Selecciona Edició
Connecta’t

Pep Bover, pintor perdut i maleït

A Can Prunera de Sóller rescaten l’oblidat artista de Mallorca

Pintura de Pep Bover.
Pintura de Pep Bover.

L’artista Pep Bover era un home entotsolat que feia estridències entre el públic perquè es veia un ésser diferent de la resta. Li diuen “pintor bohemi”, potser li escau millor maleït, marginat, oblidat. Amb una veu de tro i una llengua destralera es feia notar a Palma.

Josep Bover Bennásar (Palma, 1921 - Palma, 1996) fou un dibuixant molt més que notable, escassament documentat tot i ser contemporani, que treballà també l’oli –deixà un autoretrat ben bo-, també féu ceràmica i un cop una escultura en pedra. Obrà en marès una imatge de santa Margalida, la patrona del poble de sa mare, Felanitx, que l’Església ordenà retirar de la plaça de sa Font en què s’honora un miracle: l'estàtua era gairebé abstracta i es considerà un sacrilegi.

De matinada, a Palma, un dia pintà a carbó un Sant Crist excels a una tanca pels carrers i algú se’l va fer seu. El fet amplià l’eco de llegenda de l’artista que sovint anava a la redacció de l'antic Baleares falangista i ell- esquerranós- dibuixava i dibuixava sobre folis i paper de bobina, com si l’art brollàs o no volgués fer-ne preu. Joan Bonet, el pare de Maria del Mar Bonet, usava obres de Bover per il·lustrar articles i un llibre Malhumorismo (1948).

Isolat, supervivent i bevedor en excés, fumador total, “un perdut” en diuen a Mallorca, blasmava als bars en contra d’altres artistes considerats pel mercat local, s’enfrontava al seu temps i a la història. També donava llandera als periodistes i crítics mallorquins. Ell predicava i es tutejava, admirat, amb Velázquez i Rembrandt.

L’ombra de l’artista no consignat com toca al panorama de l’art del segle XX de Mallorca ara regna a Can Prunera, el dit Museu Modernista, que omple una casa bona de Sóller. El seu promotor, l’editor i periodista Pere Serra, n’ha fet fer una mostra que fa justícia tardana i parcial a Pep Bover.

Serra posa obra de la seva -uns autoretrats a l'oli molt interessants amb figures curioses- i una extensa col·lecció dels ‘bovers’, dibuixos i més dibuixos a ploma, llapis i aiguades de les famílies protectores.

Ell menjava –i bevia, sobretot- gràcies un intercanvi desigual. Duia als bars i restaurants les seves làmines dibuixades a tinta i llapis –en va fer per milers- i consumia plats i buidava també gots de vidre, atret pel suc. Amb aquest sistema tenia també unes amistats que li passaven queviures i unes altres que li rentaven la roba –camises blanques gairebé sempre. Un temps treballà quasi a escarada per a una tenda de mobles de València que emmarcava els seus apunts tan personals a balquena.

D'ulls grossos i clars, predicava dret, simpaticot a estones,amb la llosca del cigar o cigarret entre els dits i la boca. Quan tancava el darrer casino de Palma, el Bar Bosch, ell se n'anava a consumir –i a xerrar fort- a la terminal de l’aeroport on les cafeteries servien sense fi.

Va ser amic de Tomás Harris, el pintor espia, del galerista Josep Maria Costa, del pares del pintor Rafel Joan i de Gabriel Rebassa, capellà de Felanitx i abans d’Andratx. Pintava sempre dones, dones nues, dones mares, dones putes, dones toreres i amb banyes també. Miquel Alenyà diu al catàleg que “crea atmosferes carregades d’aire viciat i batecs d’indolència, frustració i sorroll excessiu”.