Selecciona Edició
Connecta’t
ART

Iconoclàstia

Els polítics van evitant la seva representació artística; ja no és socialment necessària

Una obra d’Ana Prada, exposada a la galeria Estrany & De la Mota.rn rn  Ampliar foto
Una obra d’Ana Prada, exposada a la galeria Estrany & De la Mota.

 Des del moment que el pintor Antonio López va aconseguir lliurar el retrat de la família reial, tres dies abans del 36è aniversari de la carta magna, l’assumpte de la representació artística de caps d’Estat i mandataris ja no es veu com una necessitat social, i encara menys com una virtut. Vint anys per posar la rúbrica a una pintura és una eternitat, i podrien haver estat més si no hagués estat per la inesperada fugida de Joan Carles I. Avui resulta curiós veure com, cada vegada més, els polítics eviten ser iconografiats. Ja no volen ser famosos ni 15 minuts. Un cop conclouen el seu sacrificat servei a la nació, opten per viure d’incògnit, si pot ser com reietons en paradisos tax free.

Fa uns dies, el president de la Generalitat va fer saber als seus tres predecessors en el càrrec —Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla— que no comptaran amb un bust al Pati dels Tarongers, galeria reservada només als dos presidents de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, i als presidents de l’etapa republicana i a l’exili: Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Tarradellas i Josep Irla. “En aquest pati només hi haurà les persones que al llarg del segle XX van establir les bases de la Catalunya moderna. Aquí s’acaba la sèrie”. Artur Mas esquivava així el mal tràngol d’haver de posar sobre una peanya el crani privilegiat del seu mentor i, de passada, els dels seus dos predecessors socialistes. Encara tenim a la retina col·lectiva la imatge de l’estàtua de Pujol, enderrocada sobre la gespa d’un parc a Premià de Dalt, com un Saddam Hussein qualsevol.

I com si d’un contagi o d’un efecte dòmino es tractés, aquests dies han aparegut més informacions sobre retrats nonats i estàtues duplicades. A Anglaterra, la notícia que el primer ministre David Cameron ha renunciat a ser retratat ha causat estupor entre els lords. “Té l’agenda a vessar, sense temps per poder posar”, es lamentava un funcionari de la Comissió Artística del Parlament. El líder conservador deixarà un blanc al pavelló de presidents, com al seu dia també va fer el gens carismàtic Gordon Brown. Un altre succés curiós té a veure amb Margaret Thatcher. Hi havia una controvertida estàtua de marbre de la Dama de Ferro realitzada per Neil Simmons que ocupava un lloc prominent a l’entrada de la Guidlhall Art Gallery de Londres. La notícia del seu traspàs a un fosc corredor ha omplert de tristesa els seus admiradors. La figura havia estat decapitada per un brètol el 2003, però un cop restaurada va tornar a brillar al seu lloc original. Ara bé, el Parlament havia encarregat una altra estàtua, aquesta vegada en bronze, executada per Antony Dufort —l’Antonio López anglès— perquè fos col·locada al Lobby dels Membres de la Cambra. Ara, el thatcher excedent s’ha convertit en un problema per al govern, que ha de decidir on amagar la primera escultura.

DON’T ESCAPE THE ORDINARY

Ana Prada

Galeria Estrany & De la Mota

Passatge Mercader, 18. Barcelona Fins al 28 de març

A Bèlgica, bressol del còmic, tampoc se n’estan. El Tribunal Civil d’Anvers va trobar culpable el pintor Luc Tuymans per violació de copyright en una disputa legal sobre un retrat de Jean-Marie Dedecker fet el 2011 a partir d’una fotografia realitzada per la reportera gràfica Katrijin van Giel en la qual el polític liberal —i campió de judo— apareix amb la cara solcada i suat. Els jutges van considerar que Tuymans havia comès plagi i li van prohibir fer versions addicionals de l’obra sota pena de 500.000 euros (els retrats de Tuymans arriben als 2,5 milions d’euros en subhastes). L’artista, que ja ha fet retrats d’altres polítics —l’exsecretària d’estat nord-americana Condoleezza Rice, l’exprimer ministre del Congo Patrice Lumumba— a partir de material fotografies i pel·lícules, ha negat haver violat la llei de drets d’autor. “La meva obra —va dir— és una paròdia, una crítica al conservadorisme de la societat belga”. El control de la imatge d’un líder, sigui Hollande o Mahoma, s’ha convertit en un tema d’Estat i de seguretat nacional.

Ana Prada, a la galeria Estrany & De la Mota, proposa un remei contra el reconeixement: amagar o camuflar-se en l’ordinarietat. Per a això utilitza objectes comuns —claus, cassoles, sabates, raspalls de dents, llibres, xiclets— les formes dels quals cohabiten en figures que apareixen fusionades en fractals a partir d’un element comú, el punt. Són híbrids, entre l’industrial i l’artesanal, entre la imatge dibuixada i la imatge impresa. Uns llimbs, un estadi previ a la utilització que ens fa recuperar l’estat natural aliè al cos. Iconoclàstia pura.

Ana Prada, per fugir

del ‘reconeixement’,

proposa camuflar-se

en allò que és ordinari