. Les butaques de platea estan enretirades a una banda de la sala i als dos pisos de les llotges, s'hi veuen també algunes intervencions d'urgència. Dos tirants asseguren el lateral de la façana que dóna a la plaça Raquel Meller per assegurar les parets laterals de la nau. En canvi, els dos bars, tant el de dalt, des del qual es veu tot l'espai central del teatre, com el de la planta baixa, utilitzat en l'última etapa del teatre, no tenen gaire mal aspecte. Les pintades a les parets de l'escenari adonen de la seva història recent.

El vell Teatre Arnau del Paral·lel de Barcelona, construït el 1903 i que fa 15 anys que està tancat, es troba en una cruïlla difícil: els que s'han interessat per ell —l'han visitat diverses persones i empresaris de l'espectacle— només hi veuen rendibilitat si es pogués fer compatible amb una doble vida: la de teatre pròpiament dit i la de sala de festes a la nit per poder obtenir rendibilitat. Una segona activitat que “no permet la normativa perquè és un equipament”, assenyala el regidor de Cultura de l'Ajuntament barceloní, Jaume Ciurana, que fa un mandat sencer que té la carpeta del Teatre Arnau sense resoldre. Afirma que sí que hi ha interès per a la sala centenària, però que decau quan s'ensopega amb la incompatibilitat d'usos.

La plataforma Salvem

l’Arnau reclama una

intervenció urgent al teatre

I l'elevat cost de rehabilitació acaba de treure les ganes als possibles compradors. Un informe dut a terme el juny del 2011 pels arquitectes Manel Bosch i Antoni Sánchez-Fortún va concloure que tota la instal·lació, especialment, la coberta i tots els elements de fusta, com les bigues, estaven molt deteriorats i que es requeriria un “estudi exhaustiu de viabilitat i de rehabilitació més que dubtós”. També, a manera de conclusió, van afirmar que la inversió necessària era “desproporcionada econòmicament”. Aquest informe va ser sol·licitat per l'administració municipal sortint, del socialista Jordi Hereu, que va comprar el teatre en la recta final del mandat per dos milions d'euros a l'Església Xina.

L'Arnau està catalogat dins del pla especial de protecció de patrimoni arquitectònic amb un nivell de protecció que suposa, a més del manteniment de les façanes, els espais interiors, la tipologia i també els elements ornamentals, a més d'eliminar els elements superposats que s'han anat afegint a la nau central —amb una coberta a dues aigües— al llarg dels seus més de cent anys d'història.

Aquell informe fa una proposta d'intervenció per tornar a donar un ús de sala d'espectacles i també diu que el cost mínim seria aproximadament d'una mica més de sis milions d'euros. Una quantitat que el Consistori eleva a prop de 10 milions perquè aquesta xifra no inclou ni l'IVA ni altres intervencions necessàries. Uns recursos que no s'han volgut invertir al llarg del mandat. I en el següent? “Ja ho veurem, cal veure les prioritats. Però nosaltres preferim fer una concessió a llarg termini a un operador i que sigui aquest el que assumeixi el cost de l'obra”, afirma Ciurana. Això sense tenir en compte que és gairebé segur que en les obres apareixerà part de la muralla de la ciutat, ja que el subsòl del teatre està al mig del seu recorregut i a un pas de Sant Pau del Camp, que conserva restes d'aquesta construcció.

L'Ajuntament no té

previst  afrontar la

inversió per

rehabilitar-lo

El teatre forma una part molt important de la història del Paral·lel —el 1915 es va rebatejar amb el nom de Folies Bergere i durant anys es va reconvertir en cinema— i és un element molt reivindicat. Tant, que l'últim any s'ha articulat la plataforma Salvem l'Arnau, que ha aconseguit el suport, a més de veïns, de personalitats del món del teatre, com Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i Hermann Bonnín, director de La Seca-Espai Brossa, entre d'altres. “És l'únic teatre de barraca que queda i és absolutament necessari rehabilitar-lo perquè no acabi caient, perquè si passa una cosa així, tindran l'excusa perfecta per fer-hi una altra cosa”, explica Enrich March, un dels promotors de la plataforma que defensa que l'Arnau s'hauria de convertir en un centre cultural i de documentació de la història del Paral·lel —la memòria de l'espectacle i també del moviment obrer— i en la seu del museu d'arts escèniques, un projecte de l'Institut del Teatre que encara no ha nascut. “El que sembla un disbarat és tenir gran part del fons de la memòria del teatre emmagatzemats a Montcada i que només se'n pugui veure una petita part al Mercat dels Flors o quan es fan algunes exposicions, com la del CCCB —El Paral·lel, 1894-1939— fa dos anys. Això sense tenir en compte la quantitat de material que tenen encara veïns de tota la vida del Paral·lel que s'acabarà perdent si no s'hi fa res”, diu com a conclusió.

Per un centre cultural

XAVIER ALBERTÍ

Em sembla que no seria cap ximpleria situar al Teatre Arnau un centre de documentació i interpretació del Paral·lel. Això permetria una reconstrucció amb criteris històrics d'un dels pocs teatres que conserven intacta la seva estructura original (1903), on es podria combinar una certa presència escènica amb un discurs expositiu que permetés seguir el camí que fa Barcelona cap a la cultura de masses a principi del segle XX.

El Paral·lel serveix per explicar els mapes de la popularització de les ideologies polítiques (lerrouxisme, anarquisme, catalanisme de dretes i d'esquerres, republicanisme...), per entendre l'absència d'un model cultural en el projecte de construcció de la nova ciutat — preocupada per l'urbanisme, però sense espais de representació simbòlics de la societat civil, i com els crea fora de l'articulació del poder oficial— i serveix per veure com arriba la “cultura de la reproductibilitat tècnica”, que diria Walter Benjamin: pianoles, gramoles, revistes, partitures, fotografies, cinema mut i orígens del sonor...

De com s'electrifica la il·luminació de la ciutat, de com es construeix el clavegueram modern, de com es teixeixen els circuits del transport públic, de com s'unifiquen els barris obrers, de com s'absorbeixen les viles veïnes... tot això explicat des de les arts escèniques!

Hauria de servir per fer valer un patrimoni únic a l'Europa del teatre musical: cuplet, revista, sarsuela..., repeteixo: únic! pel seu valor de representació sociològica i pels seus valors musicals.

Barcelona viu una època de modernitat extraordinària el primer terç del segle XX. La neutralitat espanyola en la Gran Guerra li possibilita una experiència única de contacte amb les avantguardes europees i de connexió amb formes de cultura popular.

Esclar que també podríem tenir un nou equipament escènic renovat, però em sembla que es pot fer conviure amb una mirada lúcida sobre la gran transformació de la ciutat, amb els seus cafès, ruletes, alcohols, prostitutes, tangos, pamflets polítics, cupletistes, pinxos, venedors ambulants, noves arquitectures teatrals, vodevils i domadors de lleons o de puces.

Xavier Albertí és director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC).