_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Podem i el laberint català

El fet que CiU formi part de la casta impedeix aliances rupturistes a Catalunya

Enric Company

Quan falten tres mesos i mig per a les eleccions municipals i autonòmiques, quants partits estan a Espanya prou mobilitzats per omplir el centre de Madrid de manifestants? Dissabte passat es va comprovar que el més jove de tots, Podem, sí que ha estat capaç de fer-ho. El nou partit s'ha convertit en el portaestendard de les protestes contra la política d'austeritat aplicada a Espanya pel Govern actual i l'anterior i a la vista està que, de ganes de protestar, n'hi ha moltes.

Una de les condicions que ha facilitat que Podem s'alci en menys d'un any i tan fàcilment amb el lideratge i el protagonisme de la protesta és la seva irada denúncia de l'assumpció acrítica pels partits fins ara governants (PP, PSOE i CiU) d'una política econòmica dissenyada per als interessos d'economies com l'alemanya i d'altres de la seva àrea immediata, en tot cas, però no per les del sud d'Europa. La denúncia de l'acomodament dels dos grans partits espanyols a les conveniències del sector financer i de les grans empreses que controla ha convertit Podem en el catalitzador d'un malestar que és aquí, sacsejant Espanya. És el mateix que recorre les banlieues de mig Europa.

Convé recordar. El programa econòmic neoliberal defensat en el seu moment a França per Nicolas Sarkozy va ser derrotat a les urnes. Que després el socialista François Hollande s'hagi vist obligat a acomodar-s'hi parla, sobretot, del seu aïllament a la Unió Europea dirigida per Angela Merkel. I de la confusió en què es mou la socialdemocràcia europea. Però el programa econòmic de la troica acaba de ser sonorament derrotat també a Grècia. I tots els observadors vaticinen que el més probable és que sigui derrotat també a Espanya en les eleccions de la tardor. En realitat, el PP va ascendir al Govern el 2011, prometent cínicament que no aplicaria aquest programa. Va prometre que no apujaria els impostos, i els va apujar al cap de poques setmanes de guanyar les eleccions. Va prometre que no retallaria les prestacions de la sanitat, l'educació pública i els serveis socials i els va retallar. Va prometre que crearia ocupació i ara hi ha més atur que quan va arribar al Govern. Ha retallat els drets laborals al dictat de la patronal malgrat que va prometre que no ho faria. Va prometre que no abaixaria les pensions i això ha consistit a apujar set o vuit euros al mes les pensions altes i un o dos euros les pensions baixes i mitjanes. Una burla infringida al mateix temps que s'instaurava el copagament de les medicines de la Seguretat Social.

Els espanyols poden sentir legítimament que han estat enganyats i mal governats per les elits financeres i polítiques” Martin Wolf

És evident que la desigualtat econòmica ha crescut des que va esclatar la crisi i, en tot cas, el més sorprenent és la moderació amb què s'ha encaixat el desastre social. D'això parlava la setmana passada en el seu pas per Barcelona un analista liberal tan prestigiós com Martin Wolf, del Financial Times. “Em sorprèn que per aquí les coses estiguin tan estables. Des del seu pic, a Espanya la demanda interna ha caigut un 20%; el PIB ha baixat un 10%, els salaris s'han reduït enormement, l'atur està en uns nivells increïblement alts. Si jo fos espanyol sentiria que els dos grans partits han fallat. Van permetre el boom immobiliari. Els espanyols poden sentir legítimament que han estat enganyats i mal governats per les elits financeres i polítiques”.

I entre els espanyols, els catalans, esclar. La casta política que Podem denuncia al Madrid capital d'Espanya és menys bipartida però no menys casta a la Catalunya configurada per les dècades de pujolisme. Els jutjats van plens aquests dies d'assumptes que parlen, sobretot, de fins a quin punt destacadíssims dirigents de CiU van creure que vivien en la impunitat, fins a quin extrem van creure que podien obtenir beneficis privats de la gestió dels assumptes públics. Potser haver inclòs la casta catalana en la denúncia de l'espanyola és la dada que ha provocat el rebuig de Podem per tants portaveus de l'independentisme.

Aquest és un aspecte cridaner de l'actualitat política catalana. Podem i Esquerra Unida són les forces polítiques espanyoles que han adoptat posicions més positives i comprensives respecte del malestar català que alimenta l'independentisme. Aquestes dues forces tenen un interès comú amb l'independentisme, ja que persegueixen també la ruptura de l'statu quo polític i això hauria de portar-los objectivament a convergir. No obstant això, el fet que el moviment independentista estigui codirigit per la dreta nacionalista i Podem identifiqui CiU com a part de la casta política que cal fer fora del poder els impedeix allargar-se la mà i ajudar-se o donar-se suport. Tal com estan les coses, és il·lusori pensar que el procés català pot ser dirigit en solitari amb èxit per l'esquerra. I no obstant això, amb qui pensa Esquerra Republicana que podria negociar una eventual independència? Amb qui creu Podem que pot comptar per emprendre una reforma a fons del model polític espanyol, un procés constituent o alguna cosa semblant?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_