Selecciona Edició
Connecta’t

Lluny de les vel·leïtats dels setanta

Llorenç Capellà és un narrador d’instint segur, que fa mutar el realisme en món oníric

El escriptor Llorenç Capellà.
El escriptor Llorenç Capellà.

Potser convindria examinar amb una atenció nova què va ser, i com va ser, la literatura feta per la generació dels setanta, perquè segurament la distància oferiria la possibilitat de calibrar amb més mesura i perspectiva l’abast de la seva ambició i actitud creativa. Es podria constatar que no tothom es va rendir i va acceptar les petites comoditats de l’administració i del poder, que no sempre eren defectuosos els seus plantejaments literaris, que potser s’ha insistit massa en la poca eficàcia d’una llengua i un estil llastats per la tria d’unes solucions poc escaients, i també es podria descobrir que existeixen uns tresors ocults per rellegir amb calma: no fa gaire, Vicenç Pagès reivindicava les virtuts de Ventada de morts, de Josep Albanell, i Julià Guillamon rebia amb elogis els últims llibres de Guillem Frontera.

Ara, el mallorquí Llorenç Capellà (Montuïri, 1946) publica una novel·la d’enorme maduresa narrativa, El carro de Selene, lluny de les vel·leïtats generacionals, quan imperava l’obligació d’incorporar els gèneres policíac, eròtic i gastronòmic a la literatura catalana, i molt a la vora del realisme sòrdid i el tremendisme líric de les seves primeres obres, d’El pallasso espanyat o d’Una cinta de dol al capell: a El carro de Selene, Capellà torna a demostrar que és un narrador d’instint segur, que transforma el punt de partida realista en un clima oníric i que, a pesar d’instal·lar-se en l’hiperbòlic o l’absurd, no perd mai el contacte amb el quotidià.

A El carro de Selene, Capellà narra els diferents avatars —i les infinites guerres— que ha de superar el protagonista, Joan Castro, abans d’esdevenir el que probablement ha sigut sempre, un exiliat, com si fos la viva representació dels versos de Josep Palau i Fabre que encapçalen la primera part de la novel·la: “—De quin país veniu? On aneu?/ —Sóc d’aquí. Sóc estranger”. Durant els 15 primers anys de la seva vida, al turó del Puigboscà, el protagonista és Joanet, el germà de Selene, uns anys més gran que ell, “el cordó umbilical que m’integrava en el món”, i que es trenca amb l’esclat de la Guerra Civil. Aleshores, a Barcelona i al front d’Aragó, el protagonista ja és Castro; quan deixa el camp d’Argelers i passa a formar part de la Resistència contra el nazisme, es converteix en el Català; al París alliberat és l’amant de madame Claude, i a la Indoxina, allistat a la Legió Estrangera, “quan ens rosega el neguit d’haver pres decisions equivocades”, és només el soldat. A Austràlia busca la pau com a granger, però és una aspiració inútil, perquè, a pesar de no ignorar que no hi ha paradisos perduts, sinó imaginats, a pesar de saber que Selene ha mort, s’enyora i torna al turó del Puigboscà per esdevenir el que aleshores ja és conscient d’haver sigut sempre: un exiliat tant d’ell mateix com de la seva terra natal, un exiliat de tot i de tothom, excepte de la seva memòria i del dolor de la història de la seva aventura vital.

Com si hagués calculat escollir amb molt d’encert el que no vol fer, Capellà renuncia a posar un ordre cronològic a les experiències viscudes pel protagonista, i segueix un mètode acumulatiu, però la distribució de la matèria narrativa no és mai atzarosa, sinó que cada peça se situa al lloc que li correspon perquè el lector les vagi unint d’una en una fins a lligar, esplèndid, el resultat final. I el dibuix que en surt no és només la història d’un destí singular: és també —i en aquesta ocasió sí que cal usar el terme— una història coral marcada per la vivència de les múltiples guerres que travessen la novel·la.

Les vicissituds dels personatges secundaris, com si fossin uns funàmbuls en una perillosa corda fluixa que va des de les seves il·lusions privades fins als desastres bèl·lics, van fluint naturalment en el curs de la narració; el protagonista esdevé el centre de gravitació d’un carrusel fantasmagòric de personatges de tota mena —des de Selene i el metge Arnau i el rector Balcells i Frau Tost, fins al tenor Lloberini o el torero Ledesma—, i Capellà s’encarrega de la direcció de tot l’espectacle a través d’un savi sistema combinatori de motius que apareixen i reapareixen per acabar, a la fi, entrellaçant-se en una novel·la escrita i construïda amb una audaç capacitat verbal i imaginativa.