Selecciona Edició
Connecta’t
XARXES SOCIALS

Ordre de cerca i captura contra els fans de Facebook comprats

Dos emprenedors catalans ideen un segell de qualitat per garantir que tots els ‘M’agrada’ d’una pàgina són de veritat

L'ombra d'usuaris de Facebook davant d'una projecció.
L'ombra d'usuaris de Facebook davant d'una projecció. REUTERS

Aconseguir fer créixer el nombre de seguidors d’una pàgina de Facebook que representa una empresa, una organització o una personalitat pública no és una tasca fàcil en la majoria de casos. Si no ets el community manager de, per exemple, Leo Messi, darrere la gestió d’una pàgina professional hi ha una feina de formiga. A més a més, aquesta gestió s’ha complicat des que la gran xarxa social va optar per mostrar menys continguts de pàgines a les línies de temps dels usuaris. Una alternativa a tenir paciència i esperar a tenir una audiència fidelitzada és la de comprar M’agrada (o likes en anglès) a gran escala. Fent una cerca a Google hi ha desenes de pàgines que ofereixen aquest servei.

Portals web com Buy Likes & Followers, BestFBlikes, Likes Bazar o Comprarfansbaratos.com en són exemples. Ofereixen fans en qüestió d'hores i a preus relativament baixos. Per uns deu dòlars pots arribar a aconseguir 1.000 seguidors i, com més se’n demanen, més econòmica sol sortir la tarifa. Val a dir que no es tracta d’un negoci centrat només en Facebook. Hi ha pàgines que ofereixen als seus catàlegs clics massius a diverses xarxes socials i destaca també que els preus dels likes procedents de països occidentals són més cars. Un pot arribar a pensar que a cop de targeta de crèdit augmentar la popularitat d’una pàgina esdevé molt fàcil. No obstant això, els experts no ho veuen així.

Comprar fans no té sentit si es vol alguna cosa més que un número

“L’ús de tècniques de seguiment massiu no té sentit quan es busca alguna cosa més que un número perquè no serveix de res tenir 10.000 seguidors si a ningú li interessa allò que publiques”, comenta la consultora de xarxes socials Nuria Vega. Assegura que ha provat “per curiositat” algunes aplicacions que prometien obtenir més seguidors a Facebook, però conclou que les experiències d’aquest tipus han estat sempre “decebedores” des del punt de vista qualitatiu, en termes de generar diàleg.

En la mateixa línia, Facebook adverteix expressament que no aconsella comprar fans perquè fan baixar el valor d’una variable del seu algorisme intern que mesura el compromís dels seguidors, la seva interacció amb la pàgina, amb la qual cosa l’operació pot resultar contraproduent. Si aquest valor és baix perquè tens un percentatge alt de seguidors als quals realment no els agrada el que publiques –han fet clic perquè els han pagat– la pàgina passa més desapercebuda. La xarxa de Mark Zuckerberg es reserva també el dret a eliminar els seguidors comprats en cas de detectar-los.

El consultor en ètica online Oriol Torres va més enllà de qüestionar l’eficàcia d’aquesta pràctica. Explica que algunes companyies que venen seguidors utilitzen màquines per fer clics massius, si bé en d’altres la mà d’obra és humana i està formada per “persones del Tercer Món que prostitueixen els seus likes a canvi de misèria”, afirma.

Torres ha participat en un treball de camp format per un equip multidisciplinari que durant sis mesos, a Barcelona, s’ha reunit cada dues setmanes per analitzar aquest fenomen. La conclusió del grup ha estat que “moltes grans marques de molts sectors econòmics han participat i participen de la compravenda fraudulenta de seguidors a les xarxes socials” i que la majoria dels clics comprats que han pogut identificar durant la recerca venen de Bangkok (Tailàndia), el Caire (Egipte), Dhaka (Bangla Desh) o Jakarta (Indonèsia). L’oferta procedeix també, segons Torres, de ciutats de l’Amèrica Central. Segons ell, hi ha agències de màrqueting i comunicació que “durant els darrers anys han tirat la beta de la compra de seguidors per mantenir contents els clients” i a Catalunya, assegura, això també passa.

