Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

El valent del Barça es diu Neymar

Neymar ha aconseguit guanyar-se Messi i els aficionats del Barça. Ara li convé guanyar-se també el respecte dels rivals

Neymar amb els seus companys Rafinha i Dani Alves.
Neymar amb els seus companys Rafinha i Dani Alves. AP

A Neymar li busquen les pessigolles des que va arribar al Barça després de dir que no volia anar al Madrid. El seu fitxatge encara belluga a l’Audiència, i ara que ha trobat el camí del gol, hi ha qui li recrimina com els celebra en estadis de la categoria del Calderón. Han estat els jugadors de l’Atlètic de Madrid els qui han criticat el seu comportament al brasiler, escrutat també per diverses cadenes de televisió, segurament pel seu caràcter mediàtic, protagonista a la Lliga i al futbol mundial, sobretot al Brasil.

Han sorprès les crítiques dels futbolistes que entrena Simeone, i especialment de jugadors que aparentment no busquen mai raons, com Gabi o Torres. A l’Atlètic mai se li va discutir el títol de Lliga i fins i tot se’l va considerar l’equip del poble, pel fet de vèncer el Madrid i el Barça, incapaç de guanyar el darrer partit al Camp Nou. El cholismo va ser qualificat de fenomen admirable per l’optimització que feia dels recursos i per jugar al límit del reglament, cosa natural d’altra banda a l’Atlètic.

A Neymar li couen tant les derrotes com a Simeone. Així és que, fart de perdre, l’11 del Barça va encapçalar la reacció al Manzanares. Va jugar amb molta determinació i valentia, i novament va ser decisiu en el triomf del seu equip, com ja ha passat en altres partits d’aquesta temporada a la Copa i a la Lliga. La rebel·lia i competitivitat del brasiler tenen per tant un punt de comparació a les del mateix Atlètic, que va simbolitzar un jugador aspre com Diego Costa, ara al Chelsea de Mourinho.

Només cal repassar els partits de la selecció del Brasil per acabar d’entendre Neymar. Al passat Mundial estava convençut que podia guanyar el títol, no hi feia res que ningú apostés per l’equip de Scolari, posseït per una mena de fe religiosa fins que va sortir apallissat per la campiona Alemanya. Neymar va assumir la responsabilitat i el seu lideratge només es va acabar quan Zúñiga el va plegar en el partit contra Colòmbia. La seva recuperació al Barça ha estat esplèndida: ha marcat 22 gols en 30 rematades.

L’efectivitat de Neymar és tan important com la seva complicitat amb Messi

L’efectivitat de Neymar és tan important com la seva complicitat amb Messi. No només s’entenen bé al camp sinó que tots dos tenen com a assistents la família Costa: l’argentí confia en el pare Pepe i el brasiler en el fill Álvaro. El 10 li passa la pilota perquè sap que l’11 la ficarà a dins, cosa que li resulta més fàcil que l’any passat (15 gols), perquè entén més el joc, no es lesiona tant i es cuida més des que té dos fisioterapeutes particulars i ha augmentat la massa muscular en 4,5 quilos.

Les conduccions de Neymar són ràpides i verticals, i els seus detalls tècnics resulten tan espectaculars per a l’aficionat com empipadors per als defenses: entén la sotana com un recurs per superar la marca, i ja se sap que el driblatge és l’art més admirat dels davanters. No s’ha d’oblidar que Neymar es va iniciar en l’equip de futbol sala del Tumiaru de São Vicente. Ja ho va dir Luis Enrique: “Ofèn més una sotana que cinc entrades”. I afegeix Valdano: “Neymar juga igual quan guanya que quan perd”.

“Jugo per ser feliç, faig el que demana la jugada”, respon el jugador. “No menyspreo ni faig burla de ningú”. Arrisca els seus turmells en cada jugada i, per tant, corre més perill contra els equips que defensen fort com l’Atlètic que no pas contra els tous, de manera que si en surt vencedor se sent més content, com va passar al Calderón. El seu repte és demostrar que no és un producte de mercadotècnia i que el seu futbol és més proper al de Ronaldinho que al de Robinho.

A Ronaldinho també el criticaven al començament de ser al Barça, sobretot quan exhibia les seves elàstiques i tocs amb l’espatlla, molt aplaudides al Camp Nou. Ja se sap també que Alves està tan mal vist a Madrid com Marcelo a Barcelona, per no recordar els temps de Roberto Carlos. L’expressivitat dels brasilers sempre ha estat molt controvertida, sense saber-se molt bé on comença la naturalitat i on acaba la sobreactuació, una cosa molt pròpia de la gent que estima el futbol i la samba i és profundament religiosa.

No tothom és tan sofert com era Patapalo Rivaldo, a qui la temporada 2000-2001 van anul·lar el gol de la victòria al Bernabéu, el que li hauria significat el triplet (2-3), per un fora de joc posicional quan el partit ja s’acabava, decisió que va provocar aquella rèplica famosa de Guardiola a l’àrbitre Losantos Omar: “Saps el que has fet? Has jugat amb el sentiment d’un país”. El patiment de Rivaldo contrasta amb l’alegria de Neymar, acusat de provocador, busca-raons i antiesportiu després del 2-3 al Calderón.

Pel que sembla, Neymar ha aconseguit guanyar-se Messi i els aficionats del Barça. Ara li convé guanyar-se també el respecte dels rivals, després de ser identificat com un futbolista perillós i ambiciós: si el seu èxit depèn dels gols que faci, el seu carisma està en funció de com els festegi en camps com el de l’Atlètic. No és el mateix Cristiano Ronaldo que Messi. A Neymar li queda camí per córrer, però no se li pot negar que ha fet molt per ser tan admirat com temut, pas necessari per ser algú important al futbol.

Neymar és avui el valent del Barça.