El món tal com és

Les idees compten. Però no tan sols compten les idees. També compta el poder de la força; és el que més ha comptat en la història de la humanitat. Compta el poder de les idees, però cal calibrar exactament fins a on compta. Hi ha idees poderoses que pretenen canviar el món i algunes fins i tot ho aconsegueixen. A més, no hi ha una sola idea sobre com funciona o ha de funcionar el món. Les idees competeixen i fins i tot combaten. I en el límit, les relacions internacionals, és a dir, la política mundial es pot reduir a una idea. És veritat, el món és una idea, funciona com una idea en el cap dels polítics, experts i analistes, que intenten entendre com va, per actuar en conseqüència, si és el cas.

Les principals idees sobre el món poden reduir-se a dues, com en els vells manuals escolars de filosofia: idealisme i realisme. Des d'aquesta visió simplificadora, veiem que els polítics idealistes són els que creuen en la força dels principis, els valors i les idees a l'hora de modelar la realitat i tenen una visió optimista sobre la naturalesa humana; mentre que els polítics realistes creuen en la força dels fets, la correlació de forces i el poder efectiu que cadascun té i, lògicament, en la violència que cada actor és capaç d'exercir. Encara que l'esquerra sol ser idealista i la dreta, realista, la realitat sol ser més complexa, i a vegades ofereix un còctel d'ambdues posicions.

Bush va començar com un realista, que no volia barrejar-se com Bill Clinton en guerres idealistes a l'estil de Kosovo, però es va convertir en idealista amb els atemptats de l'11-S, disposat a imposar els seus principis a canonades; i fins i tot va tornar al realisme al final del seu segon mandat, quan va preparar la retirada de l'Iraq i es va desfer dels neocons que l'havien conduït a la guerra global contra el terror. Els neocons són un exemple d'idealisme de dretes: volien democratitzar el món àrab i d'alguna manera van tenir a veure amb la promoció de les primaveres, encara que després veiem el resultat que han aconseguit. Obama és un exemple de realisme d'esquerres, o liberal en la terminologia americana, que accepta la dictadura d'Al-Sisi, ret homenatge als reis saudites i procura la pau amb l'Iran.

Pocs periodistes i assagistes espanyols han explicat més i millor com funcionen les idees en les relacions internacionals, inclosa aquesta útil simplificació entre realisme i idealisme, com Xavier Batalla (1948-2012), tant en els seus molts articles com a corresponsal diplomàtic de La Vanguardia com al seu llibre pòstum El mundo es una idea. Crónicas sobre la guerra y la paz (RBA).

Les cròniques i articles que es recullen al llibre abasten des de juliol del 2003 fins a l'octubre del 2011

Batalla era, sens dubte, el número u d'aquesta branca (la internacional) de l'ofici (el periodisme), segons solia dir el també desaparegut patriarca del periodisme internacional català i exdirector adjunt de La Vanguardia, Jaime Arias. Va ser redactor de les seccions d'Internacional d'El Correo Catalán, Diari de Barcelona i La Vanguardia. A El País va ser sotsdirector de l'edició de Barcelona, i va participar en la seva la fundació. Va ser corresponsal a Londres i després corresponsal diplomàtic, funcions que li van permetre viatjar per tot el món i conèixer moltes personalitats polítiques i acadèmiques i també les més destacades. A la seva enorme experiència i a l'atenció a l'actualitat mundial hi sumava un incansable seguiment de l'activitat intel·lectual, think tanks, revistes especialitzades i novetats bibliogràfiques.

El resultat eren unes anàlisis impecables, brillants, plenes d'originalitat i fins i tot d'un humor subtilíssim, gairebé britànic, en les quals mai hi faltava l'última idea, la polèmica més recent ni el llibre més al dia. Hi ha humor fins i tot en el títol del seu llibre, que va preparar escrupolosament abans de morir, en el qual s'assegura que el món és una idea des d'una de les visions més consegüentment realistes i menys idealistes que pugui tenir un periodista.

Les cròniques i articles que es recullen al llibre abasten des de juliol del 2003 fins a l'octubre del 2011, agrupades en una primera part en una visió global del segle XX i en una segona, completíssima, en apartats per regions del planeta. Res en queda fora, cap problema significatiu, cap conflicte rellevant.

Una menció especial mereix el prefaci, que és el que explica i justifica el títol del llibre, i que constitueix una magnífica aproximació a la història de les idees sobre el món, principalment des del segle XX, que és quan van començar a desenvolupar-se l'estudi de les relacions internacionals i el periodisme internacional; encara que lògicament es remunta molt enrere, fins a Tucídides, per donar-nos la primera referència de l'oposició entre realistes i idealistes. La seva visió –pessimista, realista, pragmàtica– és la que serveix millor l'ideal periodístic d'explicar la veritat als nostres conciutadans: sabem que la història és tràgica; que cal conèixer-la per no repetir-la, encara que amb freqüència sigui inevitable que ensopeguem una vegada i una altra en la mateixa pedra, i, sobretot, sabem que cal mirar els fets de cara, evitant els prejudicis i les ulleres ideològiques que ens posem.

El món és com és. Serveixen les bones idees i són necessàries, però no valen gens si no es té en compte quina és la veritable correlació de forces, on és el poder i on les debilitats que puguin fer canviar les coses. Xavier Batalla ho sabia i per això són tan útils i vigents les seves intel·ligents anàlisis.