Diari d’un aplaudidor

Cada matí torna de l'oficina de l'INEM i revisa les ofertes del diari. Res. O allò d'“enviï el currículum i ja li trucarem”. Manuel Martín, pare de dos fills, té 49 anys i està a l'atur des d'en fa tres. Només rep l'ajuda de 426 euros i la seva exdona l'ha denunciat per no passar-li la pensió. Mentre troba alguna cosa, viu a casa d'un amic que li deixa una habitació al barri madrileny de Carabanchel. Ho ha perdut tot, lamenta. Així que avui ha trucat a aquell telèfon que li van donar per anar a la tele com a públic. Aplaudidor, l'anomenen. A la tarda, després de mitja hora de viatge en un autocar ple de gent amb mil històries, es troba enmig d'un polígon industrial d'Algete (a 30 quilòmetres de Madrid) fent cua per entrar en un plató del qual no sap quan en sortirà. Només li han dit que rebrà vuit euros.

“Els que ja en teniu… vinga, aneu cap allà! No és tan difícil!”, els diu una mena de capatàs amb folre polar mentre treu en ple carrer entrepans i refrescos de capses de cartró. El Manuel no té gana, però l'agafa. Com ell, més de 400 persones desafien el fred des de fa una hora i mitja amb una llauna gelada de Pepsi a la mà. Hi ha jubilats, nois a la vintena i molts estrangers: polonesos, romanesos, lituans, llatinoamericans. Han vingut en autocars des de diferents punts de Madrid i la majoria està a l'atur, o no rep cap prestació. Són aplaudidors professionals, aquell públic que apareix de fons passant-s'ho molt bé als programes de la graella televisiva espanyola. Han pujat a l'autocar a les quatre de la tarda i avui molts arribaran a casa cap a les dues de la matinada. A més de l'entrepà de xoriço, que alguns guarden a les bosses per al sopar, s'enduran aquests vuit o nou euros per una jornada que en total durarà gairebé 10 hores. Perquè les portes del plató de TVE continuen sense obrir-se a tres quarts de set. L'aplaudiment ja no cotitza, deixa anar el Borja, un noi de 20 anys resignat i mort de fred.

Aquest món de riures i balls artificials és avui el del Manuel, que durant anys va ser escurapous i es va ocupar de les clavegueres. Però també és ara el de la peruana Jezzy, el dels colombians Álex i Fernando o el del lituà Robert Pukctys. Almenys fins que els surti una feina. Una de debò. Se'n van assabentar per una captadora de públic per a programes de televisió que els va oferir la possibilitat de passar una estona i tornar a casa amb vuit, nou o deu euros. Perquè aquesta és la gràcia. Poden fer-ho diverses vegades a la setmana i aconseguir uns 150 euros al mes. El límit el posa el seu avorriment. Abans d'entrar, encara a l'autocar, signen un paper on renuncien als seus drets d'imatge i acrediten, a canvi, haver rebut els vuit euros. O deu en un bon dia.

Així funciona el submón del públic a la televisió espanyola. En la majoria de casos —els programes en directe, com El Hormiguero o Buenafuente, solen tenir un públic més vocacional— es tracta de persones sense ingressos o amb una pensió minsa reclutades per agències (a Madrid Penelope o Makers Actions TV són les més importants) o per captadores a comissió amb aquestes empreses: dos euros per cada aplaudidor. Molts en fan un modus vivendi. El Manuel és la segona vegada que ve. Mai hagués pensat que hi hauria res més dur que ser escurapous. Està horroritzat amb el tracte que rep, com en l'època dels cacics, diu. “Però estic desesperat”, diu. “No em fa vergonya dir-ho. I la desesperació et porta a aquests llocs. Amb el que em donin puc comprar una barra de pa i un paquet de tabac”.

Abans hi havia menys gent i pagaven més”, explica una captadora de públic

L'autobús ha arribat a Algete a les cinc, però fins a les set el plató no obrirà les portes. És igual si fora la gent està gelada. Aquesta feina també ha canviat, explica una captadora que va començar com a públic fa més de vint anys i ara mou diàriament autocars amb 50 persones. “Abans hi havia menys gent i pagaven més. Avui és un abús. Fa molta pena com els tracten, com bestiar. De vegades em fa vergonya fins i tot portar-los”, relata com dient "és el que hi ha".

