Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els riscos del bloqueig sobiranista

Tanta ingravitació només és versemblant si s'aborda des de l'emoció i no des de la raó

Catalunya és una societat parcialment bloquejada, més en termes polítics que econòmics. És un bloqueig parcial, per zones, per estaments, per barris, per sectors socials, per franges lingüístiques o ideològiques, per famílies. Una altra cosa és el bloqueig total que ha volgut articular el populisme independentista. Fins i tot des del punt de vista simbòlic en el qual insisteixen els politòlegs del secessionisme, el bloqueig total no és gaire més que aparent perquè cada dia es veu més sobrepassat per la realitat de les interaccions socials a Catalunya. En el curs de la postcrisi, apareixen dinàmiques econòmiques que deixen de costat la política de l'immobilisme monotemàtic, s'oposen als riscos del bloqueig sobiranista i desitgen una normalitat institucional aliena al determinisme de l'identitari enfront d'una societat heterogènia i d'identitats compartides.

En una altra mesura i no només simbòlica, la pretensió de bloqueig afecta la societat civil i, més específicament, la idea d'un catalanisme obert, per no parlar de les tensions autodestructives en la Convergència d'Artur Mas. De forma cridanera, és un bloqueig mediàtic que distorsiona algunes regles del joc quant a opinió plural. El seu punt cec és no donar importància al fet que ara mateix el que importa a tot Espanya, a la Unió Europea i a Catalunya és créixer, crear llocs de treball, aprofitar bé el preu baix del petroli, ajustar amb seny l'Estat del Benestar i centrar-se d'una vegada en la gran reforma educativa.

Com a analogia podríem referir-nos a la teoria de la gravetat. Per l'independentisme que lidera Artur Mas, Catalunya és una entitat que pot desenvolupar-se per si mateixa, fora d'Espanya, com si fos possible un estat d'ingravitació que la situa més enllà de tots els obstacles, vertígens i complicacions imprevistes que són la realitat de cada dia del món. Però aquesta ingravitació utòpica contrasta amb la vigència universal de la teoria de la gravetat. Tanta ingravitació només té versemblança si s'aborda des de l'emoció i no des de la raó. El problema per a una dialèctica pública que il·luminés el ciutadà no és tan sol la desnivellació constant de —per exemple— TV3, sinó que un debat en clau emocional condueix de forma gairebé ineludible a la demagògia i a la confrontació.

En un debat racional el que es discutiria és si és millor ser una megaregió potent a la Unió Europea o una república independent que, per perfectes que anessin els seus objectius, no deixaria de passar per una fase d'inseguretat jurídica. Un altre cas d'ingravitació: l'ideal secessionista proposa un futur de felicitat ingràvida encara que sapiguem que la llei de gravetat regeix totes les coses. Al final, no hi ha ningú que bloquegi la força de gravetat i aquest un punt molt vulnerable de l'independentisme.

Un aspecte que s'esmenta poc és el d'un pujolisme que es va negar sempre a participar al govern d'Espanya. Tant la UCD, el PSOE i el PP van fer les seves ofertes. Jordi Pujol —avui en mans de la justícia— s'hi va negar. Era un rebuig sense precedents perquè la Lliga de Cambó no es negava a participar al govern d'Espanya i, si ens referim a Esquerra, Lluís Companys va ser ministre de Marina. Ja se sap: ministre, encara que sigui de Marina. Per contra, Pujol va refusar acceptar que personalitats de primera de CiU fossin ministres a les diferents etapes posteriors a la transició. No se sap si participar-hi hauria generat una nova interacció i un quefer polític més raonable. Però Pujol va preferir la política d'usar els seus escons al Congrés pel tacticisme del peix al cove.

Al mateix temps, és un frau dir que Catalunya no ha participat en la governació d'Espanya. De fet, hi ha hagut ministres catalans en tots els governs democràtics, de la mateixa manera que la societat catalana té la seva justa representació a les bancades de la Carrera de San Jerónimo, al Senat i a totes les altes institucions.

Ara som en el punt de les estructures pròpies d'Estat. Què significa això? D'una banda, molt poc i per una altra evoca les retòriques de l'estatisme que van anar una banderola de l'esquerra totalitària, disposada a reorganitzar Catalunya segons les tesis del Llibre roig de Mao. El mix és explosiu perquè amalgama la inèrcia de l'estatisme amb la noció romàntica de poble a la recerca de la seva redempció. És curiós des del punt de vista arqueològic però no té gaire a veure amb la Catalunya dels clústers, dels riscos del gihadisme, els problemes hospitalaris, la greu deficiència educativa i la virtual paralització de tota l'activitat gestora de la Generalitat, almenys fins al setembre. En fi, resulta que l'independentisme està parlant d'una Catalunya que no té gaire a veure amb la realitat. Si és així, qui pot assegurar que, amb estructures pròpies d'Estat, Catalunya seria una societat més lliure, més estable i més equitativa?