Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | ALMA SALVAJE

Rendits a la falsa puresa

Reese Whiterspoon en un fotograma d''Alma salvaje'. pulsa en la foto
Reese Whiterspoon en un fotograma d''Alma salvaje'.

Al cineasta més insospitat li pot entrar la febre del cinema pur: l'impuls de despullar-se del que és accessori i trobar l'eloqüència a través de, posem, la nua relació entre figura i paisatge. J.C. Chandor va satisfer aquest impuls de manera proverbialment honesta a Cuando todo está perdido (2013), una d'aquelles pel·lícules tan irreprotxables com antipàtiques, dirigides a un espectador capaç d'experimentar plaer en comprovar com el cineasta i la seva estrella, Robert Redford, aconseguien no ficar la pota en cap seqüència del metratge. Alguns anys abans, Robert Zemeckis havia temptejat aquest territori cenyint-se una cotilla molt més laxa a Nàufrag (2000), pel·lícula que només jugava a simular aquestes regles (austeres) del joc per continuar exercitant el barroquisme marca de la casa. 127 horas (2010), de Danny Boyle, i ara aquesta Alma salvaje, de Jean-Marc Vallée, porten el contrast entre intencions, estratègies i resultats al terreny de l'acudit paradoxal.

Basada en el llibre autobiogràfic de Cheryl Strayed, Alma salvaje és la crònica del camí de redempció, després d'una deriva autodestructiva de sexe i drogues, emprès per la protagonista a través de les 1.100 milles del sender de la Cresta del Pacífic. Whiterspoon s'entrega, de manera que fins i tot es pot entendre la secreta coherència entre Dallas Buyers Club i aquest treball, però Alma salvaje és el tipus de pel·lícula on qualsevol detall activa explícits i pirotècnics salts enrere, que converteixen el passat del personatge en carnassa per al sensacionalisme de videoclip.

ALMA SALVAJE

Direcció: Jean-Marc Vallée.

Intèrprets: Reese Whiterspoon, Laura Dern, Gaby Hoffman, Kevin Rankin, Thomas Sadoski.

Gènere: drama. EUA, 2014.

Durada: 115 minuts.