Aquesta nit al remot polígon es roden algunes parts de la final de Hit, la canción. Un programa de TVE presentat per Jaime Cantizano i ple d'estrelles omnipresents de la música espanyola com Melendi, Mojinos Escocíos o Bustamante. Però quan els músics arriben amb cotxe i travessen la gernació, ningú els pot demanar un autògraf o una foto. Alguns ho intenten. “Ara no”, torna a intervenir el capatàs del folre polar. Toca entrar. A dins, el plató està ple de gom a gom: més de 400 persones per aconseguir aquesta lluentor de fi de festa feliç. És “el show-bussiness”, diu un regidor hiperactiu i forçosament graciós mentre exigeix moviments de braços, aplaudiments i infinit entusiasme a un públic que, en realitat, aquests dies dies no té res a celebrar.

Ana Belén, treballadora social a l'atur des de fa dos anys i mig, en fa 16 que ve intermitentment a aquests programes. Viu del que li dóna la seva família i del que treu aquí. Fa el que li diuen, com tothom. Si el regidor demana aplaudir, ho fa; i si cal aixecar-se i riure, riu i mou els braços. “Al principi em feia il·lusió venir i em posava a primera fila perquè em veiessin. Ara sempre m'amago a l'última”, explica resignada ja al plató. Per a ella l'espera és el pitjor en aquesta tragicomèdia de focus i preses falses. I la monotonia. A sobre acaba de perdre el mòbil. “Quin gran negoci...”, diu. Amb els vuit euros no en té ni per al duplicat de la SIM. Però continua aplaudint.

Pot ser que el mòbil, sospita ella, li hagi caigut en un dels vuit lavabos mòbils que la productora posa a l'exterior per a centenars de persones. Quan comença el programa, només s'hi pot anar quan algun regidor o l'home del folre polar donen permís per fer-ho després de demanar-ho unes quantes vegades (aquest cronista ho va aconseguir a la tercera). Al final de la tarda, completament a les fosques, entrar en un d'aquests lavabos és un desafiament higiènic extrem. “La meva dona de vegades ha d'arremangarse la faldilla per ficar-se aquí i no tacar-se, és fastigós”, explica Fernando (nom fictici per por que no li tornin a trucar), un jubilat de 71 anys que aquí troba un complement per a la raquítica pensió que reben ell i la seva dona. “No vivim d'això, seria impossible. Ens serveix per a algunes despeses. Però algunes parelles omplen la nevera amb això que ens donen”.

Els participants es queixen de llargues esperes al carrer i moltes hores sense anar al lavabo

Aquí es coneixen tots. Molts, com aquests jubilats, fa anys que hi vénen. Poden explicar batalletes de presentadors, regidors i artistes. Són experts en televisió; si algú els ho demanés podrien ser consultors catòdics. Com el xilè José Becerra, que té estudiats tots els errors de realització. Al Manuel, en canvi, se li està fent molt pesat. Ser escurapous podia ser una mica “fastigós”, assenyala. No guanyava més de 1.500 euros. Però la tele és “un món molt mentider”.

El programa havia d'acabar cap a les 23.00 hores. O això els va semblar entendre en algun moment. Però passada aquesta hora s'anuncia que algunes actuacions s'han de repetir. Culpa de la productora. O dels artistes. Llavors alguns comencen a corejar que volen més diners. La cap d'una de les agències talla en sec la petita rebel·lió. El xou ha de continuar. I a més, tots ja han signat el que cobraran, així que no hi ha res a discutir. “Jo sé que són molt pocs diners, però és el que em donen a mi”, explica dies després per telèfon Penélope (19 anys al negoci), propietària d'una de les agències. “Si no ho faig jo, ho farà una altra empresa”. Ella insisteix que el que fan els aplaudidors “no és una feina” i que els diners que els donen tampoc són un pagament, sinó més aviat “una ajuda”. L'empresària, tot i això, reconeix que les condicions no són bones. “És difícil gestionar grups tan grans”.

Quan s'acaba el programa, l'agència dóna els diners als captadors i aquests, un per un, els donen als seus aplaudidors a cada autocar. Al comptat. Ana Belén, Robert, Borja, Angie i Jezzy arribaran a Madrid a les 0.30 hores. Des del punt on els ha deixat l'autocar, el Manuel encara té un trajecte d'una hora fins a la casa del seu amic. No sap si el tornaran a trucar. És dijous a la nit i la majoria torna a tenir programa dissabte. Aquesta vegada a La Sexta. Tertúlia política i entrevista a Pablo Iglesias. O el que és el mateix: vuit euros més.