“És modern, és en línia però és esclavatge”

“És modern, és en línia però és esclavatge”, sentencia Torres que, segons detalla, els treballadors de les companyies que venen fans reben diàriament diverses adreces de pàgines a les quals han de fer un M’agrada i "cobren uns 0,001 cèntims de dòlar per clic". El seu salari, doncs, "depèn de la rapidesa amb què aprenguin a copiar URL al seu navegador i a clicar allà on toca”. Un reportatge en vídeo de The Guardian va investigar des de Dhaka com funcionen les anomenades granges de clics i parla d’una altra variant dels clics massius: la mateixa persona entrant i sortint durant hores i hores a centenars de perfils falsos per anar clicant la mateixa pàgina.

La via oficial, també perjudicada?

La manera que ofereix la mateixa xarxa social de Mark Zuckerberg per promocionar les pàgines és la de comprar publicitat per fer-les més visibles. Facebook ofereix dues modalitats: es pot decidir impulsar l’abast de la pàgina en si o bé una entrada (post) en concret. Per exemple, pagant 44 euros al dia, s’estima que una pàgina pot aconseguir entre 114 i 455 fans en una jornada. Pagant quatre euros per promocionar una publicació en concret es pot aconseguir que la vegin fins a 70.000 persones. Amb 890 euros l’abast pot arribar fins a 1.100.000 de persones.

Un audiovisual fet per un periodista científic popular a Austràlia, Derek Muller, que es diu Facebook Fraud, dinamita l’eficàcia de la compra de fans i sorprèn quan diu que aquesta pràctica també acaba perjudicant les persones que opten per fer servir les vies de promoció de pagament que ofereix Facebook. El document recull també que les empreses que venen clics també en fan, de manera gratuïta, a les pàgines promocionades via els mètodes interns de la xarxa de Zuckerberg, amb l’objectiu d’esquivar els radars de spam.

Si una pàgina promocionada per la via oficial acaba tenint també fans falsos, disminueix el nivell d’interacció que, de mitjana, els usuaris tenen amb la pàgina. Com que es tracta d’un valor que l’algorisme de Facebook valora molt, si disminueix, acaba perdent visibilitat, segons afirma Muller. El periodista australià afegeix que una opció per intentar esquivar aquest problema és que, a l’hora de donar d’alta una campanya de promoció, els community managers especifiquin a quins països la volen focalitzar.

Juntament amb un soci, Oriol Torres vol impulsar un segell de qualitat que serveixi per acreditar que les companyies, les organitzacions i les personalitats que el tinguin no han comprat clics en cap dels seus perfils a les xarxes socials. Voldrà dir, doncs, que les llistes de seguidors d’aquells que hagin superat una auditoria per obtenir el que han batejat com a Sunfish Certificate estaran formades per gent realment interessada en el perfil. El projecte està a hores d’ara en fase de recerca de finançament. “Sabem identificar el frau i tenim una metodologia sòlida per combatre’l i per fer d’Internet un lloc més creïble, més veraç, més transparent i més ètic des del punt de vista empresarial”, afirma Torres, que afegeix que vol que “els usuaris premiïn aquelles marques que es comprometin a dir la veritat a Internet”.

Nuria Vega, que ha dinamitzat perfils de diverses organitzacions i empreses gairebé des dels inicis de la professió de community manager, veu de bon ull la idea de crear un segell de qualitat per garantir la veracitat dels seguidors. Creu que seria positiu per a les empreses que no compren fans, en el sentit de diferenciar-se de la competència i perquè es reconegui el seu esforç.

No obstant això, Vega creu que la veracitat i la qualitat d’un perfil també està marcada per la informació transmesa a l’audiència. Al seu parer, aquests aspectes no es poden obviar a l’hora de crear un segell de qualitat com el que planteja Torres, més enllà de la procedència dels M’agrada. “Que Internet sigui un lloc més creïble per als usuaris d’una xarxa social també estarà marcat pel tipus de relació que s’estableixi amb ells”, assegura Vega. Conclou que la tasca dels gestors de comunitats en línia és la de mantenir l'audiència contenta, formada per “persones amb criteri que saben més bé que ningú qui s'ha de seguir i qui s'ha de deixar de seguir”.