Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Podem: el ‘catch-all’ de la insatisfacció

Per atreure el màxim d'electors, aquests partits dilueixen la seva ideologia i llancen missatges que la majoria pugui acceptar

Aquest any 2015 serà, sens dubte, decisiu per a Podem. Totes les enquestes li pronostiquen uns resultats electorals extraordinaris en les properes eleccions generals i algunes fins i tot li vaticinen una victòria electoral. Quina és la fórmula del seu èxit? Tot i que el fenomen Podem encara no s'ha estudiat a fons, i potser és aviat per fer-ho, cada vegada semblen més encertades les similituds que han destacat alguns analistes entre Podem i els anomenats partits catch-all, amb alguns retocs contextuals.

Quan Otto Kirchheimer va encunyar als anys seixanta la tipologia de catch-all party, es referia als partits que van deixar de prioritzar el reclutament de militants cotitzadors i instruïts que difonien l'ideari del partit per centrar-se en la consecució de vots i èxits electorals. Els partits catch-all sorgeixen després de la II Guerra Mundial amb el desenvolupament de l'Estat del benestar i la reducció de les diferències socials, la constitucionalització i el nou protagonisme dels partits polítics, l'expansió dels mitjans de comunicació de masses i un procés de desideologització.

Per poder atreure el màxim nombre d'electors, aquests partits dilueixen els seus trets ideològics i llancen missatges molt conjunturals acceptats per la majoria, intensifiquen el lideratge, utilitzen i controlen els mitjans de comunicació, potencien la propaganda i concorren a les eleccions amb programes generalistes i ambigus que satisfan un ampli sector social.

Podem també va néixer en un període de grans canvis. Les dures conseqüències socials de la crisi econòmica, la incapacitat dels partits tradicionals per donar respostes, la passivitat de les institucions públiques, la proliferació de casos de corrupció, la gran desafecció política de la societat espanyola, el replantejament del sistema democràtic, l'aparició de nous moviments socials i la influència de les xarxes socials són aspectes de l'actual context polític que expliquen la seva irrupció.

L'estratègia de Podem també s'assembla a la dels partits catch-all de la segona meitat del segle XX. Coneixedors d'aquesta tipologia de partits, els politòlegs que lideren Podem han elaborat un discurs simple i repetitiu que consisteix a contraposar casta i gent, jugant amb l'ambigüitat del concepte casta, que no permet distingir entre un comunista d'IU i un ultraconservador del PP, i amb l'amplitud del concepte gent, que inclou acomodats empresaris i treballadors precaris o aturats. Podem afirma que és el “partit per al govern de la gent", com també ho va anunciar el 1989 Jordi Pujol durant el vuitè congrés de CDC, un altre catch-all, i com es va reiterar en l'últim congrés de Convergència del 2012 en definir CDC com un “partit de gent amb valors”. Podem també pretén formar “el govern dels millors”, repetint la definició que va fer Artur Mas del seu primer govern el 2010.

Davant els profunds i complexos conflictes que hi ha a Espanya, Podem respon a força de receptes candoroses i ambigües. Sobre el conflicte català, afirma que “no som ni unionistes ni independentistes; som demòcrates”. Per combatre la corrupció apel·la a “la majoria que aposta per la decència”. La inutilitat de la vella política i la desafecció les rebat afirmant que “el canvi polític no es pot deixar en mans dels partits, sinó que s'ha de produir des de la ciutadania” i amb els crits de guerra “Endavant!” i “Sí que podem!”.

D'aquesta manera, Podem aspira a ocupar “la centralitat del tauler” i captar així vots de tota condició. A diferència de Syriza, rebutja l'eix esquerra-dreta, que considera “un joc de trilers”, i renuncia a ser “la veritable esquerra” per “obtenir només un 13-14%”.

A Podem també s'observa un culte a la figura del líder. Més enllà d'utilitzar una determinada estètica per destacar les suposades virtuts del líder, la influència i el control del partit per part de Pablo Iglesias, com l'elecció dels secretaris generals autonòmics, evoca el funcionament centralitzat i jerarquitzat dels vells partits. Iglesias confessa sense vergonya la inutilitat dels òrgans col·legiats dels partits i justifica l'acumulació de poder afirmant que “tres secretaris generals no guanyen les eleccions a Rajoy ni a Pedro Sánchez, i un sí”. L'adulació a Pablo Iglesias ha arribat a l'extrem d'estampar el seu rostre a les paperetes de Podem de les eleccions al Parlament Europeu.

Finalment, és difícil dissociar Podem dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Partit i líder han utilitzat i segueixen utilitzant totes les plataformes mediàtiques que tenen a l'abast per ser “capaços de construir un llenguatge que emocioni i mobilitzi” i aconseguir el seu gran objectiu: ser el partit catch-all dels indignats, dels antisistema, del vot de càstig i, en definitiva, dels insatisfets amb la situació política general que, segons l'últim baròmetre del CIS, representen el 80% dels espanyols.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.