Selecciona Edició
Connecta’t

El ‘señorío’ del Reial Madrid

No hi ha cap club al món que se sàpiga vendre tan bé com el Madrid. La gent i la premsa li riu majoritàriament les gràcies

Cristiano veu la vermella per agredir Edimar.
Cristiano veu la vermella per agredir Edimar. getty

Ha tornat la versió més madridista del Madrid, aquell club que construeix un relat imperialista a partir de la conquesta de la Copa d’Europa, un torneig que se sent seu des que va participar en la seva fundació l’any 1955. Florentino Pérez sempre ha aspirat a ser la reencarnació de Santiago Bernabéu. I ara mateix té motius de sobres per presumir de dirigir l’equip campió del món i, òbviament, també de la Champions després del seu triomf a Lisboa contra l’Atlètic.

No es discuteixen pas els mèrits del Madrid, sinó que es debat sobre la seva “evangelització futbolística” i la utilització que fa del poder, com si tot hagués de passar pel seu sedàs, perquè és el club més bo i més ric del món, per sobre dels anglesos, per més que dominin el mercat, i també dels alemanys, que passen per ser els més organitzats, cosa fàcil de constatar amb el funcionament de la Bundesliga. No hi ha cap xeic ni empresari rus que pugui discutir de res amb Florentino.

Només fa falta repassar els últims esdeveniments de Chamartín i especialment els fitxatges de les joves promeses, presentades amb tota la parafernàlia institucional i mediàtica, com si fossin les futures estrelles del rock. Florentino ha deixat de fitxar els jugadors que acabaven de guanyar la Pilota d’Or, com va fer amb Kaká, per apostar per juvenils que seran figures, candidats al Trofeu Bravo. No necessita secretari tècnic ni Masia, ni cap infraestructura, sinó que en té prou amb el seu feix de calés.

Quan es deia que Asensio era el futbolista espanyol amb més projecció (19 anys) i estava a punt de fitxar pel Barça, el Madrid se’l va quedar per 3,9 milions. El mateix va passar amb el noruec Odegaard (17), que se’n va anar de l’aeroport del Prat al de Barajas, per quatre milions. Ni el planter de l’Ajax s’ha pogut resistir a l’oferta de Florentino per Peeters (16). I ahir va fer oficial la contractació per uns 15 milions del que passa per ser el millor centrecampista brasiler: Lucas Silva (21).

Silva vol ser Kroos, diuen que Peeters s’assembla a Guti, hi ha qui veu en Odegaard les mateixes facultats que té Messi, i a Asensio li han vist coses d’Isco. I ja se sap que darrerament es presenten Isco i Ramos com els nous pòsters de la selecció en substitució d’Iniesta i Puyol. Els símbols del Madrid substitueixen també els del Barça en la iconografia de La Roja. I el que vindrà! No hi ha qui pari la fal·lera de fitxatges de Florentino ni la maquinària del Madrid per reconquerir la selecció d’Espanya.

Fins i tot les derrotes resulten beneficioses per al Madrid. Així, l’eliminació de la Copa del Rei s’ha vist com una teràpia per a l’equip titular

No hi fa res que Ancelotti digués al desembre que no fitxarien ningú al mercat d’hivern; segurament hi té més a veure el fet que la FIFA, segons el diari As, ha obert una investigació pel fitxatge de menors, la mateixa causa que va provocar la sanció de la FIFA al Barça. El Madrid difícilment l’enxamparan, perquè pel que sembla no cursa fitxes federatives als seus nens prodigi sinó que utilitza clubs “satèl·lit” fins que no tenen l’edat reglamentària per poder jugar a la Ciutat Deportiva de Valdebebas.

Fins i tot les derrotes resulten beneficioses per al Madrid. Així, l’eliminació de la Copa del Rei s’ha vist com una teràpia per a l’equip titular, massa carregat de partits, necessitat de descans per poder afrontar la Lliga i la Champions. Una trista conclusió si es té en compte que al començament de la temporada es deia que aspirava “al sextete”, com si els títols es venguessin a granel, només per ser del Madrid. Si ho havia aconseguit el Barça de Guardiola el 2009, per què no ho havia de fer el club blanc?

Resulta igualment sorprenent la manera com el Madrid aconsegueix que es parli més del penediment i del repòs que necessita que no de l’agressió de Cristiano Ronaldo a Còrdova. Ningú no diria que ja l’han expulsat cinc vegades i que no hi ha res més lleig que deixar un camp amb un gest tan fatxenda com el de presumir de l’escut de campió del món. Res a veure amb les imatges reiteratives que es difonen cada cop que li vénen arcades a Messi com si fossin el símptoma d’alguna cosa, res de bo per al 10 del Barça.

Ja només faltava que el Madrid s’apoderés de la bandera de l’antiviolència que prediquen els clubs espanyols després de la mort d’un radical del Deportivo, quan no fa pas gaire es va exhibir una pancarta al Bernabéu que deia: “Mourinho tu dedo nos enseña el camino”.

No hi ha cap club al món que se sàpiga vendre tan bé com el Madrid. La gent i la premsa li riu majoritàriament les gràcies, fins i tot quan Casillas diu que guanyen per “casta”, un terme avui perillós en política. El Madrid és l’amo del camp de joc i de la fira del futbol sense que se sàpiga molt bé què té més mèrit: si guanyar partits o convertir en or tot allò que toca i que a vegades, en mans dels altres, sembla merda. Una tàctica coneguda com el señorío, consistent que en lloc de controlar els poders fàctics paga més la pena convertir-se en un d’ells, i si pot ser el més important, molt millor.

La prepotència del Madrid és tan insuportable com el victimisme del Barça, amb la diferència que la màquina de propaganda del Bernabéu és molt més gran que la del Camp Nou. I és que a Madrid ja tenen la Décima.