Urgències sempre al límit
Els problemes de saturació i la falta de recursos són estructurals. Els pics de grip desborden uns serveis reduïts per la crisi
El pitjor de l'epidèmia de grip d'aquest any encara ha d'arribar i, no obstant això, els serveis d'urgències de tot Espanya fa setmanes que estan saturats. Un passeig per l'Hospital 12 de Octubre, a Madrid, permet comprovar-ho: lliteres en zones de pas, absència d'intimitat, pacients que dormen diverses nits en sales plenes de gom a gom esperant que quedi lliure una habitació a planta, sanitaris esgotats que confessen tenir por de cometre un error fatal... Una infermera ho explica gràficament: les Urgències és com un got que sempre està ple; la grip és només la petita gota que fa que vessi. Sempre al límit, els problemes de personal i de mitjans són estructurals, coincideixen els experts. També el Defensor del Poble, que la setmana passada va fer públic un informe en què denuncia les mancances de les Urgències espanyoles.
“Els episodis de saturació passen des de fa molts anys, abans d'aquesta crisi, i abans de l'anterior”, assenyala Juan Armengol, president de la Societat Espanyola de Medicina d'Urgències i Emergències (Semes). L'hemeroteca li dóna la raó. Han passat 26 anys de l'última vegada que el Defensor del Poble va examinar l'estat de les urgències hospitalàries. Si es compara l'informe actual, elaborat conjuntament amb els defensors autonòmics, moltes de les deficiències del 1988 segueixen sense corregir-se: escassetat de plantilles, falta de llits lliures, absència d'intimitat, tracte inadequat als pacients en fase terminal i als seus familiars...
El diagnòstic sobre algunes de les causes de la saturació perenne també coincideix. Els episodis de col·lapse són periòdics i puntuals, apunta Juan Oliva, economista de la salut, però sempre hi ha “un escenari d'alta pressió a les portes d'Urgències” que respon a “la combinació de grip, recursos humans reduïts, possibles demores en atenció primària i temps d'espera de cirurgia i de consulta ambulatòria excessius”.
“Els serveis d'urgències s'han convertit en una espècie de xarxa de seguretat del sistema”, assegura Armengol. Si un ciutadà té un problema de salut que considera urgent i encara queden uns dies per a la seva cita amb el metge de capçalera, pot ser que acabi presentant-se a l'hospital perquè el visitin abans. El mateix pot passar si s'està pendent que li truquin per operar-se. Si s'empitjorà, s'anirà a Urgències.
A mesura que avançava la crisi (entre els anys 2008 i 2012) els ciutadans han tingut més dificultats per aconseguir cita ràpida amb el metge de capçalera, segons l'últim Baròmetre Sanitari. El mateix ha passat amb les visites amb els especialistes. A final del 2013 el temps d'espera de mitjana pràcticament doblava el del 2010. La demora per entrar en el quiròfan també s'ha disparat. Ara voreja els 90-100 dies, quan el juny del 2012 era de 76. I més d'un de cada deu pacients esperen més de sis mesos una operació, especialment en neurocirurgia, traumatologia i plàstica.
Efecte dissuasiu per a immigrants
L'informe sobre les urgències del Defensor del Poble ha donat la raó a col·lectius com Médicos del Mundo i el grup que s'agrupa sota el lema "Yo Sí, Sanidad Universal", que fa més de dos anys que alerten que en molts casos els immigrants en situació irregular no estan rebent als hospitals l'atenció que els garanteix la llei. L'informe destaca que tenen dret a atenció sanitària d'urgència. I adverteix que “aquest dret, de vegades, es veu dificultat per pràctiques administratives que provoquen inquietud i tenen efectes dissuasius”, com obligar els pacients a signar compromisos de pagament abans que els vegi el metge.
