Classes de cosir a canvi de menjar
Una modista a l’atur fa cursos de costura a Terrassa a canvi d'aliments o altres serveis
L’Ateneu Candela, un centre social a Terrassa, es lleva els dijous al matí amb màquines de cosir, patrons, fils i agulles... i molta solidaritat. La Marieta Escobar hi imparteix un curs de costura però no cobra les classes, sinó que demana el que les seves alumnes li puguin oferir a canvi, ja sigui menjar o un altre tipus de favor, com ara classes de ioga o plantes medicinals. Aquesta és la manera que aquesta modista de 37 anys ha trobat per començar a aixecar el cap enmig de la crisi profunda que ofega la família i per recuperar valors de solidaritat i col·laboració en els quals ella creu des de fa anys.
Tot i que la costura l’està ajudant actualment a sobreviure, no sempre ha estat així. Formada en disseny i patronatge, la Marieta va treballar durant anys com a monitora d’esplai, perquè amb els fils i les agulles no guanyava prou per viure. La màquina de cosir no la va abandonar mai, però era un complement. Fa quatre anys les retallades van fer que perdés la feina que tenia com a assistent en una residència per a discapacitats. L’espiral de la crisi la va atrapar, i també a la seva parella (a l'atur des de fa un any i mig) i la seva filla (de set anys). Fa un any van deixar de pagar la hipoteca; la prioritat era pagar el menjar i els rebuts. “El més fort que he fet a la meva vida és plantar-me davant del banc i dir ‘no us pago ni un duro més’. Això fa molta por, la veritat”, confessa la dona, que actualment negocia amb La Caixa la dació en pagament amb el suport de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Terrassa.
La Marieta, defensora del cooperativisme, ja s'havia interessat en el moviment i els mercats d’intercanvi, a l'alça des de l’inici de la crisi. Després de quedar-se sense feina, tenia una paradeta d’artesania. En aquells moments baixos, recorda, tenia el didal abandonat. “Estava amb depressió i no tenia ganes de cosir. Van ser les meves amigues les que em van animar a tornar-hi, em demanaven que les ensenyés a cosir”, explica amb un to d’agraïment i lluint la característica samarreta verda de la PAH.
Al curs d’autosuficiència de
Així, l’any passat va muntar el curs d’autosuficiència en la costura, que imparteix a prop d’una vintena de dones (la majoria d'entre 20 i 30 anys i a l’atur) a dos centres socials de Terrassa. No es tracta només d’ensenyar a cosir un botó, fer un sargit o cosir la vora d'uns pantalons. “Aprenen a fer-se la roba o a reutilitzar teixits i peces”, afegeix.
La Maripaz Fresneda just acaba de fer un vestit per a la seva filla petita. És la primera peça que fa. “És al·lucinant perquè la mires i et preguntes ‘això ho he fet jo?’, comenta satisfeta. Assisteix al curs des de gairebé els inicis perquè coneix la Marieta de l’escola. Li interessa la costura, però els cursos convencionals són molt cars per a ella i ha trobat en el sistema d’intercanvi una bona solució. Avui li ha portat un pa de pessic a la Marieta. “Li porto el que puc, o productes de neteja o conserves que fa la meva mare”, explica.
La Sara Alastuey arriba carregada, no només amb les eines per cosir, sinó també amb unes hamburgueses veganes per a la professora. Habitualment porta verdures del seu hort. La Sara, de 25 anys, estudia un màster de recerca en Antropologia i va començar el curs fa dues setmanes per aprendre a fer coses bàsiques. “Et trobes que no saps ni arreglar-te uns pantalons, abans era un coneixement que les mares passaven a les filles, però això s’ha perdut”, lamenta la jove, que s’ha començat a fer una faldilla. “No estem acostumats a aquest sistema d’intercanvi i al principi no saps com fer-ho ni si serà just”, confessa.
“L’intercanvi és una manera de recuperar les relacions humanes, de col·laborar amb el veí”, diu la Marieta
Dijous passat l'Andreína Fuentes, de 26 anys, s’iniciava en aquesta experiència. Fa dos mesos va aterrar a Catalunya des de Veneçuela i mentre feia classes de català a l’Ateneu Candela va descobrir que també es feien classes de costura. Se li va obrir un nou món, ja que al seu país dirigia una fàbrica d’uniformes. “És una bona oportunitat perquè la meva idea és muntar aquí el negoci que tenia al meu país i l’intercanvi és molt bona idea perquè tothom col·labora amb el que pot i jo no tinc feina i no podria pagar un curs”, explica.
Per la Marieta, aquesta iniciativa no és només un intercanvi, sinó que es tracta de teixir una xarxa social. “És una manera de recuperar les relacions humanes, que la gent torni a compartir el seu dia a dia i els seus problemes. Es tracta de col·laborar amb el veí”, subratlla. Tot i el mal tràngol que està passant per les dificultats econòmiques, la modista assegura que està “contenta”. “Havia oblidat moltes coses, molts valors i ideals. A vegades t’acomodes i et passa això. Però tot plegat m’ha servit per tornar a posar els peus a terra”, conclou.
