Selecciona Edició
Connecta’t

“El bilingüisme és collonut per a les persones i dolent per a les societats”

En el seu llibre 'El bilingüisme mata' Pau Vidal alerta del perill que la llengua catalana s’acabi perdent per dissolució

Pau Vidal.
Pau Vidal.

Pocs lingüistes toquen tantes tecles. Novel·lista, traductor (és la veu de Camilleri), divulgador televisiu, autor dels encreuats d'EL PAÍS, hectoinsultador i scrabblista temut, Pau Vidal (Barcelona, 1967) abandona el recer de diccionaris i gramàtiques per baixar a l'arena —un fangar— del debat sobre la salut del català. I li ha sortit un assaig audaç de títol més que explícit: El bilingüisme mata (Pòrtic), que ja li ha valgut ser blanc d'improperis a les xarxes socials. Però també ha aixecat un bon corrent de suport.

Pregunta. Si portéssim la llengua en una ambulància cap a l'hospital, on l'hauríem de dur?

Resposta. Fins ara hem fet veure que el català no era a l'ambulància i no el portàvem enlloc. I a més, si algú deia que no es trobava bé, resulta que no era un metge qui l'havia visitat, sinó el repartidor del súper. I de la llengua se n'han d'ocupar els científics.

“Que el 84% digui que sap parlar català no vol dir que hi hagi un 84% de parlants habituals”

P. Pel títol, diríem que la llengua està malalta i que la culpa és del bilingüisme.

R. Més que el punt de la malaltia en què ens trobem, l'important és el procés. El procés ja ha començat. I és un procés que les noves tecnologies han accelerat. I al final el que tindrem serà la substitució lingüística.

P. I què hem aconseguit després de 32 anys de política lingüística? Han servit d'alguna cosa?

Si amb la ‘convivència’ actual el català acaba desapareixent, el castellà hauria de recular”

R. De petits guanys sí que n'hi ha, perquè la immersió, en si mateixa, és una cosa positiva. Fins i tot això folklòric que tot un poble hagi passat de dir busson a dir bústia és positiu. I que hagi augmentat el nombre de parlants és una fita en la història de la humanitat. Ara, això són petites batalles, la guerra global l'estem perdent perquè ens hem enganyat.

P. Hauríem d'agafar les enquestes una mica amb pinces?

R. Els mateixos que fan les enquestes saben que hi ha un decalatge entre les capacitats que els parlants declaren i l'ús efectiu. Que el 84% declari que sap parlar català no vol dir que hi hagi un 84% de parlants habituals. La meitat dels que declaren saber parlar català després no el fan servir mai. Però per política ha interessat fer veure que no tan sols el bilingüisme era collonut, sinó que les coses anaven molt bé.

P. Però ningú pot dir que saber idiomes és dolent.

R. Exacte. Jo parlo del bilingüisme col·lectiu. Ser bilingüe és molt sa. A tots aquells que són monolingües els aniria molt bé aprendre una altra llengua. Però el bilingüisme és collonut per a les persones i dolent per a les societats. Al final una llengua s'imposa a l'altra.

P. Encara tenim sumissió lingüística?

R. Hi ha submissió mental, que és la causa de molts efectes posteriors. Neix de la subordinació política, i abans militar, i explica molts fenòmens. Si tu parles una llengua minoritzada i estàs genèticament acovardit, és lògic que parlis amb més precaució, perquè corres el perill que t'esbronquin, com passava en generacions precedents i continua passant. De violència verbal i física n'hi continua havent, i és lògic que el catalanoparlant procuri exposar-se una mica menys.

P. I com s'explica que hi hagi castellanoparlants que hagin fet seu el català?

R. És un fenomen fascinant, perquè només passa aquí. El català ha aconseguit una mena de prestigi que cap altra llengua minoritzada ha aconseguit i que fa que s'arrosseguin parlants. Fins i tot la Sánchez-Camacho, que diuen que parla al seu fill en català. Paradoxalment això fa que la nostra agonia hagi estat més llarga perquè la resistència és molt més sòlida.

P. La substitució del català no vindria doncs per la pèrdua de parlants, sinó per la pèrdua del codi, del sistema lingüístic?

R. És una substitució per dissolució. Ja ho va dir Joan Solà en el seu famós discurs al Parlament, que ja parlava de mala salut filològica, però els diputats ni se'l devien escoltar. L'anàlisi que hem fet al llarg de 30 anys s'ha centrat en els números i no en la qualitat.

