Selecciona Edició
Connecta’t
EL PROCÉS ÉS UNA GRAN TERTÚLIA / 7

Arcadi Espada, el patriotisme petulant

L’arrogància d’aquest periodista ha triomfat políticament en un partit com Ciutadans, però també en joves de la dreta catalanista

Arcadi Espada en un debat a Telecinco.
Arcadi Espada en un debat a Telecinco.

Hi ha una generació de presumptes liberals catalans que arrela en Arcadi Espada i que actua com si fossin el més selecte de la humanitat. Conscientment o inconscientment són una generació de petites rèpliques d’Espada. L’arrogància d’aquest periodista ha triomfat políticament en un partit com Ciutadans, però també en joves de la dreta catalanista. Alguns l’odien, d’altres l’estimen en públic o en privat, però sobretot el que fa Espada és afegir polaritat i morbositat al procés.

El que fa Espada és afegir polaritat i morbositat al procés

Com a personatge públic, Espada és petulant. La cabellera de savi despreocupat, els ulls mig closos, deixant caure les paraules com si li fes mandra compartir la seva valoració del món. Però l’acaba compartint i ho fa sovint amb un somriure de superioritat per sentenciar amb una mala bava còsmica tots aquells que considera idiotes. Un exemple qualsevol pot ser l’entrada del 19 de gener al seu blog d’El Mundo: “Todo es política. Voy pasando las páginas de los periódicos. Lamparón Junqueras. Coleta y caspa. Bildu, bildu. La pilosidad islámica. Y los de ciutat morta. De repente, un tajante anhelo de limpieza. Venga, fuera. Corte, rigor y jerarquía”. És normal si no ho acabeu d’entendre; d’això es tracta.

El nacionalisme espanyol no existeix

En persona és cordial, tot i que manté el tarannà desmenjat. L’he entrevistat una vegada i la meva conclusió és que aquesta actitud és fruit d’una mena d'introversió i sobretot d’un tret molt nostrat, les ganes de portar la provocació a l’extrem. Dalí i Eugeni d’Ors són els noms que em vénen al cap. En aquella entrevista, l’any 2012, Espada em va assegurar que el dèficit fiscal no existeix, com tampoc existeixen el centralisme o el nacionalisme espanyol. Espada al presoner no li concedeix ni el crostó del pa. Si el PP català va admetre aquell 2012 que calia un nou model de finançament, si el Cercle d’Economia demana una consulta o Francesc de Carreras veu els models del Quebec i Escòcia amb bons ulls, Espada i els seus companys de trinxera a Libres e Iguales diuen que la Constitució no es toca. Són els patriotes constitucionals.

Hi ha un punt obsessiu que el porta a escriure marrameus com aquest: “La ciudad de Barcelona ha reaccionado con absoluta indiferencia ante la matanza de Charlie Hebdo. Apenas una simbólica concentración de diez o doce musulmanes en el barrio del Raval, el mismo día del atentado. Y algún francés extrañado. Nada comparable a lo que ha sucedido en las ciudades realmente europeas.” Albert Boadella, company d’aventures, assumeix el mateix rol provocador però des del vessant del bufó, potser perquè ha estat un excel·lent dramaturg. Des de la llibertat que diuen haver trobat a Madrid assoten “el manicomi català”. Així es pot resumir la visió del procés que ofereixen a Herrera en la onda, on Espada i Carlos Herrera acullen en format d’entrevista/tertúlia la seva melé de patriotes constitucionals, ja sigui Ramon de España, Mario Vargas Llosa, Sosa Wagner o Fernando Savater.

“La mà a la pistola”

Espada desfila en comptagotes per les tertúlies televisives. La seva estratègia és la castanya arrogant. El desembre del 2013 recordo un debat a Cuatro en què Espada va dir als contertulians, entre ells Pablo Iglesias, que “aquests com vosaltres, que senten la paraula privatització i posen la mà a la pistola”. L’octubre del 2014, en un debat a TVE sobre el procés, Espada va ser concret sobre quins són els seus principals enemics: les terceres vies. Les mitges tintes no són per a Espada i per això va lloar l’independentisme: “Els separatistes tenen una proposta clara de reforma, i això cal agrair-ho... Ara bé, els federalistes o els terceristes han d’aclarir quina és la seva reforma i si l’han de decidir els catalans o tots els espanyols. La resta és bullshit –el bullshit el va pronunciar acompanyat d’un somriure d’espadatxí de pel·lícula d’Errol Flynn–”.

Espada insisteix que no és nacionalista. Ell és un patriota constitucional, en el sentit que va donar Jürgen Habermas al concepte. La darrera vegada que vaig veure Espada en públic va ser el Dia de la Hispanitat del 2014, a la manifestació de Societat Civil Catalana de la plaça Catalunya. Espada seguia satisfet les intervencions envoltat per milers de banderes espanyoles i visques a Espanya. És improbable que a Habermas li fes gràcia participar en una manifestació patriòtica similar perquè potser allò no era nacionalisme espanyol, però s’hi assemblava molt.

MÉS INFORMACIÓ