Selecciona Edició
Connecta’t
Jau Coloma

El sentit de país contra el sentit de l’humor

Dos tòtems de l'independentisme, Sala i Martín i Rahola, reaccionen amb indignació als perfils sarcàstics de Cristian Segura

Conversa a Twitter entre Sala i Martín, Rahola i Cristian Segura.
Conversa a Twitter entre Sala i Martín, Rahola i Cristian Segura.

La vida de politertulià ja deu ser prou dura perquè, a sobre, vingui un foteta com en Cristian Segura a tocar el que no sona. Com s'atreveix a no valorar la feina incansable que fan pel poble dos tòtems del procés com Pilar Rahola i Xavier Sala i Martín! Hauria d'agrair-los que combinin la seva tasca professional (escriptora i periodista, ella; professor a la Universitat de Columbia, ell) amb la il·luminació popular, el regal d'arguments que permeten a qualsevol catalanet humil defensar-se a les sobretaules i al bar, presumint de fugir del tòpic gràcies a l'artilleria que li han donat generosament els seus ídols.

Per això quan arriba en Segura i els etziba que ella és la mare carbassera i ell un patriota a Guinea Equatorial tots dos reaccionen amb una indignació desmesurada, pròpia d'una crítica inesperada i mal digerida. Us imagineu que a mitja tertúlia sobre Podem aparegués Pablo Iglesias i els colpegés amb la cueta repetidament? El retrat d'en Segura els ha caigut d'una manera similar.

Primer va començar Rahola, la primera a ser víctima de la ploma d'en Segura, però l'incendi no va passar de foc d'encenalls. La mestressa de can Cuní considerava que a l'article hi havia un error, i s'havia d'esmenar, més enllà de no encaixar bé la crítica: "Que m'insultis no m'importa. Forma part de la teva llibertat. Però podries estalviar-te les mentides. Gràcies", dispara @RaholaOficial. "On és l'insult? Apunta'm les mentides, per favor. Ho confirmem i fem una fe d'errades. Gràcies!", respon @CristianSeguraA. Rahola no en té prou amb l'oferiment, insisteix que se sent insultada: "Tot el retrat és un menyspreu, però és la teva opinió i el teu dret". La cosa s'arregla a mitges: l'article s'actualitza amb les puntualitzacions de Rahola però ningú la treu de pensar que ha estat vexada pel periodista.

La sèrie d'El procés és una gran tertúlia va continuar amb Enric Juliana, que ho va entomar amb elegància: "Un retrat de @CristianSeguraA amb ploma ben esmolada. 'El mite de Lampedusa'. Salutacions a l'autor i a @lbassets", piulava. És clar que ell juga amb avantatge: Lampedusa és a Enric Juliana el que Justin Bieber a les seves fans, i veure's en un mateix titular deu fer il·lusió. El penúltim al·ludit, Paco Marhuenda, no en va dir res: és clar que a ell, pobre, mai el deixen parlar perquè el professor-moderador sempre li té mania.

La reacció més contundent va venir de Xavier Sala i Martín, l'últim a passar per la galeria de tertulians d'elpais.cat. A l'economista no li va agradar gens que en Segura expliqués que havia defensat la democràcia per a Catalunya des de Guinea Equatorial, país on la democràcia és, com les americanes negres a l'armari de l'economista, una heretgia. "Estudio la competitivitat de TOTS els països i faig conferències per tot el món. El govern de Guinea MAI m'ha convidat" (les majúscules són seves, com volent posar èmfasi). Tot i que l'article només es dedicava a constatar una realitat –que havia entrat a la ràdio des de Guinea per carregar contra la manca de democràcia a la UE a l'hora de parlar del procés català–, l'al·ludit va sentir que l'atac anava més enllà: "Si per fer una conferència a Guinea sóc còmplice d'Obiang, @CristianSeguraA devia ser còmplice de la dictadura Xina per treballar a Beijing", diu, com qui ha trobat la fórmula de la sopa d'all, i sentencia: "Repugnant associació, indigna d'un diari seriós. un nivell molt baix, @CristianSeguraA, un nivell molt baix". De la desqualificació argumental va passar a la personal: "Això mostra qui i com ets: els paral·lelismes estúpids només reflecteixen l'estupidesa de qui els fa, @CristianSeguraA". Una frase com la que va popularizar Forrest Gump, "tonto és el que fa tonteries", passada pel sedàs de Columbia.

La claca salaimartinera va ajudar el seu ídol a combatre en Cristian, però també els seguidors del periodista (diguem-ne segurates) van defensar-lo de les invectives. "El dia que els unionistes doneu arguments en lloc d'atacs personals començareu a semblar civilitzats", li etzibava @albert_queralto a Cristian Segura. La primera ofesa pel periodista, @RaholaOficial, també sortia al rescat del seu company d'ones: "Deixa-ho córrer. S'alimenta de la provocació". Des de la banda dels segurates, @XavierFina posava en contradicció Sala i Martín: "Hi ha una mena de liberal que s'omple la boca de llibertat d'expressió però contesta amb insults un article crític i educat". I @recatacrec reblava: "#totssomCristianSegura".

Twitter és un camp fàcil de jugar: els que suporten poc la crítica poden bloquejar l'interlocutor per evitar que els arribi qualsevol matís contestatari amb el seu discurs, i il·luminar les seves mencions de felicitacions, ensabonades i creixements d'ego. Un exercici de selecció saludable per evitar els obsessius en la crítica però que, si se n'abusa, es converteix en una arma d'aïllament de la realitat. I després passa el que passa: que al primer article crític que no riu les gràcies es reacciona com si una horda comunista t'hagués cremat l'armari. Sala i Martín i Pilar Rahola s'han fet un nom entre la catalanor pel seu sentit de país. Però el sentit de país i el sentit de l'humor no han de ser incompatibles, o per dir-ho en un eslògan tipus ANC: sense irreverència no hi ha independència.

MÉS INFORMACIÓ