P. Tan difícil és sentir un català genuí?

R. Indiscutiblement, sí. Un dels objectius del llibre és intentar demostrar el procés de degradació, però no és fàcil de recollir, cal tenir una orella molt entrenada. No recordem la temperatura de l'aigua del mar l'any passat, de manera que no ens és fàcil dir si el canvi climàtic és veritat. Amb la llengua passa el mateix. És un exemple d'això l'avi i el nét sortint de l'escola. El discurs d'un adolescent de 15 anys està tan lluny del que parlava el seu avi i tan a prop d'un estàndard castellà, que seria ingenu no sospitar que ens estem quedant sense genuïnitat. La genuïnitat necessita alimentar-se, i ara ja només ens alimentem de la nevera del veí.

P. I quina part de responsabilitat té el nostre estàndard sobre la llengua interferida?

R. Són dos fenòmens que s'alimenten. El parlant està tan acomplexat que té molta menys seguretat lingüística, i busca el refugi del que és segur, en el nostre cas l'estàndard, que aquí erosiona més la parla genuïna que per exemple a Itàlia. L'estàndard ha fet aquesta funció de recer de la inseguretat i ha afectat més la genuïnitat. Però si no hi hagués hagut la pressió del castellà, probablement l'estàndard no hauria influït tant en el parlant, que se sentiria més segur.

P. Suposo que cal buscar una solució a tot plegat. L'Estat propi?

R. La supervivència d'una llengua no hauria d'anar lligada a tenir un Estat. Però amb el nacionalisme espanyol és impossible. És impensable que hi hagi cap mena d'entesa amb un nacionalisme agressiu i de voluntat hegemònica com el castellà.

P. I en aquest Estat propi, la seva proposta és que el català sigui llengua única oficial?

R. Parlar de monolingüisme, com de llengua única, llengua oficial, llengua de poder, totes les etiquetes que li hem volgut posar, tot provoca urticària. Aquí hi ha una llengua que ha d'avançar i una que ha de recular, i a ningú li agrada perdre. La idea és que es pugui fer un debat sobre la qüestió. Jo defensaria la necessitat d'una llengua oficial única, i que tothom prengués consciència que aquí hi ha d'haver una pèrdua. Si en l'actual situació de convivència el català acaba desapareixent, hem d'assumir que el que ha de recular és el castellà. S'ha d'assumir que hi haurà una pèrdua i a partir d'aquí, debatre-ho, que cadascú prengui consciència de fins a quin punt està disposat a jugar-se-la, a renunciar a què per obtenir un Estat o no. La gent hauria de saber que el risc que la doble cooficialitat porti a la substitució és molt elevat. Pensar que en un Estat nou podem funcionar amb una forma que no ha funcionat enlloc del món és il·lús.

P. I tot plegat en un context cada cop més multilingüe...

R. Caldrà un reconeixement d'estatus especial a idiomes que tindran importància, com el castellà i l'anglès, i potser també altres. Gairebé un experiment de multilingüisme al voltant d'una llengua central; serà la nostra aportació per a un nou tractament mundial de les llengües.

P. I si no arriba l'Estat propi?

R. Sense canvis de condicions ambientals, tindrem un malalt terminal. L'Estat actual és un mal enemic. Qui sàpiga resar que resi.

Monegal el genuí

Vidal ha provat de combatre la intromissió del castellà amb El catanyol es cura, on aplega 500 interferències de l’espanyol de tot tipus. Tant estès està el catanyol? Si avui volguéssim sentir una mica de català mínimament genuí, què podem llegir, on hi ha una certa genuïnitat? “Jo començaria per la Rodoreda, que crec que és un model perfecte. I de més recents aniria a la Marta Rojals, en Ramon Solsona, l’Enric Gomà en periodisme d’opinió, i en llengua oral encara hi ha molts parlants capaços de produir parla com cal”.

I una aparent sorpresa que demostra que no tot és una qüestió de barbarismes. “A mi m’agrada posar sempre d’exemple en Ferran Monegal. La gent se’n riu del Monegal perquè diu molts barbarismes, però és un molt bon exemple per explicar que el lèxic és molt menys important del que el comú de la gent es pensa. És cert que diu molts barbarismes i que no està bé anar dient carajillos pel món, però en canvi, les altres tres potes de la llengua [fonètica, morfologia i sintaxi], que són les importants, en ell són excel·lents. És autèntic, no és impostat, té una fonètica barcelonina impecable i sobretot és espontani. I si no és en Monegal, també em ve al cap en Roger de Gràcia, per triar algú més jove”.