Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els Pujol, entre Andorra i Liechtenstein

L'Europa que fa passar tothom per l'adreçador de l'austeritat és indulgent amb evasors i defraudadors fiscals

Algunes famílies catalanes han tingut tirada cap a Andorra. Hi ha qui assegura que el 80% dels dipòsits bancaris del Principat són propietat de ciutadans que haurien de tenir-los a Catalunya. Els estalvis, millor sostreure'ls de vaivens polítics, per si tornen les col·lectivitzacions i es prohibeix el paper moneda. Això pensen molts i va ser el que probablement va fer Florenci Pujol quan va disposar la seva guardiola, un coixinet d'estalvi, per a la seva nora Marta Ferrusola i els seus néts. “Tothom ho feia”, argumenten exculpatòriament prestigioses opinions tertulianes. Portar diners a Andorra era com portar sucre, formatge o mantega a Espanya”, assegurava José Matas Zapata, coronel retirat de la Guàrdia Civil amb 20 anys de servei al Principat i rodalia, que fa uns dies va declarar a la comissió Pujol del Parlament.

La laxitud moral com a llei i paisatge a la frontera. El Govern espanyol permetia fins a dos bilions de pessetes anuals —uns 12.000 milions d'euros— en evasió de capitals d'empreses, deia Matas davant els esbalaïts diputats. S'evadia per sobre de les nostres possibilitats, però de forma molt decent. No eren “diners bruts”, explicava el representant de la Benemèrita Institució. Per deixar tranquils els esperits rectes se seguia la màxima: guardiola empresarial, sí; narcotràfic, no. El cas és que entre 1991 i 1997, cada dos o tres mesos, algú del clan Pujol viatjava a Andorra, per veure de prop l'engreixement dels seus comptes, o bé, potser, per visitar el Santuari de la Mare de Déu de Meritxell. Quan el visitant era la dona del president hi havia cotxe oficial i escorta pel mig, pagat per tots els que viuen i treballen a Catalunya. Llavors Matas, com a responsable de seguretat de l'ambaixada espanyola al Principat, havia de negociar el permís de l'escorta per entrar armats a la nació veïna.

“Moltes personalitats espanyoles i catalanes treien diners; era fins i tot elegant dir-ho”, reblava el coronel. Ara tot ha canviat. “Hi ha sistemes molt més segurs i sense riscos”, prosseguia, en referència desqualificadora al relat de María Victoria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola, que va assegurar que el primogènit dels Pujol utilitzava bosses d'escombraries per passar diners.

I és que fins i tot entre els Pujol imputats per blanqueig de capital s'observa el gap generacional, el signe de progrés, fruit sens dubte del refinament que brinden agències de qualificació, fons d'inversió i escoles de negocis. Perquè anar d'un costat a un altre amb enutjoses borses d'escombraries traspuant bitllets de 500 euros a l'Europa del segle XXI? Entre Jordi Pujol Ferrusola, fill gran del matrimoni presidencial, i Oleguer Pujol Ferrusola, el petit dels germans, les distàncies quant a formes són abismals, sense que això sigui un obstacle perquè tots dos estiguin imputats per l'Audiència Nacional, on tenen causes obertes per blanqueig de capital i frau fiscal.

L'Oleguer se'n va anar als EUA als 22 anys. Després va provar sort com a analista de Morgan Stanley. Mentre que el Jordi sempre va fer els seus negocis a l'ombra de la família i del partit

L'Oleguer se'n va anar als EUA als 22 anys. Després va provar sort com a analista de Morgan Stanley, a la City. Mentre que el Jordi sempre va fer els seus negocis a l'ombra de la família i del partit. Internacionalització enfront d'endogàmia. Fins i tot les preferències pels paradisos fiscals són diferents. Per fer les seves operacions, l'Oleguer té com a base les illes del canal, en concret la de Guernsey, mentre que en Junior prefereix recórrer a destinacions offshore clàssiques com Andorra. Innovación enfront de tradició. I també calvinisme enfront del catolicisme barroc. Aquesta lluita entre ostentació i austeritat és observable als parcs automobilístics de tots dos germans. l'Oleguer confessa tenir —cal ser acurat amb el verb en l'època en què es conjuga renting— un Toyota Rav i dues motos, mentre que el Jordi té, entre d'altres, un Jaguar E, un Ferrari F40, un Lotus Elan, un Mercedes 230 de dues places; un Porsche 356 B; un Porsche 911, un Ferrari 328, un Lamborghini Diablo 132, un Mercedes SLR McLaren, un Ferrari Testarosa i un Porsche 911.

L'Oleguer insisteix que els seus diners —uns 10 milions d'euros— són “estalvis” assolits al món de la dura especulació financera de la City. El Jordi, en canvi, és un home més de família, com mostren els gairebé vuit milions d'euros que va ingressar d'empreses contractistes del Govern de la Generalitat durant els mandats del seu pare.

La peripècia vital de tots dos té, no obstant això, un denominador comú: els seus diners busquen les zones d'ombra que els brinda la generosa, vella i civilitzada Europa. Ja sigui Andorra o les illes del Canal; Liechtenstein o Luxemburg. Tots aquests països es resisteixen a l'hora de practicar les diligències requerides per les comissions rogatòries que pretenen indagar d'on van sortir els diners del clan Pujol. Liechtenstein, Andorra i Suïssa han denegat les peticions efectuades pels jutges espanyols en relació amb la família Pujol. El frau fiscal no es considera delicte en alguns d'aquests països.

L'Europa que fa passar per l'adreçador de l'austeritat és indulgent amb les flaqueses del capital, amb els evasors i defraudadors. El món del coronel Matas ha canviat però continua estant per aquí. Molt més cínic i sofisticat.