Selecciona Edició
Connecta’t

FlyHard, l’èxit d’un teatre jove i... petit

La sala del barri de Sants, a Barcelona, proposa obres "parlades com es parla al carrer"

Sala Flyhard.
Sala Flyhard.

Tortugues. La desacceleració de les partícules està en cartell fins al 25 de gener fent ple diari a la FlyHard. Un podria pensar que, com que es tracta d’una sala que no arriba a les 45 cadires, no és gaire cosa. Però si pensem que aquest ple és una constant en aquest espai teatral del barri de Sants, a Barcelona, ens adonarem que al darrere hi ha una bona feina. La recepta de l’èxit no la sap ningú. Els ingredients, sí. Clara Cols, actriu i productora de la companyia i de la sala, juntament amb Roser Blanch, Pablo Lammers i Sergio Matamala, ens els especifica: “Teatre actual, narratiu, proper, jove, directe, quotidià, parlat com es parla al carrer, àgil...”.

La FlyHard és companyia i productora de teatre. “Som una mena d’homes i dones orquestra: ens ho muntem tot nosaltres”, diu la Clara. Tot va començar cap al 2006, quan un grup d’actors va decidir que volia fer un teatre diferent del que es feia: “No ens sentíem identificats amb les obres que es representaven”, explica. No és un comentari crític, en absolut. Simplement van decidir que apostarien per un teatre narratiu, que expliqués coses de l’aquí i de l’ara, en el qual es veiés reflectit el jove que també va al cinema i devora sèries de televisió, la gent del carrer, el ciutadà de peu. Per a això, els calia fer-s’ho tot sols: el text, l’escenografia, la interpretació... Tenien ganes de jugar amb la realitat que els envoltava i van crear una companyia que va estrenar el seu primer espectacle, Neoburning generation, escrit i dirigit per Jordi Casanovas, a la desapareguda sala de Barcelona Areatangent. (D’aquesta obra sorgeix el nom de la productora: hi apareixia una companyia aèria low cost que es deia FlyHard.)

No ens sentíem identificats amb les obres que es representaven

Jordi Casanovas va ser l’alma mater de tot plegat. “Vam confiar en ell i ell ens va encomanar la seva manera de fer teatre, amb molta improvisació, molt proper, molt autèntic”, reconeix la Clara. Les creacions, on tots els integrants de la companyia aportaven coses, van funcionar. “Al principi pensàvem que potser duraríem quatre dies, però la cosa va anar bé”. Obres com Wolfenstein, Tetris o City/SimCity (Premi Revelació de la Crítica Teatral de Barcelona 2006-2007, Premi Crítica Serra d’Or 2006, dues nominacions als Max 2008...), La ruïna, La revolució o Volem anar al Tibidabo ens endinsaven en la realitat de cada dia, més o menys exagerada, edulcorada, sacralitzada, però propera i recognoscible.

El 2010 es va inaugurar la sala del carrer Alpens. Un espai atractiu, diminut, amb encant. Una paret inconfusible al carrer, pintada de fúcsia i amb el nom ben clar, en negre: FlyHard. Darrere d’aquesta paret, un rebedor amb una taula per pagar les entrades i una tauleta amb una mica de vi per tastar abans de l’espectacle. Rere una porta, la sala: una capsa de sabates amb una vintena de cadires en tres nivells a cada banda d’un escenari quadradet i acollidor. En aquesta atmosfera s'hi respira teatre, molt de teatre.

Des del començament, els membres de la companyia van tenir clar que “les limitacions poden ajudar”. L’encaix de les històries en aquest espai reduït és total. “Hi juga tant una escenografia estudiada fins al mínim detall com un desenvolupament que, sovint, juga amb l’espai i el temps, i et trobes dues parelles que l’espectador veu juntes a l’escenari però que figura que estan en llocs diferents, i parlen d’una mateixa cosa...” Un exercici de bricolatge narratiu (marca de la casa) delicat i arriscat que funciona estupendament. Influència del teatre argentí? “No la podem negar”, diu la Clara. “El teatre de Veronese, de Tolcachir, de Daulte... les representacions en pisos que van triomfar allà arran del corralito són el més semblant al que fem aquí!”

