_
_
_
_
_

Mor el guionista i director de cinema Joan Potau

Va guanyar el Goya al millor guió adaptat per ‘El rey pasmado’

Joan Potau, l'any 2000.
Joan Potau, l'any 2000.vicens gimenez

L'actor, guionista i director de cinema Joan Potau va morir ahir per una insuficiència renal amb 69 anys. Guanyador del Goya al millor guió adaptat el 1992 per El rey pasmado, la seva carrera serà recordada per la seva àmplia feina com a guionista, i ell, com un home bo, dotat d'un gran sentit de l'humor, una salut feble –una malaltia juvenil li va deixar l'esquena malament per a tota la vida– i una enorme capacitat per al riure. Ell deia: "No pretenc res. Només fer el que més m'agrada al món: explicar històries i, com a persona poc amant de la realitat, mantenir-me dins del terreny de la ficció". Una altra de les coses que mai no va deixar d'agradar-li va ser "anar al cinema". "M'allunyava, suposo, d'una realitat de classe mitjana-baixa no gaire estimulant".

Nascut a Barcelona el 1945, Joan Potau va començar a treballar molt jove, escrivint còmics, com a creatiu publicitari... Després de formar-se a l'Institut del Teatre, va iniciar la seva carrera com a guionista a la pantalla petita (Les Guillermines del rei Salomó), per després fer el salt al cinema coescrivint Epílogo (1984), de Gonzalo Suárez, i Barrios altos (1987), de José Luis García Berlanga. Després van arribar Historias de la puta mili (1994), de Manel Esteban, A los que aman (1998), d'Isabel Coixet, i Código natural (2000), de Vicente Pérez Herrero. "També vaig escriure un telefilm per Lina Morgan perquè estava molt ben pagat i perquè de vegades, no sempre, hi ha encàrrecs que t'esgarrifen i quan t'hi poses t'ho passes la mar de bé", explicava en aquest diari l'any 2000. Amb Imanol Uribe va treballar-hi dues vegades: en la ja esmentada El rey pasmado el 1992 i Bwana, el 1996, Concha d'Or en el certamen de Sant Sebastià.

La criatura que anava a veure ‘Les mines del rei Salomó’ ha vist com es feien realitat els seus somnis de viure a còpia d’explicar històries des de la pantalla”

En la televisió, va signar guions per a sèries com Periodistas, La mujer de tu vida i El comisario, a més de programes –Ahí te quiero ver– i concursos com Ya sé que tenies novio. Només se li va resistir la novel·la: "Massa difícil, no? Tinc una manera d'escriure molt visual, i la novel·la, amb les seves descripcions i tota la pesca, em fa una mandra tremenda. Cada vegada que ho he intentat, quan arribo a la pàgina 20 m'agafen unes presses per acabar... No ho sé, potser és una assignatura pendent. Com la universitat. Quan em tocava anar-hi, el meu pare m'hauria matat si li hagués dit que volia estudiar Filosofia i Lletres. Per aprovar aquesta assignatura pendent em vaig apuntar a més grans de 25 anys i al cap de sis mesos em vaig adonar que allò era un conyàs descomunal... Potser hi ha assignatures pendents que més val deixar com estan".

En la faceta de director va debutar amb No respires: El amor està en el aire, el 1998, que ell mateix definia com "un conte que frega la realitat". El barri de la Barceloneta va ser la seva inspiració. "Anava de tant en tant a menjar-me una paella als restaurants de la façana marítima", sense més motiu, fins que un dia es va quedar enganxat amb la seva gent i va acabar comprant-s'hi un pis. Just quan estava estrenant el primer film ja tenia en marxa el segon, San Bernardo (2000): "La història d'un nano que es mor per ajudar els altres i que no accepten en cap ONG perquè no té cap habilitat especial. Així doncs, es posa a fer el bé amb els qui l'envolten, que són tres dones: una coixa, una grassa i una lletja. Mentrestant, s'enamora d'ell una dona guapíssima i interessantíssima, però ell no li fa cas perquè ha decidit que la seva obligació és fer felices, de manera simultània, aquests tres fenòmens de fira", perquè a Potau el fascinava el que era políticament incorrecte. El seu tercer i últim treball com a director va ser més de mercenari: Manolito Gafotas en ¡Mola ser jefe! (2001).

Com a actor, se'l va poder veure a Airbag, on encarnava un mafiós, i en pel·lícules d'amics com La guerra de los locos, de Manolo Matji; Don Juan en los infiernos, de Gonzalo Suárez; Makinavaja, el último choriso; de Carlos Suárez; Todos los hombres sois iguales, de Manuel Gómez Pereira; ¿De qué se ríen las mujeres?, de Joaquín Oristrell; Haz conmigo lo que quieras, de Ramón de España, o Mapa dels sons de Tòquio, d'Isabel Coixet. En una entrevista va resumir la seva carrera així: "La criatura aquella que anava a veure Les mines del rei Salomó ha vist com es feien realitat els seus somnis de viure a còpia d'explicar històries des de la pantalla".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_