Selecciona Edició
Connecta’t

Clònics anònims

La majoria d'espanyols vesteix d'una manera molt semblant

El 65% de les compres de roba es fan només en una dotzena de botigues

La crisi i el gregarisme fan la resta

L'aparador d'una botiga de moda femenina.
L'aparador d'una botiga de moda femenina.

Quin horror! Maite Bravo i Mar Bonilla, amigues i companyes en una empresa de comunicació de Madrid, coincideixen a l'ascensor de la feina, es miren de dalt a baix i es queden petrificades. Van vestides exactament igual. Els mateixos pantalons negres, la mateixa brusa de color crema amb l'escot i els punys amb rivet negre, els mateixos botins amb taló. S'ho agafen bé i riuen. Però com que, a més, totes dues passen dels 40, tenen una talla similar i gairebé el mateix tall de cabells, assumeixen la vergonyosa perspectiva de passar deu hores amb un clon al costat. En aquest centre no cal anar amb uniforme, però observant el personal, podria semblar-ho. No es tracta d'un hàbit únic i monolític, sinó d'uns quants i amb algunes variacions: hi ha el dels informàtics, el dels caps, el dels becaris. Però són hàbits, al cap i a la fi. Igual que passa al carrer.

El de la Mar i la Maite no és fruit de cap conjunció astral, sinó pura estadística. “La probabilitat de coincidència és alta”, reconeixen. Totes dues alimenten l'armari als mateixos graners. De vegades, fins i tot, van juntes a l'hora de dinar a un macrocentre comercial que hi ha prop de l'oficina, on tenen botigues d'Inditex, Mango, H&M i Cortefiel, entre altres cadenes de moda. S'acostumen a fixar en els mateixos models, i si no els compren exactes és precisament per evitar fatalitats com la d'avui. Igual que elles, el conjunt dels espanyols van fer el 2013 el 31% de la seva despesa en roba en grans cadenes especialitzades. Un 24% del total van desemborsar els diners als hipermercats, com ara Pablo Iglesias, líder de Podem, que va confessar que comprava les seves camises a l'Alcampo. I un 10% més de les compres es van fer a El Corte Inglés. En definitiva, dos de cada tres euros, un 65% de la despesa en vestuari, es queda en només una dotzena de botigues, segonsl'Associació Espanyola del Comerç Textil i Complements (Acotex). L'altre terç es reparteix entre les botigues multimarca (20%) i els outlets (15%).

Tanta concentració de la demanda —i de l'oferta— és un dels factors, però no l'únic, que explica la sensació d'uniformitat que ofereix la imatge del gruix de la població. Només cal que fem un cop d'ull al voltant. Semblem clons. N'hi ha prou amb asseure's en un centre comercial, un aeroport, o al carrer Preciados de Madrid, escollida tantes vegades com a paradigma del paisatge urbà espanyol, i passar revista a la gent que passeja per allà per adonar-se'n. Deixant a banda els models de les grans ocasions com les noces, els batejos i les comunions —encara que també—, en el dia a dia, en les catifes grises de la vida, vestim d'una manera molt semblant sense sortir d'uns quants estils que varien en funció de l'edat, l'estatus social i el gust de cadascú.

Pensem en l'arc parlamentari. I en l'extraparlamentari. En els texans i els anoracs amb plomes dels assistents a la marxa de Podem. En la camisa blanca i la corbata vermella de Pedro Sánchez. En els texans blau clar i el blazer marí de cap de setmana del míting de Pons, Floriano i Arenas. En els polos d'Alberto Garzón i Cayo Lara. En els pantalons, les bruses i les jaquetes de Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta popular del Govern espanyol; o les de Susana Díaz, presidenta socialista d'Andalusia. En els texans trencats, la parca i les samarretes amb missatge que li agrada portar a la mateixa reina Letícia quan s'allibera dels altres uniformes de Felipe Varela que llueix en la seva agenda oficial. Segur que ens surten sis, vuit, deu arquetips en què podria encaixar la majoria, començant per nosaltres mateixos.

