Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Amb la cara pagues

En el 4-F hi ha higiene pública i racista i en els efectes de 'Ciutat morta' cares benpensants que es delaten a si mateixes

Vaig tenir a l’Autònoma un bon professor de periodisme, José Luis Martínez Albertos, avui catedràtic emèrit de la Complutense madrilenya, que a classe ens advertia: “El problema del periodisme no és que es vengui... sinó que es regali”. Eren els últims anys del franquisme. La lliçó em ve al cap una vegada i una altra, més i més. Hi torno a pensar en veure Ciutat morta, el debat al programa .CAT i, aquesta setmana, la cara de Yuri Sarran Jardine en l'entrevista per Skype que li ha fet un dels directors del documental i que publica el quinzenal Directa.

La cosa va de cares. El primer efecte fort que vaig rebre de Ciutat morta me'l van produir les cares, les pintes, l'estil renaixentista punk de Rodrigo Lanza i l'aspecte sense maquillar de les amigues lesbianes i queer de Patricia Heras, entre elles l'elegant i sencera Silvia Villullas. Aquest film extraordinari per tantes raons, també i sobretot cinematogràfiques de no-ficció, et confronta d'entrada amb això: “Està vostè disposat a acceptar aquestes cares, aquestes pintes? Perquè si no ho està, no cal que continuï”. De cares va la cosa, i no només pel que eufemísticament tants comentaristes veig que han decidit de dir-ne “l'estètica”. Sinó de cares partides. Hi ha moltes cares partides, aquí, molta tortura, molt de dolor. I també molta cara dura.

Perquè en últim lloc, però no pas el menys important, també és eloqüent la cara del responsable de comunicació (ah, la beneïda comunicació) de la Guàrdia Urbana el 4-F, un paio que només veure'l engegues a córrer per si de cas i que, si el sents parlar, no pares de córrer fins a l'altra punta del món. O la cara d'un representant sindical de la Guàrdia Urbana en l'actualitat, o les cares d'un i dos representants de l'Ajuntament de Barcelona, o la cara d'un periodista i tertulià objectiu que en el moment dels fets dirigia un diari i no va dir-ne ni piu. Amb la cara paguen.

Recordar no és sempre la manera de superar el dolor, sinó de tornar a voler morir

Amb la cara paguem tots, de fet. Vostè també, servidora també. Només que no m'he trobat (encara, i que duri) amb un policia que consideri sospitosos, què sé jo, el pentinat que duc o els vestits que de tant en tant em poso peti qui peti, i que decideixi que això és delictiu i mereix una bona tongada d'hòsties perquè, com bé diu l'antropòleg Manuel Delgado en el documental, tenir aspecte diferent atempta contra la higiene pública, que exigeix que punks renaixentistes i lesbianes i queer desapareguin de la vista. No és la meva pinta, per bé que igual demà em transformo en queer per comunió amb les dones del 4-F, o en una Cindy Lauper per comunió amb Patricia Heras, però sí que observo que no està ben vist que les seixantines fumem i besem pel carrer al nostre, a la nostra, acompanyant. En fi, quin pànic.

Si a més ets un mulato de Trinitat i Tobago, com ho és Yuri Sarran Jardine, et mereixes per això mateix un bon batan, que diuen a Saidí, una pallissa policial que et deixarà en blanc set anys de la teva vida perquè recordar és tornar-ho a viure i, digui el que digui la psicologia de manual, recordar no és sempre la manera de superar el dolor, sinó de tornar a voler morir, com el jove Jardine va desitjar morir en aquella habitació de comissaria on set policies el van atonyinar amb crueltat el 2007.

Diu Gregorio Morán a Ciutat morta que entre les coses més al·lucinants d'aquesta història terrible hi ha l'absència de societat civil que els fets revelen i que el suïcidi de Patricia Heras ha posat sobre la taula, ja que, en efecte, sense la seva mort no hauríem parlat mai del 4-F. No hi va haver ni un periodista en sentit estricte, ni un jutge honest, ni un policia conseqüent, al·lega Morán, que encertadament subratlla que tot plegat recorda una pel·lícula de les que sovint el cinema nord-americà aixeca i mostra al món, però sense herois morals. Ho subscric, amb un matís. Hi ha una escassetat de consciència individual esgarrifosa entre nosaltres. No pot haver-hi societat civil quan la consciència individual és com qui diu inexistent en les institucions i en el comú. No sembla que hi hagi cap Serpico en els nostres cossos policials. I el paio que va llençar el test contra el guàrdia Salas fa vuit anys que està amagat perquè no vol “pagar els plats trencats”.

Ni els metges de l’Hospital del Mar poden permetre's consciència. Ho deuen veure tan sovint, gent emmanillada que els arriba destrossada a cops sense explicació, que no poden fer res més que evitar la mirada dels torturats. Ho suposo, m'ho imagino, m'espanto.

Honor a Xavier Artigas i Xapo Ortega per Ciutat morta i per l'enteresa que mostren aquests dies davant l'exposició als mitjans i la seva parafernàlia. No és cap consol, és clar, si no serveix per reobrir el cas, com ha denegat aquest dimarts la Fiscalia. Honor a Mariana Huidobro, la mare coratge del noi Lanza. I honor a Jesús Rodríguez, periodista de la Directa, que ha treballat com un valent fent simplement la seva feina, cosa que el referma com a periodista. Que no es ven, ni es regala.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF