Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La capsa de Pandora

Les males lleis, les hipòcrites i còmplices, es poden canviar; això sí, si es canvia el legislador que les va promulgar

Avui toca Grècia. Segons la mitologia grega, al principi dels temps la bellíssima Pandora era anhelada per tots, però era portadora de tots els mals, que amagava en un recipient tancat. La història de la humanitat comença quan el va destapar i es van escampar per tot el món les dissorts que guardava. El mite grec és pessimista; la maldat no va tornar mai més al recipient.

Quan va morir Franco es va obrir la nostra democràtica capsa de Pandora. Era la nova democràcia que anhelàvem, amb els vells mals bullint-hi a dins, que es van escampar per tot el país. Des de llavors convivim democràticament amb ells, i especialment amb la corrupció. Els més insignes protagonistes de la corrupció triomfaven en els negocis, en la política i en els negocis de la política. Les seves aventures s'acceptaven amb un cert beneplàcit social, condescendent fins que desbordaven els límits de la vergonya i la marginalitat. Per això van ascendir i després van caure Gil y Gil, que era obscè però grollerament castís, i Roldán, que era una rèplica en verd del Dioni, o Mario Conde i De la Rosa, engalipadors del pelotazo però arribistes ostentosos i marginals, i després el petimetre Blesa, finalment, un simple tafurer. N'hi ha d'altres que van ascendir durant lustres, i com que no eren ni estranys ni marginals, encara no han caigut tot el que es mereixen. Pujol, molt honorable a casa seva i molt necessari a fora, amb l'aparent discreció del bon dissimulador i amb pacient premeditació, va anar acumulant la seva sospitosa fortuna.

Igual que en el pessimista mite de Pandora, la corrupció escampada s'ha quedat entre nosaltres. Els nostres indesitjables protagonistes, castissos, arribistes o honorables, no eren uns entranyables artesans del frau. La tècnica macroeconòmica del seu modus operandi és macrofraudulenta i macrosubtractiva. Es van servir, i se serveixen, d'entitats espanyoles i estrangeres, privades i oficials, de multinacionals i paradisos fiscals. Segons els experts, més del 80% dels delictes econòmics importants, i per tant els de la macrocorrupció, es cometen a través d'entitats, és a dir, de persones jurídiques. Aquestes, històricament, no podien ser penades, perquè totes les penes estaven previstes únicament per a les persones físiques, com la presó. Així es creaven intolerables espais d'impunitat per a la corrupció. Per això en diferents països europeus es van crear noves penes per a les persones jurídiques delictives, a més de les penes que poguessin correspondre als seus propietaris o administradors.

Des del 2010 el nostre Codi Penal, seguint el model europeu, també castiga les persones jurídiques que cometen delictes d'estafa, blanqueig de capitals, contra la Hisenda Pública, de tràfic d'influències, contra el medi ambient, i d'altres de semblants. Les noves penes previstes per a aquestes van des d'elevades multes, la inhabilitació per obtenir subvencions i la intervenció judicial fins a la clausura dels seus locals o la dissolució de l'entitat. Inicialment el càstig només afectava les entitats privades. Estaven exempts de càstig els partits polítics, els sindicats i les entitats de l'Estat i de les Administracions Públiques, o sigui, les oficials. Aquesta exempció es va suprimir el 2012, per reforçar la transparència, però únicament en el cas dels partits polítics i els sindicats, no de les entitats oficials, menja òptima de la macrocorrupció.

El Govern del PP promou una nova reforma penal que és hipòcrita i còmplice amb els protagonistes de la ‘macrorrupció’

La severitat penal promoguda pel Govern del PP només estava prevista per als altres, no per a ells. No van pensar en Gürtel, ni en les seves caixes b, ni en les poderoses corporacions amb pràctiques de dubtosa legalitat. Diuen que els lobbys es van mobilitzar. Llavors el Govern va veure la urgència d'anticipar-se a possibles riscos futurs i va decidir descafeïnar la severitat que el 2012 havia servit només als altres.

Conseqüentment, el Govern, en solitari, torna a promoure una reforma del Codi Penal, aquesta vegada hipòcrita i còmplice. Preveu per a les persones jurídiques un amplíssim catàleg de circumstàncies eximents que consisteixen en simples tràmits burocràtics a l'abast d'una bona assessoria jurídica. El catàleg és tan extens que fins i tot el Consell d'Estat ha hagut d'advertir que estem davant “un marge excessivament ampli d'exempció”. Aquest marge desmesurat significarà la gairebé impossibilitat de condemnar una persona jurídica poderosa, una entitat, un banc, un partit polític important. Es brinda a la macrocorrupció una porta del darrere per eludir la nova severitat punitiva.

Però recordem que avui toca Grècia. El filòsof Emilio Lledó ens ensenya que Heràclit deia que els pobles han de lluitar per les seves lleis com lluiten per les seves muralles. Vint-i-cinc segles després, els grecs han escoltat el seu mestre. I, encara que Grècia no és Espanya, no hauríem d'oblidar el vell consell. Les males lleis, les hipòcrites i còmplices, es poden canviar; això sí, si es canvia el legislador que les va promulgar.