Selecciona Edició
Connecta’t

L’Atlètic fa un repàs colossal al Madrid

El líder, sense actitud ni aptitud, sucumbeix davant un rival extraordinari i amb el futbol per bandera

Tiago celebra el primer gol. Ampliar foto
Tiago celebra el primer gol. AFP

La cantarella de la intensitat mal entesa i altres romanços va deixar pas al futbol, expressat de meravella per un Atlètic que es va imposar en tot al Reial Madrid, en cada assalt, en cada batalla o batalleta i, en gran manera, en el joc. No va haver-hi barricades, va haver-hi futbol de debò i tot va ser blanc-i-vermell. Del Madrid, ni mitja paraula, li va faltar tan actitud com aptitud, cosa que va sobrar a l'equip matalasser. El líder va quedar subjugat pel seu veí, que li va fer una repassada a la qual van assistir impassibles els seus dos actors principals, Bale i Cristiano, que van capitular des de l'escalfament.

Un símptoma del que va ser el Madrid: entre les dues celebritats, una rematada, per dir alguna cosa, obra de Cristiano passada l'hora de partit. El guaret més absolut, la primera vegada que el Madrid no marca, el pitjor de l'era Ancelotti. Per contra, l'Atlètic va ser un certamen de futbol amb majúscules, un comboi de mosqueters que van suar com regadores, de sentinelles subsidiaris que es van deixar l'ànima cada dècima de segon. I, per sobre d'etiquetes, un equip que va jugar de manera primorosa en curt i en llarg, sense una mala puntada de peu a la pilota, que va ser l'únic a qui li va fer festes. El seu timbre d'autoritat va ser incontestable.

Fa sis derbis consecutius que el Madrid no supera l'Atlètic, que aquesta vegada no va deixar cap escletxa al més mínim retret. La “bombonera” del Manzanares, amb aquest motor d'emocions que li arriba des de la graderia, va ser un vendaval de principi a fi davant d'un adversari de pas, sense os, tan lent que fins i tot va ser incapaç de defensar les sacades de banda. Les baixes madridistes no hi van tenir res a veure, el tarannà no va ser l'adequat. El contrari que l'Atlètic, que no defalleix ni quan perd un futbolista de la talla de Koke, lesionat als vuit minuts. Just al mateix temps que Godín rajava sang pel nas.

L'Atlètic és de marbre, i en el seu enlairament fulgurant va passar per sobre del Madrid, retratat molt ràpid en el gol de Tiago. Cristiano es va desentendre de Juanfran en el seu avançament pel costat dret i ningú no va blindar un tipus com Mandzukic dintre de l'àrea. L'exjugador del Bayern va tenir temps per assistir molt bé Tiago, al qual, per descomptat, no va haver-hi ningú que li fes pessigolles en la seva incursió fins al límit de l'àrea. A sobre, Casillas va tenir mans de plastilina, per mofa de l'afició local, que va corejar el nom del capità blanc. L'Atlètic arrasava un Madrid impassible a totes les zones. Si CR es feia el ronsa per la seva riba –se'l va arribar a veure assegut a la gespa mentre els contraris atacaven per la seva banda-, Bale feia el mateix a la seva. Per la seva via de trànsit, Siqueira, en el seu millor partit com a matalasser, va ser un martell. Va remar per l'esquerra per filar amb Saúl, que es va treure de la cistella un tret de xilena per emmarcar. Tot l'Atlètic era per emmarcar.

Fa sis derbis consecutius que el Madrid no supera l'Atlètic

Els de Simeone trobaven les esquenes madridistes amb una facilitat esfereïdora. El mig del camp era colònia matalassera. Kroos, Isco i Khedira naufragaven davant la columna de migcampistes blanc-i-vermells, sempre auxiliats pels laterals i pels commovedors Griezmann i Mandzukic. Mentrestant, els de la “BBC” feien de miradors. L'entrega dels dos davanters locals va ser entendridora, però el malbaratament físic en tan poca estona va pertorbar la seva fabulosa posada en joc. El croat va certificar fil per randa les claus del seu fitxatge, va despenjar una vegada i una altra cada pilota que li va arribar, les possibles i les impossibles, va protegir la pilota a l'espera de la cavalleria i, en ocasions, ell mateix es va convertir en tot un regiment. Més subtil, igual que Griezmann, que ha crescut totalment. De punta a punta, cada blanc-i-vermell es va guanyar tot tipus d'elogis. Caldria excloure Moyà, al qual el Madrid amb prou feines va exigir una sortida de punys i poc cosa més. En el primer acte, només un fogueig, un petit tir de Benzema que va morir a peus de Miranda. No hi havia Madrid per enlloc i sort van tenir que l'àrbitre no va xiular penal en un clar rebuig amb la mà de Khedira.

El dictat va continuar després de la mitja part, en què un altre invisible, Khedira, va deixar pas a Jesé. No hi va haver cap diferència. La tarda era d'Arda i dels seus companys, que no deixaven la corneta de cap manera. Després de carregar amb una cadena de targetes per protestes –inclòs Raúl García mentre escalfava-, Simeone va ordenar calma, cervell, i l'Atlètic va tornar al futbol, que en aquesta jornada era seu. Sense osques madridistes, Arda va connectar amb Saúl, que abans de tenir un mal avís al genoll esquerre, va connectar amb Griezmann, que li va pispar a un Varane a la lluna. Mandzukic, ja amb Torres de soci, va trobar el regalet en el quart gol de la tarda, una rematada de cap en planxa amb els saguers visitants ben despistats. Un brindis que l'ariet es va guanyar amb escreix.

Un cop acabada la surra, amb el campió de nou a la pomada i el Barça a tir, el Madrid precisarà d'una revisió profunda. Ha perdut futbol a dojo i Cristiano, tantes vegades redemptor en jornades d'apagades, es va quedar a la Pilota d'Or i encara no ha tornat. L'aptitud pot abandonar el jugador més gran durant ratxes, però el temperament i el caràcter són innegociables, no s'entrenen, van lligats d'origen a l'escut. Això ho sap perfectament el vestuari de Simeone, l'equip del qual va fer l'enèsima demostració. I, aquesta vegada, amb el futbol per bandera.