Selecciona Edició
Connecta’t

Una perillosa social de 17 anys

María és la primera lesbiana que ha estat indemnitzada per la presó que va patir durant el franquisme

Fitxes policials de gais i lesbianes durant el franquisme.
Fitxes policials de gais i lesbianes durant el franquisme. asociación de ex-presos sociales

La María parla per telèfon des d'un poble d'Espanya. No vol donar cap més dada sobre la seva persona. Amb 60 anys —“molt ben portats”, diu, coqueta—, recorda molt bé l'episodi que va acabar amb una condemna de quatre mesos a la presó per a dones d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real). El motiu: “És una homosexual rebel a la seva família”, va dir el jutge, que, en virtut de la llei de perillositat social del 1970 (que no es va derogar fins al 31 de gener del 1979, quatre anys després de morir el dictador Francisco Franco), la va condemnar el 1974 a una pena de “reeducació”.

La María recorda que el 1973, quan ella tenia 17 anys, va tenir una nòvia. “Ens fèiem petons pel carrer i tot. Jo mai m'he tallat gens”, afirma. “Tenia el luxe de fer el que em donava la gana. Tenia un bon nivell, a casa hi havia bitllets”, explica. Però ella anava a contracorrent. “Era l'única noia als bars de nois. Em deien que era de la mateixa cooperativa”, recorda rient. Aquell estil de vida li va suposar unes quantes batudes. “La policia ja em coneixia. I, a sobre, era menor”.

Encara que la sentència que la va condemnar deia que és “dominant a l'hora de buscar persones del seu mateix sexe”, i que les “persegueix i atreu”, María riu i ho nega. “Tinc el meu caràcter, però va ser ella qui em va tirar els tastos”. “Ens estaven observant, ens seguien, fins que un dia la policia es va presentar a casa de la meva nena i a casa meva”. A la seva nòvia no la van detenir, però a ella, “la rebel”, sí. La seva família es va mobilitzar. “El meu oncle, que era advocat, em va dir que em castigarien el temps mínim”.

Per fi, el 1974, la van traslladar en un furgó a la presó d'Alcázar de San Juan. “Era per a noies només. La portaven una mena de mongetes, crec que eren de la Mercè”, recorda.

En aquell trasllat era l'única condemnada per lesbiana. “Les altres em deien: ‘Sí, sí, lesbiana, tu ets puta, com les altres”. “N'hi havia una, pobreta, que estava embarassada. Va demanar als guàrdies que paressin en un bar, que tenia un desig i a la presó no l'hi donarien”. Era una mena d'últim desig. “El guàrdia li va dir: ‘Si tu em fas un favor, jo et compro l'entrepà de pernil. Ella va baixar amb ell, i va tornar amb l'entrepà”. “Això em va deixar encara més traumatitzada”, recorda. Del temps que va estar tancada no en té gaires queixes. “Passàvem gairebé tot el temps al pati i fent treballs manuals. La veritat és que no em puc queixar de la gent que hi havia dins”. Però quan en va sortir, encara va haver d'estar durant dos anys presentant-se una vegada per setmana a la comissaria. “I la sentència em prohibia anar a bars on servissin alcohol durant aquell temps”.

Aquella experiència no la va arronsar. Malgrat la duresa de la seva situació, no va poder evitar fixar-se que la “directora era maquíssima”, explica amb una mica de picardia. Però aquella fortalesa no ha evitat que tingui algunes seqüeles de tot allò. “Vaig tenir una mania persecutòria, que va ser molt forta durant gairebé cinc anys. Encara avui miro molt cap enrere. Em va canviar el caràcter, i vaig tenir una desconfiança en les institucions que encara em dura”, relata. “Sobrevisc gràcies que algú em va dir: ‘Ja que t'atreveixes a anar així per la vida, sabrà defensar-te”.

Després d'allò, María va viatjar, va muntar negocis. Ara viu en un poble amb la seva parella. Ella ha estat la primera lesbiana que ha estat indemnitzada per aquella repressió, segons Antoni Ruiz, president de l'Associació d'Expresos Socials. “No en sabem la quantitat”, diu Ruiz, però, pel temps que va estar tancada, calcula que serien prop de 4.000 euros. L'associació té registrades fins al juliol de l'any passat 183 peticions d'indemnització, de les quals han estat denegades 49 i resoltes positivament 116. La resta està pendent. “El temps passa, i cada vegada en quedem menys”, diu Ruiz, que està segur que va haver-hi molts més perseguits.

María no vol parlar d'aquest tema. “L'important és el reconeixement. Per a mi i per a tots els que van caure. Va haver-hi molts suïcidis. Per cadascun dels que hem tirat endavant, n'hauran quedat pel camí cinc o sis”, lamenta.

A aquesta dona li ha costat temps explicar la seva història. Encara mostra moltes prevencions. “Qui vulgui que vingui a un poble per saber el que és l'homofòbia”, afirma.