En mans dels independents?

Pasqual Maragall sempre va ser favorable a una cosa que ara, de cop i volta, sembla haver-se posat de moda: confiar que persones que no militen en els partits puguin fer aportacions tant o més interessants als equips de govern o als grups parlamentaris que els “militants d'escalafó”; i de passada, afegir aire fresc i credibilitat a les institucions polítiques. Una diferència potser és que avui aquesta captació d'independents la fan els dirigents més per obligació i amb l'acceptació resignada dels aparells que no pas per convenciment real. Maragall ho va tenir sempre clar i ho va defensar aferrissadament davant uns coreligionaris que només hi van estar d'acord mentre no van tenir cap altra opció. Una de les aportacions de Pasqual Maragall a la política va ser el convenciment que s'estaven generant noves exigències i noves dinàmiques i que, en conseqüència, calia buscar altres formes i altres respostes als reptes que s'estaven plantejant. Ell mateix va preferir, en un moment determinat, sotmetre's amb dignitat a la ingestió de la cicuta que li havien preparat des del seu propi partit abans que renunciar a la seva visió de la política i al seu projecte de ciutat i de país. Va perdre una batalla interna contra l'anquilosat star system del PSC, però el temps i la seva tenacitat van tornar a col·locar-lo en una posició de força relativa per aspirar a la presidència de la Generalitat. En realitat, van anar a buscar-lo a Roma els mateixos que l'havien defenestrat, convençuts que amb ell era possible guanyar Jordi Pujol i que sense ell el pujolisme trobaria un relleu i es mantindria en el poder.

Des d'aquesta posició, Maragall va inventar Ciutadans pel Canvi i va aconseguir una cosa inimaginable en aquell moment en qualsevol partit polític: dels 50 diputats que van sortir escollits en la seva llista a l'octubre del 1999 (el millor resultat del PSC des del 1980 fins avui mateix), 15 eren independents procedents d'activitats i experiències professionals molt variades.

Aquesta fórmula té a veure, finalment, amb la idea subjacent en la creació de Ciutadans pel Canvi

No pretenc analitzar en aquest article la contribució de Ciutadans pel Canvi a una nova visió de la política, amb un peu dins i un altre fora de les institucions i els partits, i amb un compliment estricte del compromís de no romandre en el Parlament més de dues legislatures. Però sí que em sembla que, vist des de la perspectiva que dóna el pas del temps, també en aquest aspecte Maragall es va avançar al seu temps. Avui podem comprovar com alguns partits estan negociant fins i tot quin d'ells podrà “apropiar-se” dels independents suposadament de més prestigi social per enriquir la seva candidatura electoral. I ha arribat a parlar-se de la possible existència d'un partit del president, experiment que, si no he entès malament, consistiria que la llista anés encapçalada pel líder d'una coalició (i actual president) i composta després únicament (o gairebé) per persones alienes al partit, com a referents socials més o menys indiscutits. Salvant les distàncies del moment i de l'objectiu últim declarat de la presentació d'una candidatura com aquesta, se m'acut que en el fons fins i tot aquesta fórmula té a veure, finalment, amb la idea subjacent en la creació de Ciutadans pel Canvi. És a dir, la necessitat de superar la politiqueria i la partitocràcia que tant de mal han fet a la Política, amb majúscules, i la implicació de sectors de població capaços i preparats per donar un cop de mà, en un moment transcendent, a una classe política que no ha fet més que embolicar-se en un bon garbuix. 

D'alguna manera, l'aparició i el previsible auge de partits de la gent que s'enfronten a la casta té a veure amb aquella visió maragalliana de la política. És un fenomen que els mateixos partits polítics podrien haver evitat si haguessin estat més atents a aquelles premonicions i si haguessin actuat amb més intel·ligència i sensibilitat davant del que estava passant el seu voltant; i si haguessin comprès que calia reformar-se i modificar algunes regles del sistema per fer-lo més obert, més transparent i més democràtic. S'haurien fet un favor a ells mateixos i, per descomptat, a tots els altres, estalviant-nos també la vergonya que es fessin evidents algunes indecències.

Convé aclarir, malgrat això, que entre la proposta maragalliana de desprofessionalitzar en part la política i al mateix temps reforçar les institucions amb persones independents amb un determinat bagatge professional, i la pretensió actual d'alguns de deixar-la només o principalment en mans d'activistes, hi ha un tros. I més si l'experiment apareix de sobte i no pot garantir una mínima cohesió interna per falta del debat necessari, ni la posada en ordre de les idees i els programes ni el mínim recorregut en comú que cal. I les presses, per regla general, solen jugar males passades quan es tracta de dur a terme alguna acció realment important.

Àlex Masllorens. És periodista i va ser diputat al Parlament amb Ciutadans pel Canvi.