Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Curtius i Europa

Volia posar la literatura compara al servei de la construcció de la unitat continental

Erns Robert Curtius.
Erns Robert Curtius.

A través de les publicacions dites de la Universitat de València, aquesta universitat està oferint al públic lector català (i valencià i balear, i de la Franja i Perpinyà, posats a fer) una sèrie de llibres d’enorme qualitat, tots molt ben triats, que responen a qüestions d’ordre politicoliterari de primera magnitud. A diferència d’altres universitats de l’àmbit català, que podrien editar textos com els de València, i més i tot, aquests editors valencians estan molt més preocupats per portar a l’opinió pública textos de referència més o menys antics, però d’una gran vigència, que per perdre el temps —com està passant amb la brutal, estèril i desnaturalitzant burocràcia de gairebé totes les universitats del país— en paperassa, crèdits, aplicacions i totes les ximpleries de què un cos universitari hauria de quedar estalvi. La cosa ha anat així, i així sembla que no trigarà a morir l’esperit humanístic que havia presidit l’activitat de les facultats de lletres del país.

 Hi ha qui pensa que la funció d’humanitzar la vida social i política d’un país ja només pot dependre de les institucions polítiques; per contra, els valencians que he dit són del criteri, Déu els el conservi, que a la universitat encara hi ha molta gent ben preparada intel·lectualment, i que aquesta virtut ha de traspuar a les capes socials lectores i, si és possible, fer saó i ajudar a redreçar el patètic panorama —en termes no solament intel·lectuals, sinó també polítics, socials i culturals— dels nostres centres de saber. La gent no s’hauria de riure del poder generador d’idees i cultura que significa la universitat, perquè suposar que aquesta mena de saber es pot generar com es genera una gresca popular és suposar que el poble —que hom no sap exactament en què consisteix— és capaç, sense saber res, o quasi res, de generar pensament crític a les nostres societats. Del que es tracta és d’aconseguir que tot el que es forja en la vida universitària tingui la transcendència social i política (vull dir, en benefici de la polis) que va tenir en altre temps; per exemple, al temps d’entreguerres, a tot el continent, de la mà d’aquells professionals de les lletres que no eren allò que Novalis en deia Buchstabenphilosophen (filòsofs de la lletra), sinó alguna cosa més: persones implicades en el desenvolupament de la cultura i, per escreix, de la civilització i de l’educació de la ciutadania. El menyspreu que avui mostren les nostres autoritats per la vida universitària en el camp de les lletres es pagarà amb una misèria intel·lectual generalitzada: de moment, ja assistim, com diu George Steiner, a una amnèsia institucional que només ens portarà (ho deia Martí de Riquer) al dia en què tothom podrà mocar-se amb les orelles.

Hem dit tot això en ocasió d’un magnífic exemplar editat per les dites publicacions: Ernst Robert Curtius, L’esperit alemany en perill, perfecta traducció de Marc Jiménez (assidu a la casa) i amb un estudi introductori, que és com tot un llibre, del professor de literatura comparada Antoni Martí Monterde (València, PUV, 2014). Curtius, que va ser sobretot un especialista en el món intel·lectual francès a més d’un romanista de qualitat i estudiós de la tradició clàssica a l’edat mitjana, posseïa aquest tarannà europeista, tan propi dels alemanys, que consisteix, tot s’ha de dir, a suposar, com Goethe, que els alemanys posseeixen una cultura humanística (o la posseïen encara abans del Tercer Imperi) en la qual podria emmirallar-se tot el continent. És una afirmació lleugerament esbiaixada i carregada d’un aristocratisme intel·lectual que no va ser propi solament dels alemanys de l’època: el compartien T.S. Eliot a Anglaterra, Ortega a Espanya i Valéry o Maurras, per molt reaccionaris que fossin, a França.

Cap lector que vegi aquest títol a la coberta ha de pensar que es tracta d’una anàlisi que escau solament als alemanys: com es llegeix en el llibre, i encara més en la magnífica introducció de Martí, el llibre va per tots nosaltres, més que mai en un moment en què la cultura de patent, almenys a Catalunya, està essent literalment liquidada per la mitomania dels calçots, les gralles, els cargols lleidatans, els castellers i uns quants folklorismes més. Un llibre extraordinari de la primera a l’última plana.