Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El que els uneix

La transversalitat antisobiranista no es limita al duopoli que governa Espanya des del 1982 i treballa per estendre's

Comprenc molt bé que cert distingit col·lega i coinquilí en aquest espai d'opinió li molesti sentir la prèdica segons la qual hi ha “una Espanya compacta, granítica, per descomptat desagradable, sempre anticatalana i amb la qual no hi ha res a fer”. Ho comprenc a la perfecció, perquè a mi em passa exactament el mateix quan sento o llegeixo —cada dia, i fins i tot de la ploma del col·lega al·ludit— que l'aspiració independentista s'alimenta, en bloc, del frau, el parany, l'oportunisme i l'engany, que és cavernícola, feréstega i intrínsecament antidemocràtica, que trenca la convivència i altres missatges semblants.

Però no som aquí —o això penso— per deplorar allò que de les tesis dels contraopinadors ens incomoda o fereix, ni tampoc per posar l'altra galta, sinó per donar-los resposta dialèctica, defensar les pròpies posicions i, en tot cas, sotmetre les unes i les altres al contrast de la realitat. Prenguem, doncs, la hipòtesi que hi ha, no una Espanya monolítica enfrontada a Catalunya, però sí una sòlida transversalitat política i ideològica a Espanya, que és frontalment hostil al procés sobiranista català. I verifiquem-la.

¿Hi ha cap diferència substancial entre la reacció de Mariano Rajoy (“la constatació i evidència d'un fracàs”, “un contrasentit”, “un nou intent d'enganyar els ciutadans de Catalunya...”) i la de Pedro Sánchez (“Ja n'hi ha prou!”,”Mas és incapaç de governar”, “Mas i Junqueras menteixen als catalans”) davant l'anunci d'eleccions pel 27 de setembre? Les dues desqualifiquen de la mateixa manera; les dues neguen emfàticament a aquests comicis qualsevol valor plebiscitari; les dues s'abracen al caràcter intangible i totèmic de la sobirania nacional espanyola; les dues dramatitzen el fet d'escurçar un any la legislatura catalana, mentre que fer el mateix a Andalusia no suposa cap mena de fracàs ni d'engany.

El de moment líder de l'oposició, Pedro Sánchez, matisa l'immobilisme de Rajoy amb la vaga promesa de reforma federal de la Constitució. Vaga en el contingut, més vaga encara en el calendari i etèria quant a les majories que podrien donar-hi suport. Però, si les coses es posessin realment lletges per a l'statu quo, Sánchez subscriuria una gran coalició amb el PP. I, si ell s'hi resistís, ho faria en lloc seu Susana Díaz, qui ja va deixar clar fa unes setmanes que, “per sobre del PSOE, el que més em preocupa és Espanya, que està per sobre de tot”.

El de moment líder de l'oposició, Pedro Sánchez, matisa l'immobilisme de Rajoy amb la vaga promesa de reforma federal de la Constitució

No obstant això, la transversalitat antisobiranista no es limita al duopoli que governa alternativament Espanya des del 1982, sinó que està treballant per estendre's molt més allà. I és aquí on hem de situar la notícia política més sensacional de la setmana passada: la revelació de la trobada secreta celebrada la tardor del 2014 entre el líder de Podem, Pablo Iglesias, i l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero.

Resulta curiós —o només m'ho sembla a mi?— que l'abraçada pública entre Artur Mas i el diputat de la CUP David Fernàndez fos una escandalosa traïció del segon als principis de l'esquerra i, en canvi, una cordial vetllada privada d'Iglesias amb el president que va constitucionalitzar el dèficit zero i va posar Espanya en mans de l'odiosa troica no tingui per al primer res de reprotxable. Però deixem aquesta qüestió de banda i centrem-nos en el nucli significant de la reunió Zapatero-Iglesias.

L'ordidor i amfitrió del sopar i de la sobretaula subsegüent va ser José Bono, i això ja ens assenyala la clau de la qüestió. Segons sabem, el pare de l'exministre de Defensa era falangista, i el fill, socialista; però tots dos —igual que ZP, una vegada revingut dels seus amors passatgers amb Esquerra Republicana— han estat o són abans que res purs patriotes espanyols. “I és que potser no ho és aquest noi de la cua de cavall, per molt antisistema que sembli?”, devia preguntar-se Pepe Bono.

Així, doncs, en lloc de sentir-se desqualificat com a membre conspicu de la casta, el també expresident del Congrés va decidir organitzar una reunió discreta del vèrtex de Podem amb Zapatero i el castellà-manxec García-Page, per anar establint ponts, travant complicitats i assegurant-se que, en cas d'urgència, el nou partit no faltarà en la defensa de la unitat d'Espanya. La gestió sembla ben encaminada, si s'ha de jutjar pel que va dir setmanes després Iglesias a Barcelona, per la revelació recent que “tenim gent de Podem a Societat Civil Catalana” (ho ha assegurat Susana Beltrán, vicepresidenta de SCC) o per la lectura nacionalpatriota que Iglesias va fer de l'escrutini grec: “Per fi els grecs tindran un president grec de debò, i no un delegat d'Angela Merkel...”.

A propòsit de Grècia, imagino l'il·lustre col·lega amb el qual polemitzo pres des de dilluns de genuïna indignació democràtica: Syriza acaricia la majoria absoluta, governa, capgirarà la política hel·lena i potser l'europea... amb només el 36,3% dels vots, menys del 23% del cens electoral. Quin escàndol, quin frau, quina estafa, quina ostentació d'oportunisme...! O, en aquest cas, no?

Joan B. Culla és historiador