Selecciona Edició
Connecta’t

El blues de Víctor Valdés

L'exporter relata com es va lesionar i la solitud que va afrontar durant la recuperació

Valdés escalfa amb el United a Old Trafford. Ampliar foto
Valdés escalfa amb el United a Old Trafford. Getty

El 26 de març del 2014, Ayza Gámez, àrbitre del FC Barcelona-Celta, va xiular penal per una falta que es va produir de manera molt evident fora de l'àrea. Vestit de gris i en la seva condició de capità de l'equip, Víctor Valdés (33 anys) va discutir la decisió fins al punt que el col·legiat la va canviar. “Si em xuten el penal hauria estat gol i punt, però tard o d'hora, m'hauria lesionat”, assumeix 10 mesos després d'aquella tarda, a Manchester, on ha tornat a sentir-se porter, al United, recordant aquell moment.

“Ens havia avisat”, reconeix un excompany del Barça. “És cert, no sé qui t'ho ha dit, però és cert”, admet Valdés. “Sabia que em trencaria el genoll, no sabia quan, però sabia que m'anava tot massa bé i que em trencaria”, assegura el porter, conscient que a la vida les coses no passen per casualitat. Per alguna cosa, a l'avantbraç esquerre, sota un dibuix que recorda el seu símbol zodiacal –Capricorn– porta gravada una frase: “El meu destí està escrit”, es llegeix en tinta.

Sabia que em trencaria el genoll; m’anava tot massa bé”

“Vaig saber des del primer moment que m'havia trencat”, explica en recordar aquella jugada en la qual Cabral va buscar el rebuig i mai el va trobar perquè Valdés va bloquejar l'esfèrica. Durant mesos, aquella imatge va ser la foto del seu perfil a WhatsApp i al costat, una frase: “Em vaig trencar el genoll, però la pilota me la vaig quedar jo”, va escriure Víctor.

“Quan recolzava la cama vaig sentir un cruixit al genoll i vaig saber que m'havia trencat”, relata ara, mentre avisa que al terra va sentir una veu que li ressonava al cap: “Tranquil. Tot s'acabarà. Ja no patiràs més”. La veu, afirma davant de qui faci falta, no va sortir de la graderia, ni dels companys que es van apropar. La va sentir dins seu i no l'oblida.

Ricard Pruna, metge del Barça, es va equivocar. En principi, va dictaminar un trencament del lligament creuat del genoll dret, però va acabar sent molt més: un despreniment del lligament lateral extern i una afectació del cartílag. A partir de llavors, el no-res. “La merda”, diu Valdés. Un cirurgià alemany, Ulrich Boenisch, li va posar remei. “Amb qui vindràs al quiròfan?”, li va preguntar el doctor. “Sol”, li va contestar Valdés. I així va viure durant més de 300 dies, sol. Durant els últims 10 mesos, la doble [VV], com el coneixen als vestidors del futbol espanyol, s'ha posat dempeus sense cap més ajuda que la seva pròpia filosofia, perquè no va buscar ningú.

“Qualsevol altre s'hauria retirat”, assenyalen. “Vaig estar a punt, però tinc tres fills”, diu ell. En aquest temps va suportar mentides que el van assenyalar per abandonar els seus companys el dia que es jugaven la Lliga contra l'Atlètic al Camp Nou, quan la veritat és que vivia lligat a una màquina de recuperació vuit hores al dia a la casa on residia a Gavà (Barcelona), que no ha venut encara, allà on ha viscut la Yolanda, la seva dona, i els seus tres fills, fins ahir, quan es van mudar a Manchester.

Durant aquest temps ha gaudit –o això diu– de la grandesa de no ser ningú

Durant aquest temps, Valdés ha gaudit –o això diu– de la grandesa de no ser ningú, pagant euro a euro el bitllet del tramvia que el portava de l'hotel on va viure, sol, a Augsburg (Alemanya), a la clínica on es recuperava al costat d'un jubilat operat d'una espatlla que no sabia amb qui compartia confidències sobre el seu nét, a la clínica del doctor que el va operar mentre prenia cerveses locals i aprenia a tocar blues amb una vella Gibson descatalogada que li va regalar la seva dona.