Absorbim l’energia dels espectadors. Ens tenim a tocar

Per sobre de la crisi, la factoria FlyHard va posar fil a l’agulla i se’n va sortir. La tasca no era gens fàcil. “L’autogestió ens ha funcionat”, admet la Clara. “Fins llavors, treballàvem per amor a l’art, com se sol dir. Un donava classes, un altre treballava en un menjador escolar...” I, alhora, produïen obres, moltes de les quals tenien vida més enllà de Sants. És el cas de Burundanga, l’esbojarrada història d’un segrest de Jordi Galceran que va passar per La Villarroel i va fer temporada a Madrid. També a La Villarroel vam poder veure, una rere l’altra, Un home amb ulleres de pasta, de Jordi Casanovas, i Nit de ràdio 2.0, de Cristina Clemente. Smiley, una història d’amor entre dos joves de Guillem Clua (finalista en el Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta, juntament amb El crèdit) va omplir el Club Capitol i encara està de gira. Litus, la terrible història d’un suïcidi explicada amb tacte per Marta Buchaca, la vam poder veure també a l’Espai Lliure. El rei borni, de Marc Crehuet, va ser una crítica a la violència policial arran de la pèrdua d’un ull d’Esther Quintana i va passar per la sala Barts...

Aquestes obres de teatre són produccions pròpies o encàrrecs concrets, però totes són d’autors catalans contemporanis i tenen el segell FlyHard. “Sabem el que volem oferir, per això tenim un públic fidel, fins i tot una clientela fixa, molts dels quals són gent del barri, que ens collen molt. No podem abaixar la guàrdia ni podem enganyar ningú”, comenta l’actriu. La complicitat amb el públic és total. “Absorbim l’energia dels espectadors. Ens tenim a tocar. I si un arrenca a riure, ho hem de pair com sigui... Però tot plegat és bo, calibrar l’experiència del públic en el mateix moment”.

'New Order' a la sala FlyHard.
'New Order' a la sala FlyHard.

L’any passat la FlyHard va superar un darrer obstacle. Jordi Casanovas, el gran impulsor de la companyia i de la productora, va plegar. “Vam tenir desavinences personals”, reconeix la Clara, paisana del director (de Vilafranca). La maquinària, però, ja estava prou greixada i anava tota sola. “De fet, sempre vam treballar junts, en equip i compartint la mateixa mirada sobre el teatre”. La marxa de Casanovas, embrancat en interessants projectes individuals arreu, no ha influït en les aspiracions de la FlyHard.

“Amb les subvencions funcionem igual, però ara podem pagar millor la gent”, explica la Clara. “Ara els quatre responsables de la sala podem dir que vivim d’això i ens toca fer sostenible el projecte. Per a això, volem donar màxima vida a les obres”. Tortugues, que ha deixat una bona llista d’espera, tornarà a l’abril; al febrer reposen New Order, amb la incorporació de Gemma Brió, autora i actriu de la multipremiada Llibert, i del 17 al 22 de març es representarà el cicle de concerts A tocar, amb noms com l’actriu (i música) Anna Moliner, Pau Vallvé i Àlex Torío (autor de la música de Tortugues). La propera estrena, que arribarà al juny, serà Mata el teu alumne, de Carles Mallol, premi Born 2014.

Quadrar els números

Subvencions. Durant els primers anys, la FlyHard no va rebre cap subvenció pública per temporada. “Cada any rebíem com a molt una subvenció per producció (de com a màxim 15.000 €)”, diu Cols. Per a la temporada 2013-2014, van obtenir una subvenció de la Generalitat de 45.800 €. Des d'aquesta temporada (2014-2015) s'han acollit al conveni trianual de la Generalitat (120.000€ per 3 anys). L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Icub, va aportar 6.000 € el 2013 i 13.456 € el 2014. Per a les reformes de la sala, hi va posar 42.185,83 €. El cost va ser de 68.315,73 €. La diferència la va costejar la FlyHard.

Preus. La FlyHard no vol entrar en plataformes de descomptes i ofertes, perquè considera que són els teatres els que han de vendre les entrades per eliminar intermediaris per tal que la taquilla acabi arribant a qui realment sustenta els espectacles, que són els equips artístics i tècnics que hi participen. Els preus, que fins fa dos anys eren de 5 o 10 euros (el públic pot triar en funció de les seves possibilitats), ara són de 12 o de 16 euros.