Selecciona Edició
Connecta’t

L’entrenament

En el feu de l’ermitatge de Miquel Bauçà ha trigat 21 anys a sortir a la llum.

Miquel Bauçà Ampliar foto
Miquel Bauçà

L’any 1993 es va concedir el setzè premi de poesia Miquel de Palol a un recull de Miquel Bauçà (1940-2004) titulat En el feu de l’ermitatge. El premi, segons informava la premsa de l’època, consistia en 400.000 pessetes i la gestió de la publicació. Sembla que la gestió ha estat laboriosa, perquè hem tardat 21 anys a veure’l imprès, i no es pot dir que sigui a causa de desinterès per l’autor, ja que de llavors ençà han aparegut els seus llibres més importants: El canvi (1998), Els estats de connivència (2001), Els somnis (2003), Rudiments de saviesa (2005) i Certituds immediates (2007), i entremig s’ha mort, cosa que sempre estimula l’edició. Faria falta saber quin era el projecte literari de Bauçà, si és que en tenia cap, i determinar les dates de composició dels seus textos per situar aquest llibre dins del conjunt; però no sembla fàcil i, atesa la seva peculiar manera de viure i de treballar, potser no ho sabrem mai.

Que com a persona necessitava ajuda professional, sembla fora de discussió; però quan algú és capaç d’escriure 329 poemes de 14 versos heptasíl·labs cadascun, tot alternant sempre les terminacions masculines i femenines, no es pot pas dir que es tracta del balbuceig d’un orat. A diferència de Certituds immediates, on fa servir la mateixa mètrica però els poemes són d’extensió variable, En el feu de l’ermitatge se’ns apareix com un tour de force més tancat, més intens i més rigorós; més imaginatiu i menys ideològic; més lúdic i també més erràtic.

EN EL FEU DE L’ERMITATGE

Miquel Bauçà

Empúries

192 pàgines. 17 euros

En aquell moment, el nostre autor tenia tot el temps del món, ja s’havia alliberat de compromisos laborals i d’obligacions familiars, feia vida solitària, dedicat únicament a no fer res o a la seva activitat creadora, que era el que sempre havia volgut —diuen que havia arribat a proposar, sense èxit, a uns quants amics que li paguessin un tant al mes a canvi de lliurar-los cada any un llibre de poemes—; ¿és possible que hagués arribat a compondre un conjunt com aquest, com a entreteniment sens dubte, perquè no en tenia d’altres, però també com a entrenament amb vista als llibres que van venir després, on hi ha una intenció més clara i composicions més valuoses? Aquesta és una hipòtesi gratuïta, sense proves que la sostinguin, però el fet és que Bauçà comença a ser bo quan té coses a dir, missatges contundents contra l’autocomplaença i, un terme molt seu, la gregarietat dels catalans, i per poder-les dir li feia falta una soltesa que només s’aconsegueix a còpia de treballar el vers. I la llengua, perquè la riquesa de vocabulari sembla gairebé que tingui finalitats pedagògiques.

Cada poema és una petita història protagonitzada pels habitants, els feudataris o feuencs, d’un lloc inconcret, el feu, que són presentats per l’ofici que fan, no pel nom que tenen: hi ha innocència i crueltat, conflictes i passions, supersticions i perplexitats. Junt amb la intrusió d’éssers fantàstics, tot plegat configura un escenari de ressons medievals, on tothom fa més o menys el que li toca, sense saber gaire per què. Més enllà de la pirotècnia verbal i de la ironia que ho envolta tot, ¿es desprèn cap moralitat del conjunt —més enllà d’alguna constatació elemental com aquesta: “Passen segles, passen hores, / i no res no n’aprenem, / del ventrell de l’existència”—, o no hem d’aspirar a trobar-hi res més que divertiment? Probablement no; estimulant ho és, això sí, i desconcertant. Si n’és de desconcertant que la “nota dels editors” que l’encapçala afirma que “la poesia està d’enhorabona”, però resulta que l’han editat en una col·lecció de narrativa.