Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Canvi als escenaris

La victòria de Syriza serveix per deixar clar que hi ha un límit en la capacitat d'acceptació popular de certs nivells d'austeritat

En les dues últimes setmanes hem assistit a l'inici d'un segon acte de dues de les obres que s'estan representant als teatres europeus. A l'escenari de Frankfurt, el BCE ha convertit en realitat, malgrat les reticències nòrdiques, la promesa de Mario Draghi que faria tot el que fos necessari en defensa de l'estabilitat de l'euro, promesa que va contribuir el 2011 a calmar la tempesta, i que va significar l'anunci d'un canvi important en la política del banc. I a l'escenari d'Atenes, el triomf de Syriza suposa l'inici del segon acte de les últimes eleccions europees, que ja vaticinaven esdeveniments d'aquest tipus. Esperem el final de l'acte per jutjar… Què és previsible que passi en aquesta nova etapa? Encara que amb força probabilitat de no encertar, anticipo alguns escenaris.

1. La UE i l'euro. Els esdeveniments polítics recents posen de manifest que, malgrat anteriors manifestacions i amenaces, malgrat propers enfrontaments i negociacions, ningú té la intenció d'abandonar voluntàriament aquesta Unió ni aquesta moneda; ni tampoc ningú té el desig de provocar abandons forçats. A la UE i a l'euro, malgrat tot, s'està molt millor que fora… Un abandonament seria molt dolent per al que marxa, però també per als que es queden. Però s'ha fet més visible la necessitat de revisar alguns dels mecanismes de funcionament, i de corregir urgentment alguns dels errors que s'han estat cometent els últims anys. Una vegada separats alguns elements de radicalitat i de populisme, la victòria de Syriza serveix per deixar clar que hi ha un límit en la capacitat d'acceptació popular de certs nivells d'austeritat, i que encara que Grècia, per diversos motius, pot ser un cas extrem, no és ni molt menys un cas aïllat.

2. Dos errors de disseny. Són molt clars i són a la base de les dificultats. El primer és de tipus econòmic: l'intent de funcionar amb un mercat únic i una moneda única, però sense unificar la fiscalitat ni construir un Tresor, sense mutualitzar en bona part el deute públic, i sense disposar d'un important pressupost europeu que permeti transferències territorials, ha fracassat. Va anar funcionant mentre hi havia un creixement important, encara que en realitat es basava més en increments del preu dels actius que en augments de productivitat. Però no va resistir el primer envit. Suposo que partia d'un model econòmic que s'ha demostrat equivocat. Polítics i economistes han d'acceptar aquesta realitat i tornar a dissenyar alguns elements.

El segon té naturalesa democràtica. Hi ha un desajustament clar entre els organismes europeus on resideix el poder real i la capacitat dels ciutadans per influir en les seves decisions. Això fa molt més difícil l'acceptació popular de polítiques incòmodes, perquè no entén exactament el seu origen, en escoltar la seva justificació a través de persones interposades, i al no poder veure els resultats promesos, però sí patir-ne directament les conseqüències.

Cal acceptar que aquests redissenys ens conduiran a una creixent unitat política, segurament de tipus federal. O això, o fracassarà la Unió.

3. Dos errors en les polítiques. També són dos, i també van lligats. El primer va consistir a intentar sortir de la crisi contra Keynes, donant prioritat a l'equilibri fiscal per davant del creixement. Calia resoldre un dilema difícil: reduir l'endeutament i alhora recuperar el dinamisme econòmic. Es va sacrificar durant diversos anys aquest segon per aconseguir el primer. I es va deprimir tant el consum que ara costarà molt temps crear demanda sostenible i llocs de treball de qualitat. I durant aquest temps, encara que hi hagi un petit creixement, seguirem instal·lats en la crisi, és a dir, salaris baixos i desocupació.

Però a més es va cometre un altre error: anteposar l'expiació de responsabilitats a la solidaritat entre socis. Feia falta solidaritat en les responsabilitats, acceptant que uns van gastar més del compte, però que també uns altres van finançar imprudentment aquesta despesa, per beneficiar-se'n. El resultat d'aquestes polítiques no ha estat una gran reducció del deute, sinó sobretot un canvi de mans d'aquesta des del sector privat als governs, cosa que ha millorat molt la salut dels bancs, però ha agreujat la dels Estats, especialment d'aquells que han estat obligats a mesures d'austeritat, que en provocar reducció de la demanda han reduït molt els seus ingressos fiscals. L'anàlisi del que ha passat a Grècia ho deixa molt clar i, encara que no sigui igual, és semblat en altres països. Les seves conseqüències s'han manifestat perillosament aquests últims dies.

4. El teatre de Brussel·les. L'acte ocorregut a Frankfurt mereix un aplaudiment per a Draghi (en part s'ha fet gràcies a la independència del BCE). L'acte ocorregut a Atenes ha de suscitar preocupació, però barrejada amb esperança. Apostem perquè en els propers dies tinguem també canvi d'escenari a la UE, ja que aquestes fallades i errors que he esmentat només es poden esmenar des del Consell Europeu i el Parlament. He dit abans que ningú té ganes de marxar, però tampoc cal permetre que es quedin aquells que pensin posar, des de dins, obstacles a aquests canvis. I no miro al Sud…

Joan Majó, enginyer i exministre