Selecciona Edició
Connecta’t
COLUMNA

Marxa a Madrid

Podem vol omplir un buit, però les seves formes revelen ànsia de poder personal

El partit ha convertit una part de les seves bases en agressors contra qualsevol crítica

No és una iniciativa tranquil·litzant, ni que aporti res a la imatge de Podem com a partit democràtic. Quan hi ha objectius concrets, com la protesta contra una llei o unes disposicions manifestament nocives, el sentit republicà d'una acció semblant es troba del tot justificat. La tradició històrica situa en un altre terreny aquelles marxes, com aquesta, que s'orienten a crear l'efecte majoria per a l'exaltació d'un líder i pressionar sobre el comportament de l'electorat.

Estaríem davant una manipulació més, a càrrec de Pablo Iglesias, d'un estat emocional col·lectiu que té la seva base en el rebuig

Estaríem davant una manipulació més, a càrrec de Pablo Iglesias, d'un estat emocional col·lectiu que té la seva base en el rebuig —en la indignació— davant de les polítiques dels últims anys. Per aquest mitjà s'encobreix la inseguretat d'un projecte compatible amb un marc democràtic. L'“assalt al cel” ha servit al segle XX per generar tiranies i catàstrofes. Val més evitar-ho.

Podem vol omplir un buit, però paraules, formes i ocultacions revelen ànsia de poder personal i traspuen autoritarisme. Ocultacions, perquè els ciutadans tenen dret a saber per què i com serà substituït el règim caduc del 1978, quin balanç realitzen avui d'aquest chavisme que els finançava —“tot se sap, tot es descobreix”, va advertir Ciceró—, al qual elogiaven i del que tant han après. Mantenir tàcticament aquests silencis no és discreció, sinó engany.

Formes: la conferència constituent, exercici d'una autocràcia personal, amb els seus números u, dos, cinc en escala leninista, i miraculosament els mateixos del nucli fundacional, que han convertit una part de les seves bases, poden veure'n piulades, no en militants que raonen, sinó en creients, agressors contra qualsevol crítica, repetint —el màrqueting hi obliga— la llista de desqualificacions que imposa el grup dirigent.

Ara toca identificar-se amb Syriza, oscil·lant entre un renascut “eurocomunisme” —estimació d'una hiperactiva amiga grega— i un biaix maximalista, acostament a Putin inclòs. Escoltem el discurs, segurament simplificador, d'Iglesias.

Mentrestant els dos partits majoritaris s'obstinen a seguir oferint matèria primera per consolidar el tòpic de la casta

Mentrestant els dos partits majoritaris s'obstinen a seguir oferint matèria primera per consolidar el tòpic de la casta. El PP de Rajoy, en mantenir una actitud d'indignitat, traçant, una rere l'altra, cortines de fum sobre els seus grans casos de corrupció.

El PSOE, per l'estranya paràlisi política que segueix afligit després del rampell d'esperança suscitat per l'elecció de Pedro Sánchez. L'últim acte no fa més que contribuir amb els seus vots al restabliment de la cadena perpètua, concessió inhumana a una visió reaccionària del dret penal, i en aquest cas, a més, del tot inútil, perquè si esperen frenar el terrorisme islàmic amb això, és que ho ignoren tot.

La meva declaració tampoc servirà de res, però la meva consciència m'exigeix anunciar que mai votaré un partit que fa un pas així i no rectifica.