Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La vena artística del Barça

L'espectacle de dansa de Cesc Gelabert al TNC és l'última de les múltiples iniciatives culturals que ha inspirat el club blaugrana al llarg de la seva història

Un moment de l'espectacle 'Foot-Ball' al TNC, coreografia de Cesc Gelabert basada en el joc del FC Barcelona.
Un moment de l'espectacle 'Foot-Ball' al TNC, coreografia de Cesc Gelabert basada en el joc del FC Barcelona.

Encara m'emociono quan recordo José Félix Pons recitar l'Oda a Platko al programa de Pere Escobar a Ona Catalana: “Ni el mar, ni el viento, Platko / rubio Platko de sangre, guardameta en polvo, pararrayos / No nadie, nadie, nadie”. Assegurava el locutor que abans dels partits llegia poesia per trobar el to i la pausa de la transmissió, i almenys una vegada es va avenir a elogiar a la ràdio els versos que Rafael Alberti va compondre amb motiu de la final del Campionat d'Espanya que el Barça i la Reial Societat van disputar el 1928.

Narcís Comadira també va escriure una Oda a Guardiola. Encara que mai no ha estat un aficionat al futbol, el poeta de Girona va mostrar la seva admiració el 2002 pel futbolista del Futbol Club Barcelona, a qui considerava un “pagès radical, llaurador impenitent”, excel·lent per la seva lucidesa i interpretació del futbol: “Teixeixes les jugades / del teixit en fas veles que s'inflen / i en sostens l'entramat”, glossa l'artista català. “Salut, símbol del goig mental / de les ciències exactes”.

Hi ha multitud de cançons dedicades al club i a les seves figures des dels temps de Samitier, amic de Chevalier i Gardel. Més d'un aficionat barcelonista posa el vídeo amb els gols de Maradona i un tango —jo prefereixo Calamaro— per combatre la nostàlgia i evocar Diego per després comparar la seva gambeta amb la de Messi. Ningú no dubta tampoc que Temps era temps és un excel·lent homenatge a Kubala i a l'equip de Les Cinc Copes.

Serrat és futbolista i barcelonista i la seva música ajuda a estirar el temps en un moment en què s'imposa la cultura instantània i al Barça li canten bons i dolents, oportunistes o no, hereus alguns de La Trinca i Guillermina Motta. Cap himne no és més reconfortant en qualsevol cas per renovar la fe culé que El cant del Barça, lletra de Jaume Picas i Josep Maria Espinàs i música de Manuel Valls.

El Camp Nou exigeix sentit d'equip mentre que la llar abona el recolliment i els experiments més sorprenents en el seguidor del Barça. Em consta, i participo de la idea, que diferents entesos han comparat les millors bandes amb l'equip campió d'Europa a Roma (2009) i Wembley (2011). “El Barça de Guardiola és en el futbol modern el mateix que el Kind of Blue al món del jazz”, va escriure Toni Molla el 6 de desembre del 2010 a El Periódico. I continuava: “Davis i Guardiola han trobat un so eclèctic i personal que remeten a la memòria dels mestres però els superen en versatilitat i atreviment”.

Sergio Torres va abundar en la mateixa idea en un article publicat a El País quan l'entrenador era Tito: “La sintonia, la coordinació i el temps que té l'equip són pur jazz”. Molla recordava que quan viatjava i no podia veure el partit també posava l'àlbum de Kind of Blue i Miles Davis, John Coltrane, Bill Evans, Cannonball Adderley, Paul Chambers i James Cobb el transportaven al Camp Nou.

No hi ha pel·lícules en canvi que recreïn el joc del Barça, potser perquè el cinema i el futbol no es porten bé, malgrat les pel·lícules catalogades per l'il·lustre periquito Carlos Marañón. Tampoc no va funcionar l'intent de l'anglès Paul Greengrass (L'ultimàtum de Bourne i United 93) de filmar un documental amb guió de John Carlin sobre l'equip de Guardiola. No passa el mateix amb el teatre: sé de l'obra Culékulé, protagonitzada per Miquel Cors i l'autor de la qual és Xavier Bosch, estrenada el 1996.

I s'expliquen fins i tot assajos científics com el del físic Jorge Wagensberg sobre l'efecte de la passada multiplicadora del futbol blaugrana: “La perfecció no existeix perquè és inimaginable, però no és perfecta perquè és inassolible, no obstant això aquest Barça persegueix la perfecció”, va escriure el 2010. Hi ha hagut molts llibres i relats sobre el futbol, algun il·lustre, com el de Pier Paolo Pasolini a Il Giorno: “Il calcio è un linguaggio con i suoi poeti e prosatori”, que em va facilitar l'escriptor Josep Maria Fonalleras.

No només no és una frivolitat, sinó que el text figura al programa de mà de l'espectacle Foot-Ball de Cesc Gelabert que es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya. La relació de la dansa amb el futbol és manifesta i resulta fascinant en l'obra del coreògraf català, soci de el Barça, exjugador històric del CP Sarrià, admirador de Benítez i de Kocsis, de Cruyff i de Puyol, encara que per la seva concepció de la dansa i la seva manera de pensar s'assembla més a Sergio Busquets.

La Sala Tallers reuneix aficionats a la dansa que semblaven barallats amb el futbol amb seguidors blaugrana que mai no havien presenciat un espectacle de dansa. La barreja ha funcionat igual de bé tant a la sala com a l'escenari perquè Gelabert ha demostrat que futbol i dansa són manifestacions culturals. El diàleg entre les imatges gravades de jugadors i ballarins amb l'actuació en directe de la companyia resulta commovedor en moments com el gol de Messi al Getafe.

El treball videogràfic i el dels intèrprets permet observar que el 10 només mira una vegada a la porteria en la seva llarga carrera (55 metres, 12 segons), musicalment diferenciada amb dos sons, un per quan trepitja la pista i l'altre pel moment en què toca la pilota, rematada amb un xut ajustat al pal de Luis. Hi ha una mirada amb lupa sobre el joc i el ritme és tan intens com depurada la tècnica, d'acord amb la velocitat d'execució del joc del Barça.

El cos i la ment s'associen fins a compondre una funció atlètica i emotiva, exigent, preciosa per la manera com els protagonistes perceben i es mouen en l'espai, amb i sense pilota, amb o sense moviola. Una fusió artística, allunyada de les tàctiques defensives d'aquells equips que no necessiten la pilota per jugar. Foot-Ball certifica la sensibilitat del Barça, el seu bon gust i relació amb les manifestacions artístiques —fins i tot Messi és una obra d'art com s'ha vist a Sothbey’s—, també amb la dansa. No hi intervé cap àrbitre, sinó que el criteri queda a la mercè d'un públic divers, encara que majoritàriament aficionat al Barça. Ja ho va escriure Manolo Vázquez Montalbán: “A les graderies del Barça hi ha la Catalunya industrial, la tarragonina, el barceloní de fires i congressos, els penenes, els gurmets d'endívies, els gurmets de cant flamenc, Alberti fins i tot, malgrat la seva exiliada distància, amb el seu poema sobre Platko, gegantesc porter llegendari”.