“Per oferir més confiança a aquests usuaris és necessari millorar la formació del personal, evitar l'emissió prematura de compromisos de pagament i factures i buscar que la constatació de la falta de residència legal pugui fer-se de manera àgil a través dels serveis de treball social dels mateixos centres”, assenyala la institució. Un altre dels incompliments de la legislació que detecta té a veure amb la durada de l'assistència. Ha de ser “fins a la situació d'alta mèdica”, assenyala el reial decret del 2012 que va expulsar els immigrants en situació irregular de l'assistència normalitzada i va posar fi a la universalitat del sistema. L'alta mèdica “no ha de confondre's amb l'alta d'urgències; de manera que l'assistència ha d'allargar-se més enllà de l'actuació d'urgències, fins a la resolució del problema de salut que va donar lloc a la urgència”, precisa el defensor.
I malgrat tot, les urgències estan entre els serveis sanitaris més ben valorats pels ciutadans. “La gent va a Urgències per moltes coses. Són ràpids —malgrat les cues—, en general són bastant bons, són resolutius i fan moltes proves. La majoria de vegades, innecessàries, però al públic li agrada”, assenyala Salvador Peiró, investigador del Centre Superior d'Investigació en Salut Pública de València. “Actualment, al voltant d'un 10% de la gent que arriba s'ingressa (en bona part, de trauma, fractures, accidents i quadres quirúrgics), cosa que mostra una idea que el 90% restant és menys greu”, afegeix. Per a un pacient, no obstant això, la gravetat és subjectiva. Si creu que necessita un metge, anirà allà on n'hi hagi un de disponible. El 43% dels enquestats en el Baròmetre Sanitari van dir que van anar directament a Urgències perquè l'horari no coincidia amb el del metge de capçalera. Un altre 36% va contestar que a l'hospital “hi ha més mitjans i ho resolen millor”.
“L'essencial en una urgència és que ha de ser capaç de reconèixer un pacient greu entre la multitud. Que esperi un pacient d'atenció primària que podria ser atès al seu centre no és cap problema i no s'hauria de veure així. Que mentre s'atén un pacient poc greu se't despisti un infart, sí”, opina Peiró. L'informe del Defensor del Poble alerta sobre aquest fet: “Les situacions de saturació incrementen el risc d'error humà i l'augment de la morbimortalitat”, conclou. El risc és tan real que alguns professionals s'han plantat.
Les infermeres de l'Hospital de La Paz, a Madrid, envien faxos al jutjat de guàrdia, en què alerten de la situació d'“amuntegament” i de la dificultat d'atendre amb rapidesa els malalts que empitjoren. Això es tradueix en “augment del nombre d'errors comesos, que per la seva naturalesa poden tenir conseqüències fatals”, diu el text del dia 26, al qual va tenir accés EL PAÍS. La sala 1 d'Urgències tenia aquell dia 35 pacients, quan la seva capacitat és per 12, afegeixen aquests treballadors. A la sala 2 hi havia 60 pacients, quan està pensada per 23. El personal d'infermeria “no pot assegurar una atenció correcta”, diuen al jutge.
Els metges d'Urgències de l'Hospital de Vall d'Hebron, el més gran de Catalunya, fan les seves denúncies diàriament a les xarxes socials. “Dimecres 28: 77 malalts a Urgències esperen llit. Alguns ja és el cinquè dia que estan aquí”, han escrit a Twitter. L'estiu passat els facultatius de Vall d'Hebron van denunciar públicament el col·lapse constant de la unitat. El cap d'Urgències va ser destituït dies després. Els serveis de salut català (Catsalut) i madrileny (Sermas) han admès la saturació i han anunciat que obrien llits —quan generalment mai no admeten que els tanquen— i augmentaven el personal.
L'augment de la incidència de la grip es pot preveure. El pic de l'epidèmia actual, per exemple, arribarà aquesta setmana, segons el Ministeri de Sanitat. Per què no s'actua a temps? Peiró fa un suggeriment a les administracions: “Reunir els comitès d'experts i fer plans —abans i no després, com ha passat amb l'ebola i l'hepatitis C— sobre com es vol abordar la urgència, el paper de la primària, com tractar les epidèmies...” Avançar-se, en definitiva, perquè les Urgències, ja de mena, infradotades, i amb menys personal, no sucumbeixin davant el virus de cada hivern.
