Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | LAS OVEJAS NUNCA PIERDEN EL TREN

De Conca al camp, vint anys després

Raúl Arévalo a 'Las ovejas nunca pierden el tren'. Ampliar foto
Raúl Arévalo a 'Las ovejas nunca pierden el tren'.

Vint anys després, Álvaro Fernández Armero podria estar de tornada. Etiquetat com el que els britànics anomenen en matèria musical one-hit wonder (grup o cantant d'èxit de curt abast, conegut només per una gran cançó o àlbum), el director de Todo es mentira, aquella fresquíssima opera prima que va arribar a concursar a Sant Sebastià i que va marcar certa joventut amb un missatge tan espontani i complex com còmic i quotidià (anar a viure a Conca com a símbol d'engegar-ho tot a rodar), sembla haver trobat novament el to. O, almenys, acostar-s'hi, al to i els personatges, però amb dues dècades més. Las ovejas nunca pierden el tren recupera alguns dels seus millors diàlegs i situacions i, malgrat lleugeres caigudes i que es veu amb tanta facilitat com amb tota probabilitat s'oblidi, estem davant del seu millor treball després d'un llarg període de relliscades i, després, silenci.

LAS OVEJAS NUNCA PIERDEN EL TREN

Direcció: Álvaro Fernández Armero.

Intèrprets: Raúl Arévalo, Inma Cuesta, Alberto San Juan, Candela Peña.

Gènere: comèdia. Espanya, 2014.

Durada: 105 minuts.

Fins i tot a risc d'aventurar-se massa, no és difícil veure el mateix Armero en un dels seus protagonistes, escriptor i periodista en crisi creativa que, sent un jove al voltant de la vintena, va publicar una única novel·la d'èxit. Al seu costat, entorn de la quarantena, un fantàstic repartiment coral que es debat entre els nens i la parella, l'absència de nens i de parella, el fet de trobar el lloc al món dels adults o rememorar l'energia juvenil.

El director sap de què parla, ho exposa amb gràcia i algun toc nostàlgic (Por las noches, de Los Ronaldos, com a paradigma d'aquells temps). Si Armero ha deixat de ser un one-hit wonder ja no depèn d'ell ni de la crítica, sinó dels espectadors.