Selecciona Edició
Connecta’t
el procés és una gran tertúlia / 6

Toni Soler, l’apuntador de l’imaginari col·lectiu

La influència de les seves creacions és difícilment igualable

Toni Soler, al 'Polònia'.
Toni Soler, al 'Polònia'.

Jordi Pujol va ser el pare dels primers 25 anys de la Catalunya contemporània. Molts som fills del pujolisme. El sistema d’ensenyament, la programació de TV-3, els servilismes polítics i empresarials... Fins i tot els búnquers municipals del socialisme es muntaven per contrarestar el domini de Pujol. Mort el dictador, Pujol va recuperar un país i la seva identitat, i li va crear un imaginari col·lectiu. Mort (políticament) Pujol, en una època en què els líders polítics han perdut credibilitat, qui fa més per alimentar l’imaginari col·lectiu són uns quants personatges que es mouen entre l’àmbit públic i el privat –un aiguabarreig molt català. Entre ells, destacat, hi ha Toni Soler.

La influència de les creacions de Soler a Catalunya és difícilment igualable: dos programes a TV-3 de Minoria Absoluta, la seva productora, han estat líders d’audiència durant anys. El primer, Polònia, caricaturitza la vida política des de tots els prismes. És una estratègia intel·ligent perquè la diversitat social es reconcilia en el Polònia. El segon, Crackòvia, ha acompanyat el moment més àlgid del Barça com a superestructura d’Estat. Minoria Absoluta també té una hora de programació a Els Matins de Catalunya Ràdio. Quan els minoristes acaben la seva feina a la ràdio pública, comença a Rac1 una de les creacions estrella de Minoria Absoluta, La segona hora. Soler ja havia arrasat anys abans amb el Minoria absoluta com a programa de ràdio, un espai per on desfilaven els polítics i les anàlisis més influents. En aquest espai de Soler i en un altre com El favorit, de TV-3, es va donar a conèixer entre el gran públic Oriol Junqueras, com a historiador que explicava les efemèrides més transcendents.

L’independentisme és guai

Llibres, obres de teatre, pel·lícules sobre la proclamació de la República o sobre Pere Casaldàliga: Soler és capaç de compaginar la seva condició de promotor d’un entreteniment de país amb la seva condició d’apuntador del país. La nova Catalunya ha d’estar oberta al món, ha de ser alegre, exemple d’una munió de valors i, sobretot, sobirana. Ara l’independentisme és guai; l’independentista de la generació Polònia no beu del porró sinó d’una ampolla de Moritz, no calça espardenyes sinó sabatilles Munich, la butlleta per votar el 9-N se la descarrega des de l’Ipad. El diari Ara, del qual Soler és accionista i articulista de capçalera, és el paradigma d’aquest canvi.

Els articles de Soler a l’Ara són els d’un moderador del procés. Toca el crostó als uns (CDC) o als altres (ERC), es permet ser el més realista d’una colla on és obligatori transmetre optimisme i unitat. Soler posa ordre quan les files se sobreexciten o demana respecte per al PSC. Sobretot estableix les maneres d’actuar, com en aquest article del 17 de gener: “No seré jo qui distorsioni el so de violins que acompanya el moment actual del procés; l’acord entre Mas i Junqueras ha costat tant, i ens va deixar a tots tan estabornits, que sembla que ara s’ha imposat una entesa tàcita per insuflar optimisme per decret i per desterrar paraules i actituds que restin o divideixin. Jo també ho intentaré. [...] és important que l’ANC, l’AMI i Òmnium Cultural mantinguin el seu paper arbitral, afavorint el consens, el diàleg sobre aspectes concrets, la verificació constant dels acords. Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal han insistit en la necessitat d’eixamplar la base social del sobiranisme, i això demana fermesa en les conviccions però una mà estesa de forma sincera cap als que es mouen en territoris ideològicament fronterers. I, sobretot, no demana tant mobilitzacions massives com una pluja fina d’activitats més localitzades, amb més contingut, per fer entendre a cada cop més ciutadans que el que està en joc és el futur del nostre dia a dia, i no un horitzó indefinit, ple de banderes flamejants i alimentat només per la il·lusió”.

Aquest text té totes les característiques de l’apuntador: 1) Parla en primera persona del plural, és a dir, s’inclou en el col·lectiu al qual es dirigeix –la massa sobiranista–; 2) Es podria llegir com un butlletí intern, amb les indicacions que cal seguir. 3) Assumeix el rol de rondinaire que fa de contrapunt de la il·lusió del col·lectiu.

“Viure lliure”

L’independentista de la generació Polònia no beu del porró sinó d’una ampolla de Moritz

Soler sembla ideològicament proper a ERC però manté una equidistància que li garanteix un respecte per part de tots els actors de la independència. Aquesta equidistància, la seva condició de divulgador de la història i sobretot la seva influència el van projectar com a comissari del Tricentenari a Barcelona. En aquest paper va destacar pels aspectes més cosmopolites d’aquest any de propaganda identitària: les aplicacions tecnològiques, conferències de filòsofs que meditaven sobre la identitat europea o debats entorn de conceptes com “Què és per a tu Viure Lliure?” o “Commemorar el futur”.

Com a tertulià, Soler és més cautelós que els seus companys. Difícilment cau en polèmiques, respecta els torns i és molt concret exposant els seus plantejaments. A El món a Rac1 acostumen a difondre els talls d’àudio dels moments calents de la tertúlia. L’última vegada que Soler va aparèixer en un d’aquests resums polèmics va ser l’octubre del 2014. Andrea Levy va criticar que a Twitter alguns catalans celebressin l’arribada de l’ebola a Espanya. Soler va replicar encertadament que no es pot fer política ni avaluar patrons socials pel que diguin quatre eixelebrats a Internet. Soler s’ha distanciat de Twitter perquè ha patit de valent l’assetjament del nacionalisme espanyol. A vegades s’enganxava amb gent que l’insultava, o senzillament entrava en la voràgine de repiular missatges catalanòfobs, precisament dels quatre sonats que sap que no cal tenir en compte.

Soler em va comentar una vegada a Twitter que jo criticava molt el catalanisme i poc l’espanyolisme. Allò em va sorprendre perquè Soler és una persona que com a català exerceix l’autocrítica. La meva lògica és que si sóc periodista és més normal que faci d’auditor dels que manen a casa. Amb el temps, seguint el procés i Soler, crec que he entès el que volia dir: el nacionalisme català no és diferent de la resta de nacionalismes i, per més modern que el vulguin dibuixar, continua necessitant un enemic comú per mantenir-se unit.

MÉS INFORMACIÓ