Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Fent cua per ser líder

El líder, avui dia, és el rei de la simulació. Els qui volen repetir despleguen seducció

Potser no tenim líders, però ens sobren aspirants. L'invent precipitat que fica tothom al sac de la casta a la fi oculta aquells que han aconseguit desprestigiar-se a fons pels seus propis mitjans. Què hi farem. El signe dels temps marca el tret de sortida de la desfilada d'aspirants a líders polítics. Hi ha cua. Una cua que s'allarga fins a l'estratosfera quan persisteixen aquells que s'aferren a la cadira, com es deia abans. Per ser considerat líder cal ser-ho en plaça forta: els líders no surten de places molt petites –ho sento– sinó que arriben al paradís del lideratge pujant per aquestes aglomeracions urbanes de grimpaires on aprendran fins i tot a semblar naturals sense ser-ho.

El líder, avui dia, és el rei de la simulació. És norma universal i els que mostren un art sobrenatural en l'obstinació són els idolatrats futbolistes. Des del pentinat fins a la roba, els calçotets i les famílies, tot en ells és una carrera que porta a consagrar-los com a éssers ungits, portadors de totes les modes: les visibles i les invisibles. El pentinat de Messi, Neymar o Cristiano, tan afectats tots tres malgrat la seva voluntat de frescor i naturalitat, és molt menys important que les idees –disculpeu l'expressió– que transmeten. Pèls de punta? Idees en punta (o sigui, el pitjor), pur contagi. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho.

El lideratge requereix posada en escena com a marc d'aquest look inoblidable: tots dos reclamen del consumidor identificació i lliurament. A canvi, el líder arrossega a l'èxtasi i a l'acció a través de l'emoció. Tot això pot produir-se avui sense cap altre objectiu que el de passar l'estona; o sigui, ja és pura rutina. El futbol, receptacle perfecte de molt de temps mort, crea escola en la cultura que envolta els planters de líders. No heu percebut com el llenguatge polític intenta emular les retransmissions esportives? Fins i tot el llenguatge dels meteoròlegs (efectivament!) intenta recollir aquesta propensió futbolística d'emoció forçada i commoure el teleespectador (per exemple, les notícies de la tarda a La Sexta) com si el fred, la pluja (oh, la pluja, quina por!) o el mal temps fossin un implacable rival decidit a doblegar els ciutadans més ben abrigats i guanyar-los la partida.

Perquè d'això es tracta: de guanyar el partit. D'entendre la vida com a competició i en això els futbolistes en saben un niu: no només competeixen d'allò més, sinó que així s'han fet milionaris. Entronitzats com els grans herois del nostre temps, a aquests nois que tot el que toquen es converteix en negoci se'ls perdona tot i se'ls erigeix com una de les claus culturals que defineix la mediocre sopa cultural del present.

El públic s’ha acostumat al frikisme fins al punt de trobar totes les qualitats a individus excèntrics, estranys i fins i tot embogits

Doncs bé, no és estrany que aquesta majoria d'aspirants a líder polític en aquest país tinguin aquest context com a referència primordial en la seva cursa al lideratge. No és menys cert que d'aquesta cua d'aspirants hauria de sortir una renovació de la sempre present Parada de los monstruos (Freaks, 1932), aquesta peculiar llista amb la qual ningú vol identificar-se però amb la qual l'elector dialoga sense contemplacions quan es tracta de votar. El públic s'ha acostumat al frikisme fins al punt de trobar totes les qualitats a individus excèntrics, estranys i fins i tot embogits. Del zoològic electoral aquesta part freak no serà la menys interessant.

La gent observa amb curiositat la cua d'aspirants. Hi ha molta prevenció, amb tota lògica, no han jugat net molts dels que van dir que tot ho feien per nosaltres. Els qui volen repetir despleguen seducció i la gent parla, hi ha curiositat. Capto el comentari d'un important poeta i un reconegut escriptor (em demanen que no en digui el nom) sobre dos dels repetidors més insignes. Diu el poeta que “Artur Mas ha passat d'un look postkenedià a un altre de pregangsteril” i l'escriptor insisteix a veure “Oriol Junqueras com l'ós Yogi, amb la seva confiança en si mateix a prova de bombes, entossudit a amagar la seva rotunditat amb una americana impossible de cordar”.

La cosa es complica quan amb aquestes imatges al cap es pregunta si és legal que les noves estructures d'Estat es paguin abans que se sàpiga si hi haurà Estat o no. El tema es deixa abans que algú asseguri que és legítim (no dirà que no sigui legal, esclar), però després de constatar un consens exemplar sobre la influència del cinema en l'aspecte dels líders i en com aquest aspecte ja anticipa la seva manera d'actuar. És clar que els polítics (com els ciutadans) miren pel·lícules i aprenen a comportar-se. Quin perill. Hi ha un record a Ronald Reagan, el desregulador: som fills de tot allò. I ningú ho va veure venir.

La gran parada està a la vista, obriu bé els ulls. Cal mirar més enllà del que es veu. En aquestes eleccions cedirem la nostra representació. Estaria bé no equivocar-se, per una vegada. I recordar la metàfora clàssica de ¡Qué buen vasallo si hubiese buen señor!. Des d'El cantar de Mio Cid fins avui, aquest és el repte.

Margarita Rivière és periodista i escriptora