Valdés, que un dia li va demanar al doctor si podia tornar a Gavà perquè trobava a faltar els fills i gairebé es passa de rosca en el seu esforç per recuperar el genoll, va atendre finalment la trucada de Franz Hoeck, el que havia estat el seu entrenador al Barça i exerceix d'ajudant de Van Gaal al United, per viatjar a Manchester, encara que tenia una oferta del Liverpool. Se'n va anar a Anglaterra.

Allà, on una tarda, només arribar, es va posar contra direcció en una autopista al volant del cotxe, s'espavila bé amb l'anglès, fruit dels seus viatges amb el Barça durant gairebé 15 anys i, tot i que ha trobat molt a faltar la dona i els tres fills, s'ha integrat bé, fins al punt que se l'ha vist en un club de blues prenent pintes alguna nit. Des de fa dues setmanes és veí dels seus companys Mata, Herrera i De Gea, porter al qual assenyala com “el millor del món ara mateix, per pur rendiment” i a qui ajuda a escalfar abans dels partits.

Valdés li ha trobat la gràcia a la ciutat i, tot i que manté el contacte amb diversos companys del vestidor del Barça, no pensa tornar a Espanya, encara que trobi a faltar sopar al restaurant AbAC, on imparteix lliçons als fogons el seu amic Jordi Cruz. Com a bon gourmet que és, s'ha buscat la vida i ha trobat a Manchester gust per al seu paladar al House, on brinda amb Pomerol i vi blanc sud-africà per a les postres pel seu retorn als terrenys de joc.

Respectat com és al vestidor dels diables vermells, manté converses amb Rooney sobre boxa i dóna lliçons de comportament als joves. “M'ha sorprès la seva capacitat de treball fins i tot quan no tenia contracte. Li encantava entrenar-se. S'ha esforçat per integrar-se, a l'idioma i a l'equip. És un bon company; genera un ambient excel·lent al grup”, li reconeix Ander Herrera. “És tremenda la humilitat amb la qual s'ha integrat. És un exemple”, diu De Gea. “Que un campió del món mostri als xavals un comportament com el seu resulta un exemple”, afirma el tècnic del filial, Warren Joyce. “És una persona molt humil i un professional modèlic”. En conseqüència, no resulta casual que el 91% dels aficionats del Manchester aprovés el seu fitxatge per a un equip al qual Valdés li va guanyar dues finals de la Copa d'Europa.

La primera estrofa del blues de Valdés parla d'un nen que no volia ser porter. Va resultar que va acabar sent el millor, almenys per a alguns, i especialment per a l'aficionada gallega que l'idolatra fins al punt de presentar-se a Cambridge la setmana passada només perquè pensava que el porter tornava a escriure la penúltima estrofa del blues de la doble [VV].

“Em trobo millor en el pessimisme”

L. M., Manchester

La filosofia de Valdés remet a les anotacions que va prendre a l'ordinador i que van acabar en un llibre publicat per l'editorial Columna amb el títol Mètode V,en el qual explica la seva filosofia. Entre altres qüestions, el que va ser porter del Barça explica com va gestionar la pressió a la porteria del club català. “El que m'agradava era ficar gols i que m'abracessin. Però me'ls ficaven i m'aixecava sol a buscar la pilota”, adverteix d'entrada. I avisa: “Durant la setmana m'envaïa un únic pensament: que el partit no arribés mai. Em va començar a envair una enorme deriva cap a la tristesa, que a estones era de desesperació”. Explica després: “Sóc derrotista, penso en el pitjor, que tot anirà malament i així m'aïllo de les expectatives dels altres. Si no esperen res, no tinc res a donar-los. Em trobo millor en el pessimisme. No m'agrada que em felicitin. Sóc un solitari, no demano ajuda, m'ho menjo sol i m'ho tiro a l'esquena. Sóc desconfiat i tancat, no em sento còmode amb gent al meu voltant que no conec, fins i tot en moments prefereixo estar sol que no pas acompanyat d'amics. Deu ser per les circumstàncies en les quals he crescut”, diu.

I presenta una equació: “Desig = objectiu = projecció = incertesa = por = pressió = ansietat”. I afegeix: “La pressió l'alimenta la por de fallar. L'error és un sentiment de vergonya. Si no tinc res a perdre, només puc guanyar”. Al llibre també explica com va visualitzar el cara a cara amb Henry, i Ángel Mur [fisioterapeuta del Barça] el va ajudar en rebaixar la tensió abans de la final de la Copa d'Europa de París.

MÉS INFORMACIÓ