Selecciona Edició
Connecta’t

Què s’ha de fer amb el deute?

El que Grècia deu als seus creditors és sostenible i es pot gestionar. Una altra cosa és el cost social d'aquest deute; cal posar-hi remei

La principal tasca dels nous governants serà reprendre la negociació amb la Unió Europea sobre el segon rescat. I, doncs, sobre el Memorandum of Understanding (MoU o Protocol d'intencions). Això, i la discussió sobre el deute públic grec formen un paquet indissoluble, ja que l'últim MoU va fixar com a primera condició per a la quitació i el segon rescat la “reducció del deute públic a un nivell sostenible”.

A més, l'esquerra radical ha fet de l'impagament d'aquest deute —total o parcial, segons moments i auditors— la clau de volta de la seva campanya, en considerar-lo injust i insostenible.
Encara que, en el fons, amb aquesta reivindicació els dirigents més avesats segurament pretenien millorar les bases negociadores: davant del que-ve-el-llop de l'impagament, milloreu-nos les condicions del préstec. De manera que una cosa és l'emoció del míting i una altra, segur que més matisada, el que s'estipularà als despatxos.

Al cap i a la fi, a la força política que dóna la victòria li fa de contrapès la feblesa de la posició creditora. L'amenaça d'un impagament espantaria capitals i mercats, però perjudica abans que ningú les nòmines de l'impagador —manca de liquiditat per pagar-les—, els seus contractes, la seva vida quotidiana.

Arribar a un acord satisfactori per a les dues parts implica posar-se d'acord, primer de tot, en un doble principi: el deute no és impagable per se, pot ser sostenible; i la seva factura ha de deixar d'asfixiar la societat grega, sobretot els més vulnerables.

Contra el que argumenta Syriza, i també els economistes de la dreta radical (Martin Feldstein, Hans Werner Sinn), el deute grec pot ser sostenible, es pot anar afrontant (el deute mai s'amortitza del tot, es refinança amb deute nou). La clau no és la seva elevada quantitat (177% del PIB), sinó la seva càrrega percentual, i la seva relació amb el creixement futur.

Ho acaba de defensar el lúcid exconseller del BCE, Lorenzo Bini-Smaghi, que recorda que “la factura de l'interès del deute [grec] és aproximadament d'un 4% del PIB el 2015, per sota del de països com Irlanda, Portugal i Itàlia” (en què oscil·la entre el 5% i el 6%) i que amb un creixement del PIB del 3%, com estava previst, encara milloraria el seu acompliment (FT, 12 de gener).

En la mateixa orientació, el professor Andrew Watt, del socialdemòcrata Macroeconomic Policy Institute sosté a Is Greek debt really unsustainable? que l'única cosa que realment “necessita Grècia és una mica de creixement”; i que ha reduït el tipus d'interès del seu deute de més del 4,7% el 2008 al 2,4% el 2014, per sota d'Alemanya o Àustria.

Una altra cosa és el preu social pagat per sostenir aquest deute, altíssim. Reordenar, millor que impagar. És aquí on es pot fer la correcció. No és que es pugui fer; s'ha de fer.