Tot i que comprem a les mateixes botigues —és sabut que la Reina es vesteix en ocasions informals a Mango, entre d'altres—, deu haver-hi alguna cosa més darrere de tanta coincidència. Perquè en aquests llocs hi ha desenes de milers de models cada temporada, i canvien cada setmana.

Elles decideixen

Les dones gasten en peces per a elles gairebé la meitat (47%) de la despesa total de roba a Espanya, en comparació del 35% dels homes i el 18% dels nens. “No només és que tinguin més quantitat de peces, sinó també més diverses. Gasten més en moda de temporada i complements, encara que sigui quincalla, gairebé d'un sol ús”, diu Juan Aitor Lago, director d'investigació d'EAE Escola de Negocis. Anar de compres, encara que no comprin, és una opció més del seu temps lliure. Les dones regalen més roba que els homes. I com que són elles qui compren, elles decideixen. Són (en més del 50% dels casos) les que trien la roba del seu marit, sobretot si té més de 50 anys. I gairebé el 100% de la dels nens.

Al gegant Inditex, grup mare de Zara, Bershka i Massimo Dutti, per esmentar tres estils suposadament oposats, tenen una explicació. “És veritat que l'espanyola és una societat més conservadora que d'altres pel que fa a la indumentària. Però, al final, cada persona té un estil determinat i tres o quatre maneres de vestir amb les quals se sent còmode. Cadascú busca aquest estil segons el seu poder adquisitiu, ja sigui en un mercat o en una botiga de luxe. Nosaltres el que intentem és que ho trobi a les nostres botigues”.

El procés de la moda és conegut. Mesos abans de cada temporada, les passarel·les internacionals generen una sèrie de tendències globals. Els patrons, els teixits i els colors que es portaran a tot el món. Al principi de l'estació corresponent, les botigues —sobretot les de moda ràpida, o en calent, en les quals Espanya és líder mundial— converteixen —uns altres dirien afusellen— aquestes propostes en peces assequibles per a la majoria, i les sotmeten al veredicte de la clientela. El que funciona es repeteix. El que no es retira, o es refà sobre la marxa. Al final, és difícil destriar si s'ofereix el que es demanda o es demanda el que s'ofereix, en un cercle no se sap si viciós o virtuós, però per descomptat efectiu a l'hora de col·locar el gènere.

“Som com ovelles. Ens encanta imitar un líder, sigui qui sigui: un raper o un estadista”, opina Pilar Pasamontes, directora de moda de l'Institut Europeu de Disseny i vicepresidenta de Modafad, una plataforma de dissenyadors de Barcelona. “La majoria se sent bé en aquesta zona de confort social que proporciona el fet de vestir d'acord amb el seu estil de vida, o el que voldries que fos”, afegeix. Així, segons Pasamontes, tenim els xulos, les chonis, les de les coloraines de Desigual, les senyores de les metxes, els adolescents de les vambes. “Si a això li afegim que només es veuen tres o quatre talls de cabells, el resultat és una societat d'uniforme. Hi ha qui busca la individualitat, però són l'1% respecte a la massa. Amb aquest panorama, hi ha el perill que els creadors s'autocensurin i produeixin només el que saben que ven. I això és nefast per a tothom”, alerta.

La crisi també ha contribuït a la uniformització. Primer, perquè es renova poc el vestuari. Mentre que el 2007 cada família es va gastar 1.853 euros en roba, el 2013 la xifra va baixar a 1.109, segons Acotex. I segon, segons el sociòleg Pedro Mansilla, “perquè en temps d'escassetat, es torna a allò bàsic, al que dura, als colors soferts, al gris, al negre, en una espècie de reivindicació de la dignitat personal enmig del caos. Això, unit al fet que la meitat de la gent porta texans, produeix com a resultat aquest paisatge monocord. Encara no veig brots verds”, opina, “si de cas només a la passarel·la”.

Som en plena Madrid Fashion Week. Allà, sobre la tarima, desfila l'hivern ideal 2015 que imaginen els nostres dissenyadors. Veurem què baixa al carrer. Per si de cas, la Mar i la Maite han quedat que es diran cada dia per whatsapp el que es posaran per intentar no repetir l'escena de l'ascensor.