Bob Dylan canta a Frank Sinatra... I funciona!

Fa més de 50 anys que porta una vida pública però Bob Dylan segueix proporcionant-nos sorpreses, sobresalts tant horribles com deliciosos. En la primera categoria hi hauria algunes de les seves incursions en la publicitat i artefactes com el seu disc nadalenc (Christmas in the heart, 2009). En la segona hi col·loquem Shadows in the night, l'àlbum que arriba a les botigues la setmana que ve: deu peces, en la seva majoria desconegudes, del cançoner de Frank Sinatra, recreades amb un so crepuscular, sense les grans orquestracions originals.

Per cert, Dylan demostra novament que, per molt famós que un sigui, resulta factible funcionar per sota del radar dels mitjans: ningú es va assabentar del “projecte Sinatra” fins que va penjar una cançó a la Xarxa. Recordin que va exhibir unes fantasioses portes de ferro forjat en una galeria londinenca, a la fi del 2013. Era inevitable preguntar-se d'on treu el temps algú que també escriu i pinta, a part de fer uns cent concerts a l'any? I encara més: ningú sabia que es dedicava a soldar i manipular deixalles metàl·liques?

Almenys, aquest hobby té una explicació biogràfica: Dylan va néixer prop d'una zona rica en mineral de ferro, el jaciment Mesabi. Però cantar estàndards ens semblava més problemàtic: Bob tendia a homenatjar autors profundament rurals, com Jimmie Rodgers, Hank Williams o Woody Guthrie. Fins i tot, presumia d'haver enfonsat Tin Pan Alley, la factoria de cançons que va dominar el mercat musical durant la primera meitat del segle XX.

De la seva gola aspra n'extreu una veu fràgil i enyorable. La veu d'un home de 73 anys que pot evocar les oportunitats (amoroses) perdudes, la resignació del vividor cansat

Tin Pan Alley era un tipus de música i també un lloc: la zona del Carrer 28 novaiorquès, entre Broadway i la Sisena Avinguda, on es van instal·lar les editorials musicals i, en molts casos, els compositors i lletristes contractats per aquestes. El nom —el Carreró de la Paella— amagava una referència humorística al soroll de dotzenes de pianos treballant a ple rendiment.

I sí, es pot afirmar que Dylan va posar fi a aquell imperi, amb la petita ajuda de Lennon i McCartney. El seu exemple va empènyer els músics de rock a compondre, a desenvolupar cançons melòdicament més simples i desproveïdes del sentimentalisme de Tin Pan Alley. Començava l'era de l'artista autosuficient. És cert que n'hi havia exemples previs, de Chuck Berry a Buddy Holly, però ara es demanava correspondència entre el que es cantava i el que es pensava o vivia: la famosa “autenticitat”.

Dels artistes que van basar la seva carrera en la cadena de producció de Tin Pan Alley en queden en actiu Tony Bennett i pocs més. Cal imaginar la seva sorpresa davant la selecció de Dylan a Shadows in the night: cap dels temes forma part dels grans èxits de Frankie; res de Cole Porter o George Gershwin. El més identificable amb Sinatra és I’m a fool to want you, que porta la seva signatura com a coautor i que va ser considerada una petició de reconciliació amb Ava Gardner. Sí que és cert que Frank va estrenar Stay with me l'any 1963, però conté un missatge religiós poc freqüent, derivat d'aparèixer a El cardenal, la pel·lícula d'Otto Preminger.

Que consti que llançar un disc d'estàndards és avui una jugada plenament acceptada en la indústria pop. En van ser pioners Harry Nilsson, Ringo Starr o Carly Simon. Més recentment, l'han explotat amb èxit figures com Rod Stewart, Robbie Williams i Linda Ronstadt, que fins i tot va treure del seu retir Nelson Riddle, el llegendari arranjador de Sinatra. Típicament, Dylan ha buscat en els racons obscurs del que ara anomenen el Gran Cançoner Nord-americà. Amb una excepció: la mil vegades gravada Autumm leaves, l'adaptació a l'anglès de Les feuilles mortes, una cançó francesa que Yves Montand va descobrir el 1945. Però el que segurament haurà xocat a Tony Bennett són les vestimentes instrumentals, més properes al country que al jazz.

Encara que Dylan hagi anat a l'estudi de la torre de Capitol, a Los Angeles, on va gravar Sinatra, no ha volgut aprofitar les possibilitats acústiques d'aquest lloc, amb tècnics experts a gravar big bands. Dylan no ha buscat una gran producció: toquen essencialment els seus músics de directe (i el bateria, George C. Receli, no arriba a usar el seu instrument complet).

Tres de les deu cançons porten lleus pinzellades de metalls, però no la trompeteria freqüent en aquest repertori: dos trombons i una trompeta o trompa. Essencialment, la música trena fins repunts de guitarra amb laments de la pedal steel guitar; amb prou feines hi ha pols rítmic, amb el contrabaix de vegades tocat amb arc.

I no obstant això, aquest toc minimalista, aquesta ambientació espectral, li encaixa perfectament a Dylan, que aquí simplement canta (no toca guitarres ni teclats). De la seva gola aspra n'extreu una veu fràgil i enyorable. La veu d'un home de 73 anys que pot evocar les oportunitats (amoroses) perdudes, la resignació del vividor cansat. De forma màgica, un podria ignorar els crèdits i creure que sí, que són composicions de Dylan, exercicis d'estil nocturns d'un creador enciclopèdic.