Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

Cacau, febrada, lucrera

Després de més de vint anys, seguim sense disposar d’un equivalent català per a la cultura del pelotazo

Cacau, febrada, lucrera

Hi ha un grup de paraules, d’origen hispànic, que fa més de vint anys que circulen amb tota impunitat, lingüística i legal. Dic més de vint anys perquè és el que es pot documentar tirant d’hemeroteques, allà a primers dels anys noranta: la cultura del pelotazo. La premsa en castellà de llavors tampoc sabia gaire què fer-ne, i abundaven les cometes i les cursives perquè era una expressió d’encuny recent que suposava l’entrada d’un registre indubtablement col·loquial en un àmbit, el de l’economia, marcat per l’aridesa lèxica. Encara que el terme fos nou, tothom entenia què era això del pelotazo, exceptuant les autoritats lingüístiques (l’Acadèmia, sempre a deshora), que no l’han inclòs al diccionari fins a la darrera edició, de l’any passat: “Operación económica que procede una ganancia fácil y rápida”.

Suposo que l’origen deu raure en l’actitud fatxenda, gratuïta, de qui clava un cop de pilota perquè sí. Imagina’t la canalla jugant a futbol a la placeta i apareix el ganàpia, que venta un castanyot a la bola i l’envia al mig de la Meridiana. I se’n va tot gallet, amb somriure de triomfador. Deu ser una mica això, un pelotazo econòmic: la demostració de poder, d’impunitat, de victòria fàcil, ràpida, sense més explicacions que la pròpia satisfacció de ser el més llest del barri, o del parquet, per haver sabut comprar molt barat i vendre molt car. L’especulació descarnada, ostentosa, indissimulada.

Però un terme tan gràfic, tan aparentment espontani, ha fet ballar la bala dels lingüistes. Com n’hem de dir, en català, de la cultura del pelotazo? O és que a Catalunya això no ho toquem? Orfes d’un equivalent directe localitzable als diccionaris, ens n’hem sortit com hem pogut a base de perífrasis descriptives (enriquiment fàcil, especulació ràpida, etc.) i, sobretot, de la lletra cursiva, que s’ha imposat sempre que ha calgut reproduir declaracions. Si un polític deia pelotazo, difícilment li podies fer dir enriquiment fàcil, ni que fos amb fòrceps.

Es tracta doncs de buscar alternatives. De vegades aquesta estratègia ha funcionat: de la imaginació dels lingüistes un terme ha posat un peu als mitjans, que l’han reproduït fins que altres emissors de llengua se l’han fet seu. I de possibilitats per a la cultura del pelotazo se me n’acuden tres: la primera prenent el referent conegut del castellà, i per tant buscant un calc eficaç; la segona provant de garbellar entre referents propis, que seria molt ingenu pensar que l’economia catalana no ha begut, en algunes èpoques, d’una especulació malaltissa; i finalment inventant la paraula, i si cola, cola.

En el primer cas podríem fer cultura del cacau. El gran avantatge, aquí, del terme cacau és que pertany a dos àmbits que ens vénen com l’anell al dit: el primer, el de l’economia, atès que cacau, per metonímia, té també el sentit de “diners”, i així ho recull el diccionari Alcover-Moll: “A l’oncle fes-li compliments; mira que té molt cacau”; i el segon, no cal dir-ho, el del futbol, en un sentit clavat al de pelotazo. Al setmanari satíric esportiu Xut! en podem trobar mostres més que suficients: “Fou quan en Barril d’un tros lluny etzibà un cacau i en Platko no se n’adonà fins que la xarxa havia agafat peix”.

En segon lloc podríem tenir cultura de la febrada. No cal dir que aquí l’equivalència del terme respecte del castellà és menys intuïtiva, més que res perquè prescindim de pilotades i anem a beure d’una cosa ben catalana com és la Febre d’Or, l’època daurada de la burgesia barcelonina, en la qual les operacions especulatives i l’enriquiment ràpid estaven a l’ordre del dia i de cacaus se’n feien a cabassos. Prou bé ho va retratar Narcís Oller a la novel·la homònima.

I finalment es tracta d’inventar. Evitem inspirar-nos en l’original castellà i prescindim de l’especulació nostrada per centrar-nos en el sentit nuclear de l’expressió: l’obtenció ràpida i fàcil d’un lucre, terme que ens farà de base per a la designació final però que haurem de vestir d’una sufixació prou degradant per demostrar que es tracta d’un lucre embastardit. Vet aquí doncs la cultura de la lucrera, o cultura del lucram, que també podria ser. Fins i tot podríem mesclar els termes febre i lucre, i fer cultura del lucre febril.

Hem de triar alguna d’aquestes expressions? No pas, només faltaria, segur que n’hi ha de millors. El que no podem fer és seguir donant-hi voltes i tirant de cursiva, com si la llengua no tingués recursos suficients per expressar un concepte que, de cop al bot, té un significat diàfan. Lladres!

 

MÉS INFORMACIÓ