Selecciona Edició
Connecta’t

Mor l’hel·lenista i poeta Carles Miralles, baula de transmissió de la gran cultura clàssica

Catedràtic de Literatura Grega de la Universitat de Barcelona i hel·lenista català de referència, tenia 70 anys

Carles Miralles, a finals de l'any passat a Barcelona.
Carles Miralles, a finals de l'any passat a Barcelona.

De què serveixen la cultura i el saber si no hi ha qui transmeti el bagatge d’unes generacions a d’altres? Això ho tenia molt clar, amb tota la modèstia que sempre tenen els savis de debò però també amb tota la força del convenciment que els caracteritza, Carles Miralles, hel·lenista de referència i poeta, que ha mort avui, als 70 anys, a Barcelona, on va néixer el 1944.

Catedràtic de Literatura Grega de la Universitat de Barcelona (on va rebre fa tot just quatre mesos un sentit homenatge d’un grapat de generacions de filòlegs que van passar pel seu mestratge), la seva vida professional va anar des de la traducció d'Herodes o Xenofont d’Efes a disseccionar l’obra d’Homer, la de Llull, la de Carles Riba o la de J.V. Foix, que li va comportar el premi Serra d’Or el 1994 (Sobre Foix). Això sense oblidar la reivindicació o l’anàlisi de la tasca de la col·lecció dels clàssics de la Bernat Metge o de figures com Nicolau d’Olwer, un dels darrers grans intel·lectuals sobre els quals havia treballat, conduït per la seva tasca a l'Institut d’Estudis Catalans (IEC), on va presidir la Comissió de Lexicografia. El mateix IEC el premiaria ja el 1980 per la seva seminal Lectura de les ‘Elegies de Bierville’ de Carles Riba.

El fil conductor de tot plegat podria ser la bellesa del món i la seva funció, d’alguna manera el leit motiv de la seva notable vocació de poeta, que va arrencar de ben jove, amb prou feines amb 23 anys, quan va aconseguir amb el poemari La terra humida un accèssit en una de les grans pedreres de la poesia en català com ha estat el premi Amadeu Oller. Dos anys després guanyaria el Salvat-Papasseit per On m'he fet home. Trigaria a seguir-lo un altre recull, important en la seva trajectòria, Camí dels arbres i de tu i Per fi la tortuga (ambdós de 1981). Hi havia en aquells versos dolor, “la més característica, segurament, de la condició humana i la més inevitable”, com li agradava definir. Es tractava d’un dolor, però, que no podia fer que un es tanqués a la vida i, sobretot, que no es visqués como si no existís.

L’exercici de despullament devia ser de tal magnitud que el silenci va tornar a ser de tota una dècada. “Em costa molt escriure, per mi és molt difícil”, va admetre en més d’una ocasió qui tenia durant anys versos als calaixos, dels quals després tot just en salvava una metàfora o potser uns mots: una coherent conseqüència de la seva meticulosa naturalesa. Amb La mà de l’arquer (1991), potser un dels seus llibres més densos, amb el to greu i força farcit de referents literaris i culturals, va obtenir el reconeixement més alt de la seva carrera, el Premi Nacional de Literatura Catalana.

Des de llavors, la seva poesia va agafar un to més obert (La ciutat dels plàtans, del 1995, i sobretot Mans lentes d’aigua, del 2002, aquest després d’haver superat un càncer), però la reflexió sobre la pròpia poesia, de què calia fer-ne i de com s'havia de relacionar amb el món que l’envolta i del paper del poeta en aquest mateix món, seguia sent un riu subterrani. El volum unitari que va aplegar tota la seva producció poètica, D’aspra dolcesa, ho deixa veure ben clar i és la millor manera d'esbrinar com era Miralles. “La poesia és la meva biografia moral”, defensava qui va aprofundir en la llengua grega (i va ensenyar-la gairebé durant mig segle) per “l’altíssima qualitat i distància de la poesia grega antiga”.

Premi Nacional de la Crítica catalana de poesia 2010 per L’ombra dels dies roja i Premi Extraordinari Salvador Espriu dels Jocs Florals de Barcelona fa dos anys per Hi ha feres d’altre temps. A hores d'ara increïbles, Miralles es mostrava incansable, com va demostrar la seva activa participació a la rebotiga dels mastodòntic Any Espriu, un dels seus referents com Riba. Tot això malgrat que es trobava ja molt castigat des de feia temps per una malaltia cardiovascular. Sobre la taula treballava darrerament en les tragèdies d’Èsquil i en un nou poemari, Tres suites. “La meva poesia no és testimoni del meu temps sinó d’allò que perdurarà en la intel·ligència, allò que queda en l'ànima dels homes que no escombra el temps, la pluja”, deia. Allò que cal transmetre, doncs.