Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

Una ciutat de “papanatas”

El nas finíssim de Gaziel disseccionà Barcelona, amb un punt d’acidesa, en articles i memòries

El nom de Miramar, en un gran rètol comercial de final del segle XIX, a la falda de Montjuïc.
El nom de Miramar, en un gran rètol comercial de final del segle XIX, a la falda de Montjuïc.

El pare volia que fos notari o registrador de la propietat, a triar amb el germà gran, però ell sortí un dels millors periodistes que ha donat mai Catalunya. Això sí, amb una fina intuïció per l’urbanisme de Barcelona. Un dia, agafà un plànol de la ciutat creixent, traçà amb llapis vermell una ratlla de nord a sud que passava pel passeig de Sant Joan i un altra d’est a oest per la Gran Via, i li digué al pare que es vengués tots els terrenys que tingués a la dreta i es concentrés a comprar-ne a l’esquerra, que la ciutat bategaria allà. El pare es mirà aquell bufa núvols aprenent de filosofia però li va fer cas i enfortí la butxaca.

Queda clar que Agustí Calvet, Gaziel, estimava la seva ciutat. En són una mostra les seves memòries, Tots els camins duen a Roma (Proa, que les recuperà al setembre amb un cautelós tiratge de 1.200 exemplars, n’ultima mil més), i també que la gran Barcelona i les seves peripècies foren un dels leitmotiv dels seus articles periodístics més reeixits, com demostra La Barcelona de ayer. Estampas y crónicas (1919-1933), apareguts a La Vanguardia (Libros de Vanguardia).

Aplec inèdit que Gaziel deixà preparat i que el filòleg-fura Jordi Amat ha trobat i editat, el llibre és una petita joia per a tot amant de Barcelona, malgrat que Gaziel renya i mostra un malhumor que no és més que el desencant per una ciutat que podia haver estat i no fou. La culpa és tant dels seus conciutadans com de les elits rectores. Amb el to del Larra dels articles de costums, els critica fins i tot la falta de netedat en acudir als espectacles (“todo el mundo va así, con el mismo traje de diario, sin quitarse el polvo de los zapatos, muchos hombres sin rasurarse. En Barcelona (…) se pasa bonitamente del almacén a la platea, sin lavarse las manos (…), el que tiene ganas de escupir, escupe; este da unos formidables bostezos; ese se suena a cabezadas; el de más allá se rasca el cogote o se aliña el pabellón de la oreja”; abril de 1919). Per descomptat, també fustiga la pèrdua de la identitat barcelonina, li molesta la ja uniformadora modernitat de la creixent societat de masses. Ho farà amb ironia i un deix que recorda l’Stefan Zweig d’El món d’ahir.

Precisament perquè és un excel·lent representant d’aquell gran i incomprès exercici de funambulisme que fou el periodisme d’orientació, Gaziel també dispara cap amunt, a la burgesia, començant per Puig i Cadafalch, llavors (1922) president de la Mancomunitat, a qui per la seva condició d’arquitecte l’Ajuntament encarregà d’urbanitzar la plaça de Catalunya, “verdadero zoco africano”. Un il·lustre que viu en un magnífic i reformat edifici al carrer Provença, però que en canvi no s’ha asfaltat el seu tros de vorera, un autèntic fangar como li recrimina Gaziel. No ha de sorprendre: en diversos textos, el periodista critica que a Barcelona falta, entre altres coses, “que los ricos aprendan a serlo: (…) un burgués de Barcelona es imposible codearlo, en su vida, sus gustos, sus aficiones intelectuales y artísticas, su amplitud de horizontes, y sus anhelos de elevación, con otro de Hamburgo, de Mánchester, de Milán, de Lyon o de Bruselas”.

La administració tampoc queda bé. L’excusa grossa la donarà el balanç de l’Exposició de 1929: malgrat que ha escrit que Madrid és millor metròpoli que Barcelona perquè ha planificat amb més seny i aquí predomina l’individualisme arquitectònic, Gaziel no s’està de demanar a Primo de Rivera que l’Estat ajudi a cobrir les despeses d’un esdeveniment internacional. La liquidació serà de 510 milions de pessetes: es va dir que costaria 250 milions. Els barcelonins pagaran la festa de 15 milions durant 34 anys. “¿Por qué este catastrófico Tratado de Versalles ha sido confeccionado y conducido con tanto sigilo?”, pregunta. “¡Somos unos papanatas! Lo que engullían los sumideros de las cascadas, no era agua, sino oro puro”, es queixa d’una situació que hipotecarà durant tres generacions la vida dels barcelonins (febrer de 1931). Reclamava en un altre article, parlant de la xacra de l’anarquisme, que a Barcelona li faltava “decencia colectiva” (gener de 1933). L’actualitat de la ciutat dóna al llibre, a sobre, una vigència tristament